Si no morim de càncer, de què ho farem?

“If we don’t die of cancer, what are we going to die of?” @mgtmccartney latest column http://t.co/gx7sYlkQuI
— BMJ (@bmj_latest) Mayo 27, 2014

La Dra. Margaret McCartney, metge de família que treballa a Glasgow, ha escrit un interessant article al British Medical Journal arran d'haver sentit per la ràdio una entrevista que li feien al Dr. Harpal Kumar, Director de Cancer Research UK: "El nostre objectiu és estar segurs que molt poca gent morirà de càncer". Va dir l'investigador, i llavors el periodista li va preguntar "I si no morim de càncer, de què ho farem?". Com veuen, el context de la conversa radiofònica, que va inspirar a la Dra. McCartney, és molt suggerent, i per això em permeto traduir algunes de les seves reflexions.

"Si aconseguim evitar encara més morts per càncer, probablement ho hauríem de considerar un èxit, degut a que alguns d'aquests processos clínics són particularment desagradables, amb dolor i discapacitat, i no oblidem que molts d'ells causen morts prematures. Malgrat aquestes consideracions, crec que la pregunta del periodista és oportuna. Hi hem pensat prou en això de la mort? Quines alternatives tenim? Una mort sobtada per un infart? Aparentment ideal, amb bona salut fins al moment de l'atac, però sense cap oportunitat de rubricar la nostra trajectòria vital, sense poder-nos acomiadar de les persones estimades. O potser preferiríem una lenta derivada cap a la fragilitat que ens acabaria causant una fractura de fèmur, intervencions quirúrgiques, infeccions postoperatòries i, per acabar, un ictus invalidant? És evident que per a molts, el millor escenari per morir és en un entorn familiar, comptant amb el suport d'un equip professional que eviti el patiment. Però que fàcil de descriure i que difícil que es donin les circumstàncies necessàries per aconseguir-ho"

"Als metges se'ns ha ensenyat que això de la mort és un fracàs de la nostra actuació clínica. Només veiem la mort com un fenomen que pot ser evitat amb un diagnòstic precoç, un TAC d'urgències o un tractament adequat, i això és negatiu, perquè ens impedeix pensar que al voltant del procés de final de vida hi ha moltes altres consideracions, i no només culpa i errors."

Bones reflexions de la Dra. McCartney, i a partir d'elles vull afegir que penso que els metges i les infermeres hauríem de ser més proactius i hauríem de saber preguntar més sobre com les persones que atenem veuen els seus propis processos de final de vida i, si ho fem, estiguin segurs que aquesta conversa acabarà sent molt profitosa, sobretot per al pacient.