divendres, 4 de maig de 2018

La innovació s’assembla més al futbol que a la recerca








Al darrer congrés de l’Associació d'Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) vaig dir que per innovar era important saber treballar amb poc mètode o fins i tot sense mètode. Algú va piular que jo deia “la innovació no té mètode”. Hi vaig respondre afegint “La innovació no té mètode en sentit  estricte”. Però, potser, la metodologia no és el debat rellevant. Ja se sap que metodologia és un terme que pertany, en primer lloc, a la tribu dels investigadors. Fa anys es va obrir un debat interessant, des de les ciències socials, sobre com contenir (sotmetre) la innovació dins la disciplina de la recerca. Si hi voleu aprofundir podeu llegir “Mode 2’ Revisited: The New Production of Knowledge”. En el context d’aquest debat s’han consolidat mètodes de recerca com ara la recerca acció (action research), la recerca acció participativa (participatory action research), la recerca operativa (implementation research) i les  comunitats de pràctica (communities of practice), entre d’altres. Totes les aportacions poden ser molt interessants i útils però, en general, restringir la innovació a un mètode de recerca potser no és una bona estratègia.

La innovació segueix un mapa i un sistema de coordenades ben diferents dels de la recerca. En vaig parlar en un article anterior, "Innovació o decadència". Per fer innovació, més que un mètode, el que es necessita és disposar d’una cultura i un entorn amb un lideratge valent, bones dinàmiques de col·laboració, ganes de canviar, diversitat de rols, disciplina d’equip i saber aplicar a cada moment la tècnica de treball més adient. La innovació esdevindrà recerca en algun moment quan el constructe nou, producte o servei innovador, hagi estat creat i requereixi validació.  Fins aquí, però, el procés d’innovació té més en comú amb el futbol o amb el cinema que no pas amb la recerca. Dit això es pot parlar de mètode.

Un altre tret central de la innovació és com s’aprèn a innovar. La innovació, més que una disciplina concreta, és la visió de conjunt d’una miscel·lània de coneixements que es poden situar dins del triangle disseny-tecnologia-gestió. Les tècniques amb les quals es treballa en innovació treuen profit del coneixement clínic en connectar-lo amb aquest context multidisciplinari. Aquesta és la raó central per la qual  no es pot parlar de mètode en sentit estricte, ja que cada disciplina —disseny, tecnologia, gestió i  clínica— té mètodes diferents que en combinar-se donen lloc a una gran diversitat de possibles processos de treball.

Per acabar, només vull afegir que després de les vuit primeres edicions del curs PINNTS, en poc més d’un any, treballant amb organitzacions i grups de professionals de la salut molt diversos, estic convençut que no hi ha un mètode d’innovació canònic a respectar. En tot cas, el que hi ha són estratègies i models de treball que es demostren efectius per promoure i gestionar la innovació al si d’una organització.