De vegades és cert que al pot petit hi ha la
bona confitura. Aquest és el cas de Richard Sennett que ens il·lumina amb un llibre
breu (de fet és una conferència) que es titula “L’espai públic”.
Des d’un punt de vista operatiu defineix l’espai públic com qualsevol lloc on
es produeixin contactes entre desconeguts. La innovació es produeix a l’espai
públic, generalment a la perifèria del sistema, on hi ha més interactivitat.
Sennett, contundent, diu que la diferència hauria de ser el motor de la
veritable essència del sistema obert. Tot això no es pot fer amb fronteres i cal
pensar més en la lògica del llindar. Entenent el llindar com una membrana molt
permeable i la frontera com una paret.
La lògica de les fronteres busca l’equilibri,
per tant limita la dissensió (aïllant-la a una banda o l’altra de la
frontera), promou la integració (que barrejada amb l’equilibri limita
l’experimentació) i, al capdavall, la mateixa frontera expressa normes (per tant
limita la innovació). El llindar que proposa Sennett, en canvi, identifica les
posicions però és molt permeable en totes direccions.
La divisió del sistema sanitari en àmbits em
recorda molt més les fronteres que els llindars. Des de l’òptica de la
ciutadania té un interès relatiu la manera com s’organitza la feina
assistencial. Però quan un ciutadà s’enfronta a un problema de salut important
és molt probable que tasti directament el paper de les fronteres. La
fragmentació, les duplicacions, l’abordatge seqüencial dels problemes basat en
intervencions successives de professionals i el corporativisme,
són maneres de fer evidents de les fronteres.
Té tot el sentit la proposta del Royal College of Physicians (Future hospital: caring for Medical patients) d’avançar cap a un nou model d’hospitals sense parets.
L’hospital no ha de ser l’únic punt on s’ofereix atenció sanitària i, a més,
cal difuminar els limitis entre l’hospital i la comunitat. Podria ser aquest l’espai públic de Sennett aplicat al món sanitari? Més que parlar d’àmbits
potser podríem parlar d’espais públics on compartir i generar la barreja i la
impregnació mútua del talent que hi ha arreu. Es parla de la necessitat de
transformar el sistema sanitari, però no sembla que des de cada banda de la
frontera es proposi la creació d’un espai públic. A mi em fa l’efecte que, tot
el contrari, quan es parla de “comunitat” i “hospital” es basteixen més parets
que membranes. Potser el futur és el mestissatge, com ho expressa en Miguel Poveda (4).
No ho sé, potser...
En qualsevol cas, al final Sennett diu que la
gestió de l’espai públic és un procés i com tots els processos té el seu ritme.
Però convé fer gestos per mantenir-ne el ritme. Ves a saber si promoure
espais d’intercanvi, dissensió i experimentació no pot ser una manera de
mantenir el procés. Poca cosa, certament, però al pot petit...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada