Recentment he tingut l’oportunitat de formar part del jurat del IV Festival Internacional de Cortometrajes y Arte sobre Enfermedades FICAE. És engrescador i interessant veure com creadors d’arreu, sovint vinculats directament amb els serveis de salut, reflecteixen la seva experiència amb el llenguatge audiovisual. Hi ha, però, ja des del títol del festival, una orientació excessiva a la malaltia més que a la salut, i es corre el risc de fer propostes que es limiten a l’exposició del dolor i les misèries humanes. D’entre els guanyadors es veuen dos corrents. D’una banda tenim obres amb certa càrrega positiva com Il silenzio, d’Ali Asgari, que reflexiona amb sobrietat i concisió sobre com les males notícies afecten de manera diferent les persones, i també sobre les dificultats de comunicació que hi ha entre professionals i pacients de diferents llengües i diferents cultures. Així mateix, a You can’t hide from the truth, d’A. Amasi, veurem com pacients i familiars s’enfronten a la plaga de la sida a Àfrica amb perseverança malgrat les immenses dificultats. D’altra banda tenim l’excel·lent Storge, un drama a l’estil del germans Dardenne que retrata amb molta amargura la solitud dels cuidadors de malalts d’alzheimer però sense oferir cap solució ni respir.
En relació amb les visions forçadament negatives, voldria recomanar amb fervor una pel·lícula d’estrena, aquest 25 de maig: Caras y lugares (Visages, villages, 2017), d’Agnès Varda i JR. La nonagenària directora travessa França amb un artista visual plens d’energia i bon humor. Recorda moments feliços de la seva joventut i reivindica el paper de les petites comunitats i de les dones que hi han lluitat, en la feina retribuïda o dins de casa. És envejable la capacitat creativa i positiva d’aquesta veterana directora, l’obra de la qual transmet autèntica energia a l’espectador. Cinema sobre la salut, no sobre la malaltia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada