dilluns, 28 de setembre de 2015

El valor de la pràctica clínica en els pacients crònics complexos









Perduts en el país dels pitets roses

Per il·lustrar de quin tipus de pacients parla la Dra. Meier, he trobat un article a The New York Times, on l’escriptora Marcy Cottrell Houle explica el cas del seu pare, que als setanta anys va desenvolupar una demència i, a més a més, es va trencar el fèmur. Diu Cottrell House que, durant el llarg postoperatori, el pare va empitjorar molt i sovint el trobava en una sala amb altres pacients dements, tots ells amb un pitet rosa lligat al coll. El silenci del lloc impressionava i la mirada d'aquell home ja no reconeixia ningú. La infermera els deia que no s’amoïnés, que era normal que estigués més desconnectat degut als tranquil·litzants que li donaven per evitar l'agressivitat que mostrava durant les cures. L’escriptora va acabar anant al despatx d’un bon geriatre, que li va dir que era molt probable que el dolor del postoperatori, o de la mateixa poliartrosi, estigués torturant el seu pare. Li va aclarir que els problemes cognitius no eviten sentir el mal dels ossos i les articulacions. El fet –explica l’autora- és que amb un gram de tylenol tres cops al dia (un analgèsic), el seu pare va reviscolar i va tornar a somriure quan sentia la seva música i, encara millor, es va poder escapar del país dels pitets roses.

4 tàctiques per aportar més valor als pacients amb necessitats complexes

La Dra. Diane Meier afirma (al video) que la majoria de persones, en cas de tenir una malaltia greu, donarien prioritat a preservar la seva independència personal, mentre que només una minoria (un 10% segons ella) diuen que acceptarien qualsevol mesura terapèutica per tal de mantenir-se vius. En canvi, si s’hi fixen, els diners dels sistemes sanitaris circulen en sentit contrari: no acostuma a haver-hi cap limitació per a les actuacions clíniques extremes, moltes d’elles clarament desproporcionades, mentre que sempre manquen diners per a les ajudes a la dependència.



Amb l’objectiu d’augmentar el valor dels serveis que s’ofereixen als pacients complexos, la Dra. Meier suggereix quatre tàctiques:

a) Preguntar als pacients i a les seves famílies, de manera explícita, quines són les seves voluntats, i garantir que queden enregistrades a la història clínica en una posició ben visible per a tots els especialistes i dispositius assistencials que en un moment o altre acabaran intervenint en els, sovint, llargs processos clínics.

b) Promoure que tots els metges, infermeres, treballadors socials i altres professionals implicats, reben formació en detecció i tractament dels símptomes incòmodes per als pacients, especialment el dolor. Incentivar també la formació en alineació d’objectius assistencials, coordinació i integració de serveis.

c) Denunciar els incentius econòmics perversos que fomenten l’activitat assistencial inapropiada per damunt dels serveis que aporten valor.

d) Proporcionar atenció pal·liativa a totes les persones que pateixen patologies complexes, sense haver d’esperar a fer-ho només els últims dies.

Molts pensen que per atendre de manera adequada els pacients amb patologies cròniques complexes cal repensar el model, i això és veritat, però ara l'escriptor Marcy Cottrell House i la Dra. Diane Meier ens recorden la importància d'introduir el pensament geriàtric i l'atenció pal·liativa en la manera de tractar les persones quan els seus problemes comencen a ser difícils de manejar.

Jordi Varela
Editor