dimecres, 16 d’abril de 2014

Mai no tocaré el violoncel com ho feia Jacqueline du Pré








Per ser franc, he de reconèixer que sóc un bon exemple de “muldideficiències”. No tolero la lactosa (no sóc conscient d’haver begut mai un got de llet), el meu gust artístic és miserable (confesso que m’avorreixen les grans pinacoteques) i la meva (mala) oïda musical és paradigmàtica... entre d’altres deficiències. Potser de totes elles les que més greu em saben són les que fan referència a l’oïda musical. Ara bé, malgrat tot, sé reconèixer quan sento alguna cosa excepcional. No té gaire mèrit, és com dir que sense saber res de futbol hom identifica Messi o Cruyff com a jugadors excepcionals.

Diuen que Jacqueline du Pré (1945-1987) va ser una de les millors violoncel·listes del segle XX. Hi ha interpretacions memorables, com la que podeu veure amb el seu marit, Daniel Baremboim (primer video) o la seva interpretació del Concert per a violoncel d’Elgar (segon video) que es considera de referència. Als vint-i-vuit anys es va retirar a causa de les limitacions relacionades amb l’esclerosi mútliple i va morir als quaranta dos. És fàcil identificar du Pré com una violoncel·lista excepcional.




Du Pré és un exemple del màxim nivell al qual es pot aspirar. És aquest l’objectiu? La perfecció? Jo sé que mai no tocaré el violoncel com ho feia Jacqueline du Pré. Gairebé ningú no podrà tocar el violoncel al mateix nivell que ella. On hem de posar l’objectiu, doncs? En el millor? En la mitjana? En el millor és impossible. El millor és excepcional i, a la vegada, és variable. Sempre hi haurà algú millor. Sempre, en el futur, algú ho podrà fer millor. Potser l’objectiu és acostar-nos a la mitjana? NO! L’aspiració a la mitjana és pretendre la mediocritat.






L’únic objectiu realista pel qual val la pena lluitar és aspirar a l’excel·lència. Malcom Gladwell, en el seu llibre Outliers, explica ben clar que l’excel·lència es pot resumir amb el concepte de “ser prou bo”. Si ens imaginem una corba sigmoïdal (com per exemple, la corba de dissociació de l’hemoglobina) hem de mirar d’estar sempre en la part superior de la corba, on els canvis tenen poc impacte. Si estem a la zona de més pendent, petits canvis poden tenir un gran impacte. Gladwell també ens diu quin és el camí de l’excel·lència: la regla de les 10.000 hores. Els Beatles van tocar quasi l’equivalent a un any seguit a les seves diverses estades a Hamburg. Van tocar junts en poc temps més que molts grups en tota la seva vida professional. 

Sóc conscient que ni en 10.000 hores tocaré com Jacqueline du Pré (de la mateixa manera que no és possible ser Messi o Cruyff). Però és possible que treballant d’una manera sistemàtica pugui mantenir un nivell prou bo per a la feina ordinària. 

 NOTA: la regla de les 10.000 hores es pot aplicar si el punt de partida és el mateix. L’esforç no necessàriament compensa les desigualtats.