El parc d’atraccions (The amusement park, G. Romero, 1973)
 |
| Font: Shudder |
Mentre la població del món occidental segueix envellint, les finestres des d'on mira sovint són tancades. Plataformes audiovisuals, cinema i, fins i tot, bona part de la graella televisiva estan pensats per a un públic adolescent i ofereixen una programació que és difícilment atractiva per a les franges de població que han arribat a l’edat de jubilació. És trist veure com les pel·lícules que tenen en compte l’anomenada tercera edat pateixen dos mals contraposats: o bé són obres reivindicatives, basades en el drama més clàssic i enregistrades en formats televisius, tot sovint poc imaginatius, o bé són obres més arriscades, assagístiques, que són ignorades per la distribució comercial i el públic més ampli. Entre aquestes, en va ser un exemple il·lustratiu The amusement park.
Ara fa més de quaranta anys algú va fer un disbarat volent alertar la població sobre les traves quotidianes que patien els ancians. Tan solidari projecte va esdevenir un fracàs. No sols per la dificultat d’atreure públic cap a una pel·lícula plena d’avis desafortunats, sinó també per l’elecció del director que havia de dur-la a terme, l’autor de La noche de los muertos vivientes (1968) o La estación de la bruja (1972). George A. Romero, però, es va prendre molt seriosament el projecte i se’l va fer seu. El resultat, The amusement park (1977), és una narració episòdica on un immaculat ancià vestit de blanc acompanyat d'un nombrós grup d’avis pateixen tota mena d’infortunis i abusos en un metafòric parc d’atraccions: imposició d’un preu exorbitant per les entrades, limitació d’accés a algunes atraccions per suposats motius d’edat o malaltia (una revisió oftalmològica enmig de la cua dels autos de xoc que els nega el pas), limitacions d'accessibilitat a serveis de salut o males condicions d’aquests per la seva situació, menyspreu o, directament, robatoris i maltractaments. L’avi protagonista, finalment, es rendeix a l’evidència i, amb la roba estripada, ferit i humiliat, es refugia en una habitació estèril aïllant-se del món exterior.
Aquesta raresa, editada aprofitant els plans curts, rodada fins i tot amb càmera de mà, assoleix una sensació angoixant i arriba a deprimir si ens fa pensar en el nostre propi futur. Ignorada pel públic que havia de sensibilitzar i defraudant el públic que habitualment seguia el director –que esperava veure-hi zombis devorant nens als cavallets o a la roda de fira–, The amusement park ha restat oculta durant dècades. És el mateix temps durant el qual el sistema de protecció social, en el nostre context, ha anat millorant el sistema de pensions i l’accessibilitat als serveis de salut. Però, en aquest mateix període, han persistit les diferències en l’atenció a la gent més jove i als més grans. L’atenció al dolor crònic osteomuscular, habitual en ancians, es troba en un cul-de-sac en centres de rehabilitació superpoblats en lloc d’oferir alternatives més properes al domicili dels pacients, més realistes i més eficients. La solitud, molt més prevalent també en aquesta franja d’edat avançada, és una altra xacra que no hem sabut solucionar i que està fora del radar dels sistemes de salut i de benestar social. I no entrem a comentar res a propòsit de les residències geriàtriques, sovint infradotades com dissortadament ha posat en relleu la pandèmia de COVID-19.
The amusement park, aquesta raresa de Romero, ha esdevingut paradoxalment la més terrorífica de les seves obres per la vigència del missatge. Una obra de lamentable actualitat que paga la pena recuperar ni que sigui tan sols per a reflexió social o personal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada