dimecres, 4 de juny del 2014

L'abordatge de la geriatria a les facultats de medicina








Si pretenem una transformació seriosa i sostinguda del sistema de salut abordant avenços en les pràctiques clíniques que aporten valor, en la reducció del malbaratament per ús inapropiat de recursos, en les sobreactuacions diagnòstiques i terapèutiques, en la major implicació dels pacients en les decisions clíniques que els afecten directament, llavors, no val a badar, hem d'anar a cercar els estudiants, i els hem de formar en aquests nous principis i valors.

En un recent post del blog de la Societat Catalana de Geriatria, signat per Esther Roquer, s'informa d'un rànquing internacional basat en l’instrument GERINDEX de l’OMS, on l’Estat espanyol queda situat en el grup de països que tot i tenir un envelliment elevat, observen, en canvi, escassa formació geriàtrica a les seves universitats (en només un 65% d'elles s'hi han detectat programes específics, obligatoris o no). Aquesta llacuna es fa encara més profunda quan els sistemes de salut necessiten fer un gir radical cap a la cronicitat. Fins i tot he sentit com algú preguntava: ”On aprendrem a tractar la cronicitat?!?” o bé que s'afirmava que es necessitaria un currículum MIR específic, com si no n'existís cap. 
Nosaltres, els geriatres, intentem aprofitar qualsevol oportunitat per afegir un granet de sorra, com en el cas que vaig a comentar. Per fi, aquest any, la geriatria ha passat d’opcional a obligatòria a les facultats de medicina. Convidats per primera vegada a la Unitat Docent de l’Hospital Vall d’Hebron de la Universitat Autònoma de Barcelona, no ens hem fet pregar, i hem transformat un, suposadament avorrit, seminari sobre “cribatge de càncer en gent gran”, de quart de medicina, en una palestra per veure com els aspirants de metge s'enfrontaven a decisions complexes, com en els casos d’en Manel, pacient fràgil de 73 anys que dubta si fer-se una colonoscòpia, o la Dolors, de 78, que pateix una discapacitat inicial i que demana una mamografia preventiva. Després d’una primera discussió en grups, a la llum només de les guies i recomanacions oficials, vam posar a debat els següents arguments:
  1. Límits de la evidència, amb estudis que obvien la gent gran i presenten resultats de manera incompleta, en la línia de la reflexió de Cristina Roure sobre “Too much mammography” en aquest mateix blog. Tot això analitzant i "desmuntant" un assaig concret sobre mamografia.

  2. Èmfasi en la valoració geriàtrica integral (i per què no incorporar alguna prova de funció física?) com a base de les decisions individualitzades i compartides.

  3. Finalment, de passada, vam ensenyar el mapa dels moviments “Right Care”, aprofitant per parlar de valor, sobrediagnòstic i sobreactuació. Temes molt oportuns per deixar googlejar els curiosos. 


Vista l'experiència docent, he de reconèixer que estem en molt bones mans: fins i tot a la primera, sense massa instruments, la majoria dels estudiants de quart havien enfocat bé els casos d'en Manel i la Dolors, en el sentit que haurien decidit proporcionar a les dues persones dels casos, l'atenció adequada, ni més ni menys. I les preguntes, esclar, són: on falla la evidència? de quins elements disposem per valorar el pacient gran i establir objectius de salut realistes? com fer una atenció centrada en la persona, evitant el sobrediagnòstic i el sobretractament? Almenys a l’aula, doncs a la vida real, ho sabem, és una altra cosa, aquests assumptes es van tractar de manera franca i eficaç.

Els professionals amb responsabilitats docents i les institucions universitàries tenen a la taula el repte de plantejar als estudiants, no només habilitats tècniques, si no l'abordatge de problemes que afecten a persones grans amb necessitats socials i sanitàries complexes. I això només es pot aconseguir des de les arrels del model de formació de metges i d'infermeres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada