dilluns, 21 de maig de 2018

L’obcecació individualista de la sanitat








El Pla d’Acció Global per a la prevenció i control de les malalties no transmissibles de l’OMS té per objectiu reduir el 25% la mortalitat prematura deguda a aquestes patologies per a l’any 2025 (estratègia 25 x 25) i, per això, es concentra en estratègies que minorin els següents 7 factors de risc a) consum d’alcohol, b) insuficient activitat física, c) consum de tabac, d) hipertensió arterial, e) consum excessiu de sal, f) diabetis, i g) obesitat. Contrariats per aquesta deriva individualista de la salut pública, un grup internacional d’investigadors ha publicat a Lancet els resultats d’una meta-anàlisi amb 48 estudis de cohorts i 1,7 milions de registres individuals, on han demostrat que la pobresa té més força explicativa per ella mateixa sobre la quantitat d’anys de vida perduts que molts dels factors 25 x 25, a més de tenir una innegable influència creuada mitjançant la potenciació dels esmentats factors de risc. És important aclarir que les cohorts seleccionades pels investigadors corresponen a països del primer món, per la qual cosa els grups de baix nivell socio-econòmic analitzats representen les bosses de pobresa que es concentren bàsicament en barris deprimits de les grans ciutats o en determinats col·lectius com els indigents o els immigrants.

Aquesta troballa, per altra banda gens sorprenent, suggereix que l’estratègia de l’OMS és una mostra de l’obcecació individualista dels sistemes sanitaris que creuen que la culpabilització de les persones sobre la manera com gestionen les seves vides és l’únic camí possible per augmentar l’esperança de vida de les col·lectivitats, però la realitat és molt més complexa, perquè la manca d’escoles públiques de qualitat, la desocupació o senzillament la misèria en què viuen milions de persones, els aboquen a tenir altres maldecaps més peremptoris que els de tenir cura de la seva salut. El pla 25 x 25 parteix de la base que la pobresa és estructural i que, per tant, des dels sistemes sanitaris no s’hi pot fer res, però Michael Marmot, president de la Comissió sobre Determinants de la Salut de la mateixa OMS, no sembla veure-ho de la mateixa manera quan afirma: “Si els determinants de la salut són majoritàriament socials, les solucions hauran de ser socials.” Malgrat això, la visió comunitària de la salut pública està lluny de ser influent en polítiques efectives de reducció de desigualtats socials.

L’obcecació individualista també en la pràctica clínica

Molts metges, fins i tot els que tenen una orientació més humanista, coneixedors de les circumstàncies socials i familiars adverses de molts dels seus malalts, es mostren incapaços d’incorporar aquests elements en l’equació que acabarà definint els seus tractaments. Sembla com si complint el dictat de la guia de pràctica clínica pertinent ja hagin fet el seu treball i que si es dona el cas que no se segueixen les seves recomanacions, aquest no és assumpte seu. Alguns s’han desentès de la veritable missió de la seva feina que no és altra que millorar la qualitat i la quantitat de vida de les persones que hi confien.

Amb la intenció de no llençar la tovallola en la cerca de l’imprescindible element social de la pràctica clínica, fa poc vaig parlar del model de la complexitat acumulativa i de la medicina mínimament disruptiva, una línia de treball del grup de recerca de Víctor Montori, que crec que pot ajudar a que metges i infermeres aprenguin a ajustar els plans terapèutics a la capacitat de cada persona i a les seves circumstàncies d’entorn.

Si la salut pública i la medicina no saben anar més enllà de la mirada individualista, l’efectivitat de la seva feina cau en picat i esdevé un luxe inútil, com la bomba de cobalt que, en un remot país africà, algun organisme benintencionat va regalar a un hospital sense corrent elèctric.



Jordi Varela
Editor