dilluns, 30 d’octubre de 2017

Els metges davant la pressió de la medicina de precisió








Fa poques setmanes, com a conseqüència del Congrés "Preventing Overdiagnosis" d'aquest estiu, vaig escriure algunes reflexions sobre la medicina de precisió. Si consulten el post veuran com Michael Joyner (Mayo Clinic) i Nigel Paneth (Michigan University) argumenten en set punts les dificultats que està tenint un projecte que havia promès ser una revolució radical de la medicina moderna. Tot i això, veiem que empreses com "23andMe" ofereixen tests genètics amb el lema "El coneixement és poder". D'això es dedueix que les persones que es facin un test genètic gaudiran d'una informació genuïna i nova. Però, com la gestionaran? Els proveïdors del test els ofereixen coneixements addicionals per a la correcta interpretació dels resultats? O això recaurà en un metge de família o un internista que desconeixen la realitat del valor predictiu d'aquestes proves? Fruit d'aquesta dinàmica, a més de les novetats en el camp de la genètica, cada dia apareixen noves proves per a la prevenció secundària de malalties, com ara el test de l'alè per diagnosticar precoçment el càncer de pulmó o els biomarcadors per a la detecció, també precoç, l'Alzheimer.

S'ha de reconèixer que practicar la medicina, de manera equànime, en aquest entorn de precisió induïda a base d'inversions tecnològiques, és un dels reptes de la medicina moderna, per això ens ha semblat rellevant destacar els consells que Bjørn Hofmann (Universitat d'Oslo) i Gilbert Welch (Darmouth Institute) ofereixen als metges en "New diagnostic tests: more harm than good":

  1. Informin a les persones que els consultin atretes pels nous tests, sobre els dilemes que els poden generar. Si, malgrat tot, persisteixen en la seva voluntat de fer-se'ls, adverteixin-los de la possibilitat de troballes inesperades i de resultats no concloents.
  2. Evitin demanar proves de cribratge a persones amb baix risc de contraure la malaltia que es pretén perseguir, particularment quan l'especificitat (falsos positius) del test és elevada, quan la prova és invasiva o quan el risc de sobrediagnòstic és alt.
  3. Davant la pressió per demanar una prova, considerin les circumstàncies de cada pacient i el seu entorn, valorin amb els demandants la potencialitat que un eventual positiu els pugui generar ansietat o estigma.
  4. Intentin evitar que les exageracions de la medicina preventiva els sobrecarreguin innecessàriament el seu treball clínic, distraient-los de les actuacions que realment aporten valor.
  5. Considerin quins haurien de ser els resultats clínics acceptables després d'un positiu en una prova, i valorin si els casos de risc baix o mitjà s'haurien de tractar.
Es preveu que el risc de més sobrediagnòstic induït continuarà fins que els inversors, els metges, els pacients i la societat en general no aprenguin a debatre i a acceptar les incerteses inherents al fet de viure.

Jordi Varela
Editor