Quan les persones immobilistes volen aigualir un projecte innovador acostumen a menystenir-lo amb frases com: “El paper ho aguanta tot” i, de fet, si parlem de variacions de la pràctica clínica, se’ls hauria de donar la raó, especialment si ens fixem en l’escàs impacte que Darmouth Atlas, després de 50 anys, ha tingut en la millora del sistema sanitari nord-americà. John Wennberg, el seu creador, va tenir la idea de publicar mapes de taxes poblacionals de freqüentació als serveis sanitaris, amb la creença que si els professionals i els governants s'adonaven dels enormes desequilibris que aquests mapes mostraven, això els esperonaria a posar en marxa mesures per reduir-los, però la realitat sembla poc impressionable per epidemiòlegs ben intencionats.
Les troballes de l’Atlas VPM o d’AQuAS no transcendeixen
A “Per què no es desincentiva el malbaratament per pràctiques clíniques de poc valor?” vaig fer-me ressò del divorci existent, aquí també, entre les anàlisis de malbaratament de les pràctiques clíniques i el finançament dels sistemes sanitaris. El post el vaig finalitzar amb la següent pregunta: “Les autoritats, amb la força que els dona el control dels pressupostos, tenen la responsabilitat de mostrar el camí de les pràctiques de valor als proveïdors de serveis. La informació la tenen. A què esperen?”
Com vaig remarcar en aquell post, els excessos detectats en hospitalitzacions potencialment evitables, cesàries, amigdalectomies, bifosfonats o polimedicació, que tan bé exposen els Atlas VPM i la Central de Resultats d’AQuAS, no aconsegueixen influir en la distribució dels recursos de la nostra sanitat pública. Fins i tot, dos dels atles VPM publicats fa poc que tracten de la qualitat de l’atenció dels hospitals i de les variacions de la cirurgia oncològica, malgrat la seva rellevància, tampoc semblen despertar l’atenció dels responsables dels serveis autonòmics de salut.
Els anglesos, en canvi, ho intenten
"Commissioning for value" ha desplegat estratègies per distribuir el finançament de l’NHS de manera més valuosa, amb un plantejament transparent: a) observen les variacions de la pràctica clínica, b) analitzen els factors que les generen i c) determinen com es poden combatre, mitjançant un replantejament de la distribució de recursos, incentivant les accions valuoses o, al contrari, desincentivant les que es volen corregir. Fidels a aquesta línia, en els darrers deu anys, els "Clinical Commissioning Groups" (CCG) han evolucionat el model i, per al pressupost 2021/22, ja han aconseguit definir tarifes de bones pràctiques "Best Practices Tariffs" (BPT) per a 21 processos clínics en els quals els CCG poden activar tarifes superiors si s’obtenen els resultats requerits o aplicar tarifes per sota de les convencionals si hi detecten desviacions negatives.
Una altra iniciativa anglesa, més sofisticada que BPT, és “Getting It Right First Time" (GIRFT), liderada per Tim Briggs, Director del programa de millora clínica de l’NHS. GIRFT és un projecte dissenyat per potenciar les bones pràctiques mitjançant revisions en profunditat, tant dels resultats com de les maneres de treballar, un projecte que compta amb el suport de col·legis i associacions professionals. Per posar un exemple del seu enfocament, a l’informe sobre la qualitat de la cirurgia ortopèdica, GIRFT ha tret a la llum algunes dades intrigants, com que el 24% dels cirurgians que operen pròtesis de maluc, el 73% dels que intervenen artroplàsties unicompartimentals de genoll o el 80% dels que fan revisions de pròtesis de genoll, en fan deu o menys cada any. Es tracta d’un problema estructural que afecta la qualitat dels processos clínics, sobre el qual GIRFT es proposa actuar. En el seu principi, GIRFT va començar amb procediments ortopèdics, no en va Tim Briggs és traumatòleg, però després de demostrar que la iniciativa va ser capaç d’introduir-hi millores valuoses i generar estalvis, es va estendre a una àmplia gamma de la casuística.
CCG i GIRFT van en la mateixa direcció, la de donar senyals inequívocs als clínics i a les seves organitzacions sobre quin és el camí de la millora dels serveis, però la diferència és que els primers posen el focus en el finançament, mentre que els segons s’impliquen i cerquen solucions raonades i efectives per a cada grup clínic i per a cada organització sanitària.
Els directius dels serveis autonòmics de salut no poden continuar insensibles a les variacions de les pràctiques clíniques, a les llacunes de qualitat i als mals resultats i, per això, com fan els anglesos, han de buscar la col·laboració dels clínics per anar perfilant bones pràctiques i, de passada, aprofitar la força dels pressupostos per induir els canvis necessaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada