Els riscos de fer allò que no convé

José Joaquín Mira
Notes al peu

Font: The New Yorker

En totes les disciplines trobem alguna pregunta a la recerca de resposta que destaca sobre totes les altres preguntes, però sense que per això s'hi trobi una solució adequada. El tractament correcte, en la persona adequada i en el moment apropiat (adequació terapèutica), és un d'aquests sants greals que afecta, en aquest cas, les disciplines sanitàries.

La sobreutilització dels recursos sanitaris constitueix un problema universal que, conceptualment, els professionals i els pacients entenen amb facilitat, però per al qual no hi ha respostes senzilles. Per tant, continuem sense saber bé com abordar-lo.

A Espanya, la col·laboració de les societats científiques i el Ministeri de Sanitat va donar peu a identificar un conjunt de pràctiques (indicacions terapèutiques o diagnòstiques) que calia evitar (els anomenats "No ho feu" de la iniciativa Compromís per la Qualitat de les Societats Científiques), una campanya amb la qual es buscava incrementar la qualitat de l'atenció sanitària, reduir sobrecostos innecessaris per destinar recursos allà on veritablement es necessitessin i fer el possible per evitar una situació paradoxal: que algun pacient patís algun mal a causa d'un tractament o una prova diagnòstica que no se li havia d'haver indicat. És a dir, el súmmum (en negatiu) de la qualitat: fer malament una cosa que no calia fer.

La freqüència d'aquests “No ho feu” i els seus sobrecostos ha estat estudiada en altres països, fonamentalment als països anglosaxons. Els estudis sobre la freqüència amb què els pacients pateixen algun dany en el curs d'un tractament innecessari han estat, no obstant això, escassos fins ara i encara menys freqüents en atenció primària.

A Nova Gal·les del Sud (Austràlia), l'estudi de Tim Badgery-Parker et al., publicat el 2019, ha posat de manifest el que era un secret de domini públic: les indicacions de tractaments i proves diagnòstiques innecessàries no són innòcues i posen en risc els pacients. En concret, el percentatge d'aquestes indicacions innecessàries que acaben causant dany als pacients va oscil·lar, en aquest estudi, entre el 0,1%, en el cas de les endoscòpies, i el 15%, en el cas de la reparació endovascular d'aneurismes.

A Espanya s'ha assenyalat recentment que les pràctiques d'escàs valor en atenció primària (relacionades, per exemple, amb la prescripció de benzodiazepines, antibiòtics, hipolipemiants, paracetamol…) es resisteixen a reduir-se i arriben a afectar tres de cada quatre pacients en tractament. Aquestes pràctiques, curiosament, afecten més dones que homes, la qual cosa suggereix que hi pot haver un biaix de gènere a la base d'algunes d'aquestes indicacions. A més a més, hem comprovat que un 5% d'aquests casos, que no s'haurien d'haver produït segons les recomanacions de les societats científiques, donaven lloc a esdeveniments adversos evitables. La meitat d'aquests incidents de seguretat van causar un dany lleu amb impacte limitat en el temps, però gairebé una quarta part van tenir conseqüències greus. 

La campanya “Triar sàviament” (Choosing Wisely) apunta en aquesta direcció i ha traspassat les fronteres dels Estats Units i el Canadà per implantar-se en molts països, també a Espanya. Ara bé, una cosa és identificar allò que no s'ha de fer i una altra aconseguir que efectivament no es faci. 

La recuperació del sistema sanitari després de l'impacte de la pandèmia de COVID-19 requerirà, entre altres coses, un ús racional dels recursos de què es disposa. Sembla aconsellable començar a recórrer aquest camí com més aviat millor i un primer pas podria ser recuperar les recomanacions per implantar una Medicina d'Alt Valor (Right Care).