Les dones mostren un perfil propi d'emmalaltir

Xavier Bayona

Gota a gota

Les dones en edat fèrtil han estat excloses de molts assajos clínics, cosa que ha estat justificada, entre d’altres raons, per la seva seguretat i la de la seva descendència. Totes les decisions, tant les que es prenen com les que no, tenen conseqüències. Així doncs, la recerca i les seves conclusions aplicades a la clínica s'han centrat majoritàriament en la fisiologia masculina. Tot això és important tant pel que fa a la gènesi d’evidència i la potenciació de la medicina de precisió, com per avançar en les pràctiques de valor i el Right Care.

El valor de la pràctica clínica en els pacients crònics complexos

La Dra. Diane Meier, Directora del Center to Advance Palliative Care de l’Hospital Mount Sinai de Nova York, en un treball publicat al blog HBR-NEJM (Harvard Business Review - The New England Journal of Medicine) planteja quin hauria de ser el valor de la pràctica clínica en els malalts amb necessitats sanitàries i socials complexes.

Perduts en el país dels pitets roses

Per il·lustrar de quin tipus de pacients parla la Dra. Meier, he trobat un article a The New York Times, on l’escriptora Marcy Cottrell Houle explica el cas del seu pare, que als setanta anys va desenvolupar una demència i, a més a més, es va trencar el fèmur. Diu Cottrell House que, durant el llarg postoperatori, el pare va empitjorar molt i sovint el trobava en una sala amb altres pacients dements, tots ells amb un pitet rosa lligat al coll. El silenci del lloc impressionava i la mirada d'aquell home ja no reconeixia ningú. La infermera els deia que no s’amoïnés, que era normal que estigués més desconnectat degut als tranquil·litzants que li donaven per evitar l'agressivitat que mostrava durant les cures. L’escriptora va acabar anant al despatx d’un bon geriatre, que li va dir que era molt probable que el dolor del postoperatori, o de la mateixa poliartrosi, estigués torturant el seu pare. Li va aclarir que els problemes cognitius no eviten sentir el mal dels ossos i les articulacions. El fet –explica l’autora- és que amb un gram de tylenol tres cops al dia (un analgèsic), el seu pare va reviscolar i va tornar a somriure quan sentia la seva música i, encara millor, es va poder escapar del país dels pitets roses.

Demència, un paradigma de complexitat amb algunes bones notícies

Quan parlem de persones malaltes amb necessitats complexes, el més probable és que ens referim a la insuficiència cardíaca o a problemes respiratoris, i és difícil que agafem com exemple les persones amb demència. En canvi, per mi la demència representa un paradigma de complexitat. Només cal pensar que:

• És una malaltia crònica que provoca important discapacitat.
• Genera sovint un difícil maneig de la malaltia i dels símptomes associats.
• Esdeveniments “banals” sobreafegits poden provocar quadres complexos, com un delirium. Fa poc vam publicar un article sobre pacients ingressats en una unitat de subaguts: el 40% tenien demència, i havien ingressat per infeccions respiratòries o urinàries. 
• Només una sisena part de les persones amb demència no té altres comorbiditats (Barnett K, et al, Lancet 2012). Com conseqüència, aquests pacients són habitualment polimedicats. 
• La situació representa una càrrega molt important per als cuidadors i l’entorn, generant necessitats d’informació, educació i de suport social.

"Ens ocuparem de tot": experiències locals

En el post de 18 de novembre parlava de la cadena de valor porteriana (Care Delivery Value Chain CDVC) com a instrument bàsic per elaborar l'estratègia de les Unitats de Gestió Clíniques i aquesta orientació a les necessitats del pacient la vaig resumir amb el lema: "Confiï en nosaltres, ens ocuparem de tot". 

Com que sóc dels que penso que la teoria, si no es concreta, no serveix per a res, en aquest nou post he cregut convenient seleccionar tres experiències locals que crec que estan en l'òrbita de la teoria porteriana (encara que pot ser que no ho sàpiguen) i les he analitzat d'acord amb aquesta visió.

Programes d'atenció a la salut sexual i reproductiva (PASSIR)

Els serveis públics de salut del nostre país han fusionat, amb molt d'encert, tres tipus de serveis de característiques d'antuvi ben diferents: els centres de planificació familiar, els ginecòlegs de suport a l'atenció primària i els serveis de Ginecologia i d'Obstetrícia dels hospitals. Ara, aquests programes tenen una cartera de serveis molt completa que abasta des de l'educació sexual per a joves, l'anticoncepció, l'atenció a l'embaràs, part i puerperi, la prevenció del càncer, l'atenció ginecològica i el suport psicològic. El missatge que els PASSIR donen és molt clar. "Treballem a la comunitat, a l'atenció primària i a l'hospital. Som sempre els mateixos i tenim la mateixa filosofia". Crec que aquesta darrera frase és més un desideràtum que una realitat. Però donem-la per bona.