Salut, narrativa i consciència
 |
| Tres estudis per a un retrat de Mick Jagger, 1982. Francis Bacon |
La pandèmia mundial que vivim està sent un temps de tensió, sobresalt, preocupació, incertesa, tempesta, crispació, pressa i soroll. La gestió política, social i sanitària sembla que podria haver estat molt millorable veient el gran nivell de complexitat que ha suposat per a tots. S'han fet moltes coses, s'han dit moltes coses i se n'han equivocat moltes altres. El que potser hem trobat a faltar és més serenitat. Per això considero pertinent reflexionar sobre com podríem millorar la gestió de la serenitat en el món sanitari, atès que aquest remei és un bon contraverí dels substantius que iniciaven aquesta dissertació.
Estructuraré l'article en quatre petits apartats que tindran en compte els pacients, els professionals sanitaris, els gestors intermedis i l'alta direcció.
Serenitat per a pacients
Moltes persones han sentit angoixa, solitud i abandonament aquests mesos, però les persones grans i els malalts encara més, si això és possible. La situació actual és de crisi social sistèmica i tots els nivells estan afectats: econòmics, polítics, ètics, estètics… Entren en crisi els valors, allò a què donem importància i també els referents, aquelles idees, persones i institucions que ens guien o ens orienten. Què podria aportar serenitat als pacients? Probablement saber que continuaran rebent una atenció sanitària de qualitat, saber que tindran professionals que els atendran i acompanyaran. Saber que la salut és un bé molt preuat que cal cuidar i protegir i que tindran ajuda i suport per fer-ho.
Que tot hagi seguit el seu curs malgrat que el sistema sanitari hagi estat bloquejat i sobrecarregat tants mesos deixa ben clar que una gran majoria de població pot viure sense sanitat. Entenguin-me, el que vull dir és que és possible gestionar la major part de problemes menors de salut amb remeis casolans i autocures, la qual cosa implica que és fonamental optimitzar l'ús de la sanitat pública per anar-hi només quan estigui justificat fer-ho i afavorir la responsabilitat de cadascú respecte a la seva salut per evitar acudir-hi per qüestions menors que acaben sobrecarregant un sistema sanitari fràgil.
Retornar la gestió dels problemes menors de salut a la família i a la comunitat sembla que hauria de ser una gran prioritat, a la qual caldria sumar el merescut suport a aquest nivell que requereixen les persones afligides de malalties cròniques, greus o poc freqüents.
Però els pacients continuaran necessitant els professionals sanitaris i que aquests mantinguin la serenitat. Un professional crispat no ajuda gaire.
Serenitat per a professionals sanitaris
La crisi de model sanitari que arrossegàvem va saltar enlaire quan s'hi va sumar la crisi pandèmica. I el sistema es va trencar i amb aquest molts professionals.
Molts companys del món sanitari han tocat fons aquests mesos de pandèmia. La seva salut física o mental se n'ha ressentit, la tasca assistencial se'ls ha destarotat o sobrecarregat fins a límits mai vistos, la vida els ha estat molt difícil i amarga durant molt de temps.
Ens hem sentit abandonats pels gestors i els polítics, hem sentit por per les nostres famílies, pels pacients i per nosaltres mateixos, ens han empipat les mesures de mala gestió i algunes conductes de ciutadans poc conscients del que estava passant. Hem travessat una nit fosca d'impotència en què no hem estat capaços de fer més i en què hem vist el dolor i el patiment de molts malalts i moltes famílies.
Hem perdut la serenitat i hem entrat en una forma de supervivència professional de la qual serà difícil sortir-ne. Aquesta situació no beneficia ningú.
Serà fonamental millorar el “manteniment”, tant personal com d'equips de treball. Curar les cremades, alleujar les ferides, aplicar calmants i emol·lients. Caldrà tenir paciència en una rehabilitació que s'intueix prolongada i dolorosa. I mirar de buscar aquesta font de calma, alegria i serenitat que tot ésser humà porta a dins i que sol ressonar davant la natura, l'art i la bellesa.
M'atreveixo a aventurar que caldrà enriquir la visió assistencial amb una altra de bioètica, comunitària i bio-psicosocial-espiritual que ens permeti connectar amb tot allò que pugui ajudar els pacients i nosaltres mateixos.
Serenitat per als gestors sanitaris intermedis
La pandèmia ha posat en evidència tot el sistema sanitari, però potser han estat els gestors intermedis els que més impotència han sentit perquè han tingut poques opcions reals de gestió entre uns alts directius perduts i confusos i uns professionals assistencials desbordats i superats.
Les seves tasques de gestió del servei i de control han estat suspeses aquests mesos, de manera que han quedat relegats als seus despatxos amb poques coses per fer. En aquests temps en què els intermediaris desapareixen, potser algun es deu haver adonat del seu futur incert veient el que està passant darrerament als empleats de banca. Potser és el moment de canviar el model de gestió de dades (que cada vegada faran millor els algoritmes) per un altre de gestió de personal en què s'inverteixi temps i energia a cuidar, donar suport, assistir, aconsellar, escoltar i afavorir la comunitat assistencial.
Serenitat per a l'alta gestió i els responsables polítics
Quan el nivell de soroll social és molt intens, els màxims responsables tenen l'obligació d'aportar claredat, rigor i serenitat. No ha estat el cas. Els assessors no han donat l'abast i s'han produït protocols, estadístiques i normes a gran velocitat, cosa que ha tornat bojos els gestors intermedis i sobretot els professionals. Hem trobat a faltar més intel·ligència de sistemes, més rigor científic i més bona comunicació a la societat i a l'organització sanitària.
El valor principal hauria d'haver estat la protecció del professional i de la ciutadania, però això no s'ha aconseguit. La crispació i la confrontació política dels responsables s'ha traslladat a la població, en què ha augmentat el nivell de por i disgust davant l'espectacle dels seus representants.
És cert que l'exposició mediàtica és molt tòxica i aquells que per raó del lloc que ocupen l'han de suportar duen una gran càrrega sobre les espatlles. Però algun assessor hauria de tenir com a principal obligació tractar de millorar la serenitat, el silenci interior i la pau mental dels seus caps.
En definitiva, podem convenir que per múltiples raons, a les quals se suma la pandèmia, habitem una societat crispada i que això és causa i motiu de malestar i malaltia. La sanitat no té capacitat de revertir tota sola aquesta toxicitat, però potser l'hauria de tenir en compte a fi de treballar per mantenir i potenciar la serenitat dels seus professionals i, al capdavall, la de tots aquells que hi recorrin. Tal com passa a la mar, les onades de la vida se succeeixen les unes a les altres. Aquests mesos n'hem estat testimonis; en vindran més. Per poder navegar-hi com a societat civil i com a sistema sanitari hi haurem d'abocar el bo i millor de nosaltres mateixos, però això només és possible amb una base de calma. Adonar-nos del valor d'aquesta serenitat és clau per triar el millor rumb i exercir la pròpia funció tan bé com puguem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada