La formació és imprescindible per a la gestió del canvi

Els actors que pretenem implicar-nos en l'orquestració de canvis en el nostre sistema sanitari solem coincidir pel que fa a les dificultats i barreres que limiten el desenvolupament d'estratègies de millora de les organitzacions sanitàries. Ja ho hem vist en entrades anteriors d'aquest blog, on ens preguntàvem què se n'ha fet de l'experiència del professional i com “desencallar” les nostres institucions.

En l'àmbit clínic, els avanços i les millores semblen imprescindibles, però l'adaptació de les organitzacions a les necessitats de les persones i dels professionals sovint manifesta resistències. Un dels principals motius és la complexitat del nostre sistema sanitari davant la realitat d'altres sectors. Aquesta és una de les reflexions que proposa l'article “Changing how we think about healthcare improvement”, publicat a The BMJ. Perquè el canvi sigui efectiu, és rellevant no només insistir en aquesta necessitat de millora, sinó també augmentar el coneixement sobre la complexitat de les organitzacions. Cap altra indústria o sector té tantes variables: finançament, regulació, proveïdors, “clients” amb diverses necessitats i diferents opcions d'intervenció. Fins i tot en l'àmbit de la clínica, l'atenció sanitària ha de ser individualitzada per a cada pacient. En aquesta situació, quan es busca la implementació d'un canvi, de vegades el sistema no reacciona de forma predictible. D'altra banda, els resultats tampoc provenen sempre d'experiències positives del passat.

Apropiació indeguda o contribució necessària?

Si entenem que la salut no és, com suggereix la definició d'Andrija Stampar que va adoptar l'OMS el 1946, la mera absència de malaltia o d'insània, sinó una cosa diferent, sigui el benestar tal com afirma la descripció esmentada, sigui una raonable capacitat d'adaptació funcional com proposava René Dubos, és més fàcil comprendre la importància dels anomenats determinants socials de la salut, entre els quals la sanitat tan sols n'és un més. 

Aquests comentaris no impliquen cap mena de menyspreu respecte a l'atenció sanitària, atesa la seva capacitat d'alleujar bona part dels trastorns que ens causen les malalties i, en alguns casos, curar-les definitivament. Per cert, insània és, segons el diccionari, bogeria o trastorn mental, una distinció que ressalta les especificitats de la patologia psiquiàtrica. 

Un nou estudi detecta 396 pràctiques clíniques que s'haurien de revertir

Una reversió mèdica és la necessitat d’aturar una activitat clínica degut a que un estudi ben fet demostra que en el món real no es compleixen els resultats desitjats, o que els efectes adversos no compensen els beneficis. En una revisió anterior (2013) de més de 2.000 articles del NEJM, Vinay Prasad i el seu equip ja van descobrir 146 pràctiques clíniques que haurien de ser revertides i, donada la transcendència de la troballa, els de la Secció de Gestió Clínica de la Societat Catalana de Gestió Sanitària vam invitar Vinay Prasad perquè ens ho expliqués en directe, cosa que va fer el 18 de març de 2018 (a l’enllaç poden veure el vídeo de la conferència).

Pacients crònics: talla estàndard o plans a mida?

L'atenció a les persones amb altes necessitats o amb malalties cròniques complexes continua sent un problema no resolt en el nostre sistema sanitari i un tema recurrent en aquest blog.

Malgrat els esforços fets fins avui, en línies generals seguim gestionant l'episodi agut de forma aïllada, sense convidar a la tan necessària coordinació que requereixen aquests pacients.

Adaptar-nos al canvi del patró demogràfic i del perfil epidemiològic de les malalties i al pes, cada vegada més rellevant, de la cronicitat complexa continua sent un repte per als sistemes de salut. Demostrar, a més a més, que les estratègies proposades són vàlides en termes d'efectivitat i eficiència, tal com planteja Sergio Minuet a l'anàlisi Visión crítica y argumentación sobre los programas de atención de la cronicidad en atención primaria y comunitaria, és una tasca que està pendent.

L'exercici com a eina de gestió clínica

A la consulta de qualsevol internista

• Sr. Sebastià (68 anys), l'hemoglobina glicosilada està en paràmetres adequats. No sembla que la seva diabetis li hagi afectat el ronyó perquè no està perdent albúmina. Els controls tensionals són correctes i no s'aprecien hipoglucèmies en els controls que porta. Està molt ben controlat.
• Continuo fent el mateix tractament?
• Sí, repassem el tractament de la seva diabetis que és el més complex. Amb la insulina mantenim el mateix esquema que li ha anat tan bé. Recordi: de la basal, la de llarga durada, se'n posa 24 unitats, amb una pauta fixa en els àpats de 8 unitats de ràpida i la corregeix amb l'esquema que té escrit a l'informe (no el reprodueixo per no avorrir més el lector). La resta del tractament, igual. 
• I continuo fent exercici?
• És clar! Segueixi caminant almenys 45 minuts pel passeig marítim (els que tenim la sort de viure en una ciutat costanera, especialment Màlaga).

És ètic, correcte i legal que un metge de família atengui 60 pacients en un dia?




El meu punt de vista: no, tret d'excepcions.




La medicina és una activitat molt regulada, l'exercici de la qual requereix una formació complexa i d'alt nivell acadèmic, una actuació regulada en un marc ètic i deontològic elevat i una legislació específica. És a dir, no es pot exercir de qualsevol manera atès el risc potencial que suposa la mala praxi professional per als pacients.


Sorprenentment, la sobrecàrrega assistencial no està definida, ni regulada, ni gestionada correctament. De manera generalitzada es toleren l'acumulació de torns (guàrdies, doblatges…) i les sobrecàrregues assistencials (veure en un torn els pacients de dos o més metges).



Víctor Montori edita "Why We Revolt" en castellà

Víctor Montori és un endocrinòleg de Mayo Clinic entusiasta de la bona medicina i, amb aquest ànim i empatia que el caracteritzen, lidera diverses línies de recerca i innovació, especialment en decisions clíniques compartides, en medicina basada en l'evidència, en medicina mínimament disruptiva i en un nou model de comprensió de la complexitat acumulativa, la que alguns metges infringeixen als pacients per ,amca d'una visió bio-psico-social de la seva pràctica clínica.

L'experiència del pacient i el canvi cultural: un binomi imprescindible

La setmana passada vaig tenir l'oportunitat d'assistir i participar a la quarta edició del XPatient Barcelona Congress, esdeveniment organitzat per l'Hospital Clínic de Barcelona, el centre tecnològic Eurecat i la Fundació TIC Salut Social. 

Any rere any, el congrés ha anat incrementant el volum, la qualitat i la repercussió dels seus projectes (en aquesta edició s'han presentat debats i 20 iniciatives innovadores de 600 assistents), una excel·lent mostra de l'avenç del moviment de l'Experiència del Pacient al nostre territori. 

Doris Grinspun: "Un país amb bones infermeres serà més feliç"

Una de les frases que més he repetit des que vaig conèixer una de les infermeres de més prestigi mundial és aquesta: "Un país amb bones infermeres serà més feliç". Aquesta frase va sortir publicada a La Vanguardia l’any 2012, quan Víctor Amela va dedicar "La contra" a Doris Grinspun, infermera de professió i ànima, com ella mateixa es defineix. És d’origen xilè i està instal·lada al Canadà després d'haver treballat als Estats Units i Israel. Actualment és directora general de l’Associació Professional d’Infermeres d'Ontàrio (Canadà). 

Hipertensió arterial: si us plau, no perdem el cap

Tot i que estic segur que és força coneguda la diferència entre un factor de risc i una malaltia, em permeto la llicència d’iniciar aquest post definint-los. Factor de risc (hipertensió arterial, hipercolesterolèmia…) és aquella situació que s’ha relacionat amb el possible desenvolupament d’una malaltia (pot ser que la malaltia no es desenvolupi mai tot i que es presentin un o més factors de risc), mentre que malaltia és l’alteració en l’estat de l'organisme o d’algun òrgan que interromp o pertorba les funcions vitals, amb afectació de l’estat de salut (cardiopatia isquèmica, embòlia…).