dimecres, 15 d’octubre de 2014

Refugiant-nos de la civilització

Una de les pel·lícules més interessants d’enguany (i potser per això de les menys divulgades!) és Sobre la marxa, de Jordi Morató (The creator of the jungle, en la versió en anglès), que explica la història de Josep Pijilà, mecànic de vehicles conegut amb el mot de Garrell, o també com el Tarzan d’Argelaguer, dóna molt de sí. Durant quatre dècades, com a diversió, en Garrell es va dedicar a construir, un i altre cop, en un petit bosc, un món de faula: cabanes, torres, passadissos i laberints. Amb eines bàsiques, martells, claus i poca cosa més, va construir un refugi per fugir de qui ell anomenava “l’home blanc civilitzat”, arribant a rodar pel·lícules, interpretades per ell mateix, sobre un Tarzan acorralat a la selva i perseguit per intrusos motoritzats. Sobre la marxa és fascinant pel propi personatge però també per la reedició de les cintes de vídeo amb les aventures d’un home granadet, el propi Garrell, en tanga, corrent pel bosc, saltant per marges i rocs, enfilant-se als arbres i capbussant-se a estanys. Una obra sense sentit del ridícul que, revisitada per Morató, desprèn amor per les velles pel·lícules i la natura que ens envolta.

La història d'en Garrell deixa, però, un regust amarg. Les construccions, de fins a quaranta metres d’alçada, eren ben visibles des de la carretera que uneix Besalú amb Figueres. Les havia adornat amb estàtues, mòbils i fins i tot va fer una granja amb estanys i animals. Centenars de famílies i curiosos van gaudir durant anys d'aquell laberint mig real mig imaginari. El Col·legi d’Arquitectes de Girona va glosar l'enginy d'aquell home i alguns historiadors el van considerar autor d’art efímer, sent motiu de tesis doctorals i exposicions. Aliè a tot aquest rebombori, en Garrell, després d'haver patit agressions, va decidir enderrocar-ho tot, amb una barreja d’estoïcisme i alegria destructiva, com si fos part d’un cicle vital. Nogensmenys, poc desprès, va tornar a aixecar el seu poblat. 

A Sobre la marxa, Jordi Morató presenta en Garrell com la personificació de la voluntat i la persistència. Obligat a enderrocar de nou el poblat per ampliació de l’autovia, Garrell va decidir més endavant tornar a aixecar, per tercera vegada, les seves torres. Però heus ací que en Garrell va acabar topant amb l’Administració. Com s’explica més àmpliament al documental Garrell, el Tarzan d’Argelaguer (D. Baró, 2014), l’Agència Catalana de l’Aigua, amb el suport de l'Ajuntament, el va forçar, als seus 75 anys, a enderrocar-ho de nou. Finalment la legalitat vigent va passar per damunt de l’interès cultural d'aquella obra inaudita.

I ara em plantejo si la història d'en Garrell no es tant una extravagància, com la representació, un punt barroca, d’una història universal. El creador de la jungla, l’inventor de mons, aquell que rebutja argumentadament la norma, és objecte de mofa primer, de desconfiança desprès i, finalment, és víctima de l’autoritat. Se’ns recorda molt sovint la necessitat de ser creatius i ens admirem per les innovacions introduïdes en diverses organitzacions. Però massa sovint, a un racó de les nostres ànimes, hi rauen la desconfiança i potser l’enveja. Malfiança individual que s’alia amb la burocràcia per tombar projectes adduïnt que no se’ls pot encaixar en el coneixement acceptat. Veiem com la llei es fa servir moltes vegades per perpetuar l’status quo, com la raresa no acostuma a ser benvinguda.

Massa depriment potser per tancar així aquest meu primer article a "Avenços". Segurament, sense ignorar el ja comentat, si els pica la curiositat, a Sobre la marxa, podran veure també en Garrell ancià, que explica que la il·lusió viscuda no li traurà ningú. Que l’experiència s'ho ha valgut i que encara continua creient que tot està per fer i que tot és possible. Reflexionem a partir de la seva experiència i pensem que la norma marca els seus propis límits i que amb voluntat, imaginació i perseverança podem anar més lluny, crear projectes, compartir experiències i gaudir dels resultats. Qui vulgui, pot estar amb nosaltres. Qui no, com diu en Garrell, pot quedar-se amb “l’home blanc civilitzat”.