El temps a la mirada

Soledad Delgado
Vel de flor

Molts dies em sorprenc jo mateixa mirant fixament un teclat, sense alçar el cap, copejant ràpidament les tecles per no deixar cap detall enrere, escarrassant-me per fer una història clínica completíssima –moltes vegades tan completa que n'hi hauria prou per escriure uns quants capítols d'un llibre– d'un simple mal de queixal. Aprofitant fins a l'últim segon mentre veig com la llista de pacients creix cada vegada més. 

I en alçar la mirada, topo amb la realitat, amb uns ulls que de vegades em miren amb una barreja de por i dubte, amb un cos que és més que un nom en una llista i amb una història que va més enllà d'un registre a la història clínica. Com afirma John Launer, els malalts sempre tenen dues històries per explicar, la biològica i la biogràfica, i nosaltres, els metges, hem de saber que totes dues són inseparables. Hi ha dies que, de manera inconscient, o molt conscient, intento no creuar-me amb aquesta mirada, mecanitzar les preguntes, controlar els moviments i no apartar-me del protocol establert. Aquest és el dia que, mirant el pacient als ulls, em domina la por de dir aquella frase de la qual pot dependre tot: “Expliqui'm què li passa, què puc fer per vostè?”

Com a metge, he nascut i crescut en un servei d'urgències, aquest lloc on el temps és un segon o una eternitat. On aprens a historiar de pressa, explorar de pressa, diagnosticar de pressa, però… ningú no t'ensenya a gestionar el temps a la consulta.

La gestió del temps a urgències és fonamental. Els criteris de qualitat per a l'atenció urgent de pacients estan perfectament establerts segons la seva prioritat: el  pacient en situació crítica cal veure'l a l'acte, el prioritari en menys de 15 minuts, però qui determina quant de temps s'ha de dedicar a cada pacient? Com es decideix qui en necessita més i qui en necessita menys? 

La pandèmia ha “netejat” els serveis d'urgències d'una gran quantitat de patologia banal que restava temps a allò que era realment important, però també a la no banal: comparant les xifres d'assistència a pacients crítics en un hospital comarcal, com ho és el meu, els anys 2019 i 2020, els pacients crítics atesos a urgències han disminuït un 32,5% (xifres extretes del quadre de comandament dels serveis d'urgències hospitalàries d'Andalusia). I aquesta dada no és un bon senyal. 

Ha servit d'alguna cosa aquesta disminució de la càrrega assistencial d'urgències respecte al temps dedicat al pacient? L'índex d'eficiència a urgències (índex de Martina), que indica que el temps d'assistència directa al pacient ha augmentat respecte al temps d'espera sense assistència, ha millorat pràcticament en tots els hospitals d'Andalusia. Però, tot i així, continuo tenint el dubte de si és un temps suficient i, sobretot, si és un temps de qualitat. 

El temps, això tan important que ningú no ens ensenya a utilitzar, hem d'aprendre a gestionar-lo tots sols. Ara, després d'uns quants anys, em sorprenc teclejant amb pressa un ordinador, però també em sorprenc alçant el cap, mirant el pacient als ulls i dient-li: “Expliqui'm què li passa, en què el puc ajudar?” Perquè hem de donar temps al pacient per parlar, el monòleg dels pacients, que diria Danielle Ofri, i donar-nos el temps necessari per escoltar i aprendre a establir un nou sistema de prioritats segons cada persona. Darrere del dolor, la febre, l'ofec, hi ha una mirada que reflecteix una vida i uns sentiments, que guarda una història per explicar. I cada mirada necessita el seu temps.