dilluns, 5 de gener de 2015

Infermeres de pràctica avançada: és moment d'apostar-hi fort








Segons International Council of Nurses, una infermera de pràctica avançada és una especialista que ha adquirit la base de coneixements experts, les capacitats d'adopció de decisions complexes i les competències clíniques necessàries per a un exercici professional ampliat.

El concepte va sorgir a EUA, als anys 70, en les àrees d'obstetrícia i anestèsia i, a partir de llavors, el desenvolupament de la professió infermera s'ha centrat en el que ha passat a denominar-se Advanced Nursing Practice (ANP) o Infermeres de Pràctica Avançada (IPA). Es tracta d'una formació de postgrau que ofereix una visió global per a l'atenció dels pacients complexos, per a la implicació de les persones en el maneig de les seves pròpies malalties i, en resum, per a tot el que fa referència a la innovació, a l'evidència i a la recerca orientada a millorar l'atenció que s'ofereix a les persones.

Sobre aquest assumpte, m'agradaria no entrar en el debat competencial corporatiu, i en canvi pensar una mica més sobre què poden aportar les infermeres amb pràctica avançada, a un futur model sanitari amb més integració de serveis, més lideratge clínic dels metges de família (i dels geriatres quan calgui), més capacitat resolutiva de les infermeres i més coordinació entre els serveis de salut i els serveis socials. Un sistema sanitari en el qual els especialistes (em refereixo als d'òrgans i sistemes) només vegin els pacients crònics complexos i els pacients geriàtrics en règim de consultoria, sempre que l'equip multidisciplinar responsable del pla d'actuació del pacient ho cregui convenient.

En el següent gràfic s'observa la zona competencial compartida entre metges i infermeres, i m'he permès, a tall d'exemple, escollir 8 àrees del territori híbrid, en les quals em sembla clar que l'aportació d'una infermera de pràctica avançada pot ser més apropiada que la d'un metge, degut a la seva visió més global de les necessitats de les persones.

  1. Prevenció i promoció de la salut. Tant en persones sanes com en persones amb factors de risc, el lideratge i el treball infermer és clau.
  2. Decisió clínica compartida. El suport de les infermeres pot ser decisiu per crear un clima de comprensió i uns materials comunicatius apropiats al nivell cultural de cada pacient.
  3. Gestió infermera de la demanda. Hi ha experiències amb avaluacions molt positives.
  4. Adherència al tractament. A més de prevenció de la polimedicació en persones grans, i implicació, conjuntament amb els metges, en processos de deprescripció .
  5. Formació, control i atenció continuada als pacients crònics. La infermera passa a ser un puntal de l'equip professional quan els malalts desenvolupen diverses cronicitats i les necessitats de serveis es multipliquen.
  6. Suport als geriatres en les avaluacions integrals. La infermera és el referent per al treball geriàtric, i esdevé el pont entre l'atenció sanitària i la social per als pacients geriàtrics fràgils amb necessitats complexes.
  7. Indicacions i maneig dels sondatges urinaris, però també en tractament de bacteriúries de les persones grans.
  8. Processos de final de vida. Implicació en l'equip multidisciplinar i lideratge tècnic en el maneig de símptomes, apropiat per a cada persona i situació.
Rememorant el post de la setmana passada, crec oportú apuntar que quan la societat necessita, més que mai, una atenció integrada de serveis, no ens podem permetre que el treball infermer cotitzi a la baixa. Per això s'ha de potenciar la formació avançada i cal promoure que les infermeres tinguin la capacitat de liderar molts aspectes dels processos clínics amb necessitats sanitàries i socials complexes, donada la seva proximitat a la manera de veure les coses de cada pacient.

El meu agraïment a Catalina Padilla, Coordinadora Assistencial de Metodologia Infermera del Consorci Sanitari Integral, per haver-me facilitat la documentció imprescindiblre per elaborar aquest post.



Jordi Varela

Editor