divendres, 3 de març de 2017

Jo trio geriatria (#yoelijogeriatría)









A poques setmanes de l'elecció de places d’especialitat en medicina (“MIR”), un conegut, diria un amic, en una conversa, m’ha resumit la seva trajectòria acadèmica. Havia sigut un dels 5 primers classificats en el rànquing d’accés a la carrera de medicina de la Universitat de Florència. Successivament, malgrat el seu escàs entusiasme per les interleukines i fins i tot pel diagnòstic diferencial dels nòduls tiroïdals, havia sigut un estudiant disciplinat, assolint finalment la possibilitat de triar gairebé qualsevol especialitat. A cinquè de carrera, però, una trobada li va marcar el camí. Durant la rotació de geriatria, assignatura obligatòria a Itàlia, des de feia anys, es dedicaven els matins d’una setmana a fer mini-rotacions per diferents recursos geriàtrics. Entre altres, el meu amic va visitar:
  • Recursos hospitalaris, com la UCI de Cardiologia Geriàtrica de l'hospital universitari, absolutament atípica, va ser la primera UCI d’Itàlia que va disposar de contrapulsació aòrtica i, al principi, dedicava tota l’intensitat de cures necessària als pacients que, per condicions de base i pronòstic, se'n poguessin beneficiar, independentment de l’edat, i, per altra part, limitaven l’esforç terapèutic quan era oportú. No sense motiu, en aquell moment, molts geriatres eren buscats per serveis d’intensius o d’urgències. O la Unitat Geriàtrica d’Aguts, amb un gimnàs incorporat a la planta per treballar la mobilitat i la funció dels pacients, a més de tractar la patologia mèdica.
  • Tot un món de recursos extra-hospitalaris, observant el veritable treball en equip en la rehabilitació post-aguda, fins al centre de dia i la residència, en la vessant més social, construïts al costat d’una escola per afavorir la interacció inter-generacional, aspectes que he comentat en altres postsi que segueixen sent del tot actuals.
  • En un hospital comunitari més petit, on els estudiants havien de conèixer els serveis geriàtrics amb extensió territorial, l’adjunt designat com a tutor de la pràctica es deia Luigi Ferrucci. El Dr. Ferrucci es presentà i afegí que l’únic que podia ensenyar era el que estava fent en aquell moment. Va dur els alumnes a un despatx minúscul, on manegava dades d’incidència de malalties cròniques, de comorbiditat i de discapacitat d’una mostra de vells de la Toscana, com a base per plantejar la necessitat de recursos sanitaris per encàrrec de la Regió, emfatitzant la importància d’aquest enfocament de cara al futur. Així el meu amic, de mà del que posteriorment seria el director científic de l'Institut Nacional d’Envelliment dels Estats Units, descobrí que des de la geriatria, degut al canvi demogràfic i epidemiològic, també tocava influir sobre polítiques sanitàries i organització, a més de fer recerca epidemiològica en àmbit clínic i preventiu. 
Quan va ser el seu moment, el meu amic va jugar a cara o creu entre psiquiatria i geriatria, ja que les dues especialitats compartien la visió holística de la persona i l’extensió extra-hospitalària, i, gràcies a aquella trobada de 5è de medicina, es decantà per geriatria.

En el moment actual, estem davant de novetats inesperades fins i tot per a nosaltres, els geriatres:
Mary Tinetti, geriatra de referència a nivell mundial, en un editorial recent predica que els geriatres han de ser generosos i compartir els seus coneixements profunds, des de la prevenció, al maneig de la complexitat, fins a la pal·liació, amb tothom que ho necessiti, per aconseguir que els sistemes de salut se centrin en el valor. Aquesta idea reforça clarament la transversalitat d’aquesta especialitat.

Ja vaig escriure en un post previ que la geriatria hauria de ser una medicina d’alta precisió, ja que un geriatre, a part de ser bon clínic, ha de tenir visió integral i multi-factorial, ha de considerar el pronòstic de la persona i els seus desitjos, contextualitzar l’evidència, i sovint treballar amb la família i l’entorn per esclarir una gamma de grisos, amb respostes que els llibres de medicina no saben donar. També ha de treballar en equip i sovint liderar-ne un. I en molts casos és cridat a compaginar aquestes tasques amb recerca, clínica i epidemiològica, amb innovació en models assistencials i intervencions complexes, i amb la planificació sanitària i l’organització, aspectes als quals el meu amic finalment es va dedicar en un país proper.

No hauria ensenyat les meves pròpies vergonyes al mirall, amb els molts ulls indiscrets d’aquest fòrum si, a quasi vint anys d’aquella elecció, no estigués convençut que els metges que es troben en la circumstància d'haver d'escollir plaça del MIR, d’aquí a poques setmanes, tindrien el dret de conèixer la rellevància i la satisfacció, ara i per al futur pròxim, que comporten dedicar la pròpia trajectòria professional a l'envelliment, i la riquesa de possibilitats que poden donar resposta a interessos i perfils molt variats. Aquest dret, malauradament, a Espanya i a Catalunya, sovint és negat per un sistema acadèmic del paleolític, que ensenya nous coneixements d’una medicina superada, i acaba generant bones respostes assistencials, encara que no sempre centrades en la persona, amb un sobresforç inassolible pel sistema de salut. El sistema italià clarament no és modèlic, però està corcat per altres motius.

Llavors vaig triar geriatria, i per això ara m’adhereixo a la campanya de twitter #yoelijogeriatría, esperant que arribi al màxim nombre d'indecisos possible a l’hora d’escollir plaça de MIR, a part d'estirar les orelles dels planificadors sanitaris i acadèmics.