Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris VPM. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris VPM. Mostrar tots els missatges

dilluns, 7 de març del 2022

Quan deixarem de finançar la no qualitat?

Jordi Varela
Editor




El nou lliurament de l’atles VPM de qualitat de l’atenció hospitalària de desembre de 2021, elaborat amb CMBD del 2018, analitza la mortalitat de tretze processos clínics aguts, i ho fa amb un gran desplegament de recursos comunicatius mitjançant mapes interactius de variabilitat i fitxes específiques de perfils i projeccions temporals de cada hospital.

dilluns, 27 de desembre del 2021

Es pot incentivar el valor de la pràctica clínica?

Jordi Varela
Editor

Quan les persones immobilistes volen aigualir un projecte innovador acostumen a menystenir-lo amb frases com: “El paper ho aguanta tot” i, de fet, si parlem de variacions de la pràctica clínica, se’ls hauria de donar la raó, especialment si ens fixem en l’escàs impacte que Darmouth Atlas, després de 50 anys, ha tingut en la millora del sistema sanitari nord-americà. John Wennberg, el seu creador, va tenir la idea de publicar mapes de taxes poblacionals de freqüentació als serveis sanitaris, amb la creença que si els professionals i els governants s'adonaven dels enormes desequilibris que aquests mapes mostraven, això els esperonaria a posar en marxa mesures per reduir-los, però la realitat sembla poc impressionable per epidemiòlegs ben intencionats.

dilluns, 15 de març del 2021

Per què no es desincentiva el malbaratament per pràctiques clíniques de poc valor?

Jordi Varela
Editor



@SchulzMusem
Les variacions de la pràctica clínica venen sent estudiades des de fa molts anys. Recordi's John Wennberg o John Appleby, per destacar dos dels analistes comentats en aquest blog, sense que els seus treballs, i molts d'altres de semblants, hagin tingut cap repercussió significativa en la pràctica clínica real i, ara, amb tanta informació acumulada sobre variacions, la pregunta és si aquest fenomen seguirà sense premis ni càstigs gaire temps més. Podria ser que als finançadors no els interessés promoure el valor dels serveis que paguen?

dilluns, 4 de març del 2013

Pràctica clínica virtual (4) Healthwise, la decisió informada


En aquesta quarta entrega de la sèrie “Pràctica clínica virtual” abordaré l’assumpte de les decisions ben informades per part dels pacients. Parlaré d’algunes iniciatives que es van iniciar a EUA molt abans de l’aparició d’internet, però que ara, amb l’explosió comunicativa i les xarxes socials han pres una dimensió impressionant que m’agradaria donar a conèixer i valorar, ja que, ara per ara, en el nostre entorn estem molt lluny d’aquests avenços.

Healthwise és una empresa nordamericana (nonprofit) que ofereix tota mena de solucions per ajudar a les persones sanes a promocionar la seva salut i als pacients a entendre més bé les seves malalties. Moltes asseguradores, com Kaiser Permanente, ofereixen els productes i les solucions de Healthwise als seus mutualistes, amb l’objectiu de donar suport a les polítiques de promoció de l’auto-cura.


Resum del contingut del video:

Els materials de Healthwise pretenen que les decisions dels pacients siguin el més encertades possibles d’acord amb els valors de cada persona, que a més a més redueixin costos i millorin els resultats de les intervencions clíniques. En el video es veu un exemple de com en 6 passos el pacient té l’oportunitat de veure les dades de l’evidència científica que li permeten comparar millor les opcions, conèixer altres casos que ja han passat per aquells moments i al final tenir l’opció de pensar lliurement sobre la seva preferència.


Informed Medical Decision Making Foundation. Aquesta fundació privada nordamericana va ser creada fa més de vint anys amb la finalitat de disposar d’una plataforma capaç d’apaivagar la influència dels metges, sobretot dels cirurgians, en les decisions clíniques (veure post de 27 d’agost). John Wennberg ja havia demostrat en els seus estudis la forta variabilitat de la pràctica quirúrgica, fins i tot en les intervencions més senzilles (veure The Darmouth Atlas a EUA o Atlas VPM a Espanya) i va ser ell mateix un dels impulsors d’aquesta fundació.


Resum del contingut del video:

En aquest video dues pacients expliquen els materials que els ofereix la fundació, mentre que diversos metges (uròleg, internista, metge de família, pediatre, metge de l’esport) parlen dels avantatges que els dóna poder comptar amb pacients més ben informats per a la presa de decisions, la qual cosa, segons ells, fa que els pacients s’impliquin més en el procés clínic.


Discussió

La situació local està molt lluny de la dinàmica nordamericana, on la iniciativa privada ha aconseguit oferir als pacients packs informatius molt ben elaborats, a base d’evidència científica comprensible, opinions d’altres pacients i espais per a la reflexió. Aquestes iniciatives han adoptat el segell de “Medicina basada en la preferència dels pacients” i, segons la darrera revisió de la Col·laboració Cochrane, estan demostrant que els pacients que practiquen la decisió informada acaben optant per pràctiques clíniques més conservadores, que en algunes patologies poden arribar a reduir les intervencions quirúrgiques fins a un 20%. Fins i tot hi ha una publicació de la King’s Fund que relaciona les decisions clíniques que es prenen amb el pacient “parcialment” informat com “the silent misdiagnosis”.

Si naveguem per les pàgines web del Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad i pel Canal Salut de Catalunya, hi trobem una informació extensa, dirigida als ciutadans, sobre prevenció de la salut i maneig de símptomes i malalties, però no hi veiem ni rastre de materials d’ajuda a la presa de decisions. Malgrat això, aquesta llacuna no la veig especialment debedora, perquè crec que aquesta és una inciativa que hauríem d’esperar que fos més pròpia de l’àmbit comunitari que no pas de l’Administració. Tot i que si “punxem” la pàgina web del “Foro Español de Pacientes” tampoc no observem que els instruments de suport per a la “Medicina basada en la preferència dels pacients” estiguin a la seva agenda.


En el proper post del dilluns 11 de març continuaré amb la sèrie “Pràctica clínica virtual” amb l’impacte de les xarxes socials entre certes col·lectivitats de pacients.

dilluns, 24 de setembre del 2012

Les fractures de fèmur. Es podria reduir la seva incidència?


Les fractures de fèmur representen una gran càrrega de malaltia per als sistemes sanitaris ja que s’estima que una de cada 20 persones es trencarà el fèmur al llarg de la seva vida. Segons el número de 2005 de l’"Atlas de Variaciones en la Práctica Clínica" i un document de treball posterior vinculat a aquest mateix organisme (Bernal 2009), la incidència de les fractures de fèmur a Espanya és de 511 nous casos cada any per cada 100.000 habitants, amb una distribució de gènere clarament inclinada cap a les dones (2,6 vegades més). La incidència a Catalunya és la més elevada, 623, mentre que a Galícia és la més baixa, 317.

Tot i que es considera que la incidència de la fractura de fèmur té poca variabilitat, noti’s que la comunitat autònoma que té la xifra més elevada quasi dobla la més baixa, i per altra banda si es revisa amb atenció el document de Bernal es pot veure com hi ha certes circumstàncies d’estil de vida que incideixen clarament en que hi hagi més o menys fractures de fèmur, com per exemple la troballa següent: si les persones grans viuen en una residència tenen una probabilitat tres vegades més gran de trencar-se el fèmur que si viuen a la pròpia casa.


La incidència es correlaciona amb l’hospitalització en un 99%

En el tercer gràfic del post de 3 de setembre, “The Poverty Hypothesis versus the Capacity Hypothesis”, ja es veia com l’hospitalització de la fractura de fèmur no estava, en absolut, correlacionada amb el nombre de llits instal·lats (R2 = 0,06), que equival a afirmar que la incidència d’aquesta accidentalitat es correlaciona perfectament amb la taxa d’hospitalització corresponent. Al lector li pot semblar estrany que estigui ara emfasitzant aquest assumpte, però és que això és degut a que la fractura de fèmur té tres característiques quasi irrepetibles en el món de la casuística mèdica:

1.     Es manifesta amb dolor i pèrdua de funció de la cama. No es pot caminar
2.     És de diagnòstic clínic fàcil i precís
3.     Tots els metges, sense excepció, recomanen la intervenció quirúrgica

Si repassem mentalment com es presenten els tres elements anteriors en altres circumstàncies de possible criteri quirúrgic, com varicositats a les cames, amigdalitis de repetició, coronariopaties susceptibles de bypass, etc; ens adonarem que en cap altra circumstància els criteris són tan clars com en les situacions de fractura de fèmur. I de totes les variabilitats possibles, la que més destaca és la manca d’uniformitat de criteri mèdic (vegi’s el post de 27 d’agost: "The Surgical Signature"). Resulta curiós com dues de les patologies que podrien competir amb la fractura de fèmur en la correlació incidència-hospitalització, com l’apendicitis aguda o l’hèrnia inguinal, no acaben d’encaixar tan bé. En el primer dels casos apareixen variabilitas en l’extracció d’apèndixs “blanques”, i  en el segon hi ha cultures on una proporció gens menystenible d’homes encara avui prefereixen dur braguer abans que operar-se.

Les resolucions clíniques

Hi ha un munt de xifres que expliquen la càrrega social i econòmica d’aquesta accidentalitat, però ara, com correspon a aquest bloc, em centraré més en els aspectes clínics. En el gràfic següent mostro unes xifres estimatives sobre què els passa als malalts després de la fractura i tot i que a la literatura científica hi ha força diversitat, crec que les xifres que presento en són una bona síntesi:


La mortalitat durant l’episodi d’ingrés quirúrgic és del 5% i aquesta és una xifra que molts sistemes utilitzen com a indicador de qualitat dels hospitals. Una altra de les qüestions del maneig clínic dels malalts que s’han trencat el fèmur (cal no oblidar que en general es tracta de gent gran o molt gran) és el temps d’espera per a la intervención, i tot i que sembla intuïtivament raonable que els pacients s’haurien d’operar quan més aviat millor, en una revisió de 30 treballs i 50.000 casos (Bernal 2009) no s’acaba de demostrar que els centres que operen amb celeritat tinguin menor mortalitat que els que ajornen més les intervencions, fins i tot sembla que el que cal evitar són les intervencions nocturnes dutes a terme per equips quirúgics de guàrdia poc especialitzats, doncs sí que aquesta circumstància augmenta complicacions i mortalitat.


Es pot reduir la incidència de les fractures de fèmur?

L’osteoporosi és a l’origen de les fractures d’ossos per fragilitat, i la del fèmur és la més freqüent de totes elles. Per tant, sembla lògic que la prevenció primària de l’osteoporosi hauria de ser una prioritat dels sistemes de salut, els quals haurien de:
  • Detectar, diagnosticar i tractar grups de risc d’osteoporosi
  • Fomentar l’alimentació saludable i l’exercici físic
Sense oblidar que una segona línia d’intervenció hauria d’incidir en les polítiques de prevenció de caigudes de la gent gran:
  • Evitar hipnòtics sempre que sigui possible
  • Revisar els entrebancs de les vivendes on hi viuen persones amb risc: llum suficient, evitar catifes perilloses, evitar barreres en els circuits habituals, etc
  • Revisar els circuits de carrer de les persones amb risc: sòls relliscosos, brutícia, voreres, barreres, etc

Hi ha dos documents del Ministeri de Sanitat, amb la col·laboració de l’Agència d’Informació, Avaluació i Qualitat en Salut de la Generalitat de Catalunya (AIAQS) que corroboren que la prevenció de les fractures és possible i que s’ha de potenciar.



Hi ha, doncs, evidència suficient, tal com reconeixen els dos documents oficials esmentats, per pensar que l’actuació decidida per al retard de l’aparició de l’osteoporosi és decisiu per reduir les fractures de fèmur de la gent gran, però malgrat això, no es detecta, en absolut, un nivell de consciència preventiva ni entre els professionals ni entre la població, de nivell comparable al que ocorre amb les malalties cardiovasculars o amb la diabetis, per posar dos exemples.


I mentrestant què fan a la Kaiser?

La mútua americana Kaiser Permanente es caracteritza perquè, quan estan convençuts que una acció comunitària preventiva reduirà hospitalitzacions i millorarà la qualitat de vida de les persones, s’hi llancen sense embuts, i si no vegi’s el següent article:


L’Àrea de Califòrnia del Sud de Kaiser (Kaiser SCAL), que atén a 3,1 milions d’assegurats, va endegar l’any 2002 el programa “Healthy Bones” estructurant equips multidisciplinars d’intervenció comunitària liderats per traumatòlegs, i aquests equips es van marcar els següents objectius:
  • Augmentar en un 50% les exploracions de densitometries entre la població de risc d’osteoporosi
  • Augmentar en un 50% el tractament anti-osteoporosi en la població diagnosticada
  • Millorar l’autocura (dieta i exercici) de la població de risc
Aquest programa ha aconseguit una reducció de fractures de fèmur del 37,2% (entre el 2002 i el 2006), tot i que els autors afirmen que tenen indicis per pensar que no els hauria de costar arribar al 50%.


En resum

S’haurien d’identificar les poblacions de risc d’osteoporosi amb actuacions preventives específiques (dieta, exercici i tractament quan calgui) a més de potenciar polítiques de prevenció de caigudes en l’àmbit comunitari. Aquest treball hauria d’estar acomboiat des de l’atenció primària amb els suport d’especialistes. Després, si la fractura, malgrat tot, es dóna, el pacient s’ha d’operar per equips especialitzats, sempre tenint cura de fer-ho amb la màxima estabilització clínica possible. És a dir, s’ha d’intervenir bé, que no vol dir de pressa; i posteriorment la rehabilitació i el retorn a la comunitat s’ha de fer d’acord amb els requeriments mèdics de la complexitat geriàtrica de cada persona.

Bibliografia esmentada
Bernal E, Librero J, Peiró S et al. Reparación de fractura de cadera en personas mayores. Asociación entre el tiempo hasta la intervención y la mortalidad en la fractura de cadera en el Sistema Nacional de Salud. Documento de trabajo 03-2009. VPM (Atlas de Variaciones de la Pràctica Médica) - Instituto Aragonés de Ciencias de la Salud. Aquest document es pot baixar lliurement a través de la pàgina de VPM.


Per al post que tinc previst per al proper dilluns primer d’octubre, parlaré d’una de les patologies cròniques que més incideixen en les hospitalitzacions de la gent gran: la insuficiència cardíaca, i faré un repàs de les diferents actuacions que es poden endegar a nivell de la comunitat i els resultats que estan tenint.

dilluns, 20 d’agost del 2012

L'atenció sanitària sensible a les preferències: les causes de les variacions








Hi ha una part de la casuística (un 25% segons Wennberg), com l'hèrnia inguinal, les cataractes, les metrorràgies o l'artrosi de genoll, per la qual la medicina moderna té una resposta quirúrgica eficaç, malgrat que en l'aplicació de la tècnica sovint hi ha un marge per a la interpretació del metge, un altre per a la subjectivitat del malalt, com la percepció del dolor o l'adaptació a la manca d'agudesa visual, a més d'un factor importantíssim: la decisió del propi malalt. Hi ha homes que prefereixen portar un braguer abans que operar-se d'hèrnia i dones que volen viure amb la seva matriu, sempre que les molèsties i les metrorràgies els ho permetin.

Després d'aquesta introducció, vegem l'informe "Variations in Health Care, the good, the bad and the inexplicable" de John Appleby i col·laboradors, editat per King's Fund el 2011, on s'afirma que les variacions en les taxes d'hospitalització són omnipresents i persistents, i fins i tot afecten a intervencions comunes de reconeguda eficàcia com el recanvi de maluc per a casos d'artrosi evolucionada.

Distribució de taxes de recanvi de maluc a Anglaterra 2009/10


Fixin-se que malgrat ajustar-se per edat i sexe, la taxa d'hospitalització de recanvi de maluc (línia amb blau més clar) en el gràfic s'observen 18 PCT (Primary Care Trust) que mostren un valor de 60 intervencions per 100.000 habitants i any, mentre que a l'altre extrem n'hi ha 20 que mostren una taxa de 140. És a dir, els ciutadans d'aquestes darreres comunitats tenen una probabilitat 2,3 vegades superior de ser intervinguts de recanvi protèsic de maluc que els ciutadans de les primeres. El mateix informe mostra que aquestes diferències territorials es fan extensives a altres intervencions electives, com les pròtesis de genoll, les colecistectomies o les angioplàsties coronàries.