Edatisme i risc de darwinisme tecnològic

Glòria Galvez
Amb una sola veu

Imatge a Flickr

Segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE), el 2020 prop de la meitat de les persones de més de 75 anys es van connectar diàriament a internet. La pandèmia i la necessitat de sentir-se integrades a la societat les han obligat a entrar en el món digital, tot i que en el disseny de les eines utilitzades no s'han tingut en compte les seves opinions, aptituds o preferències.

Integració de serveis: atrapats en el powerpoint?

Jordi Varela

Editor

@varelalaf

Hi ha un refrany que es fa servir força en els powerpoints de les reunions sobre integració de serveis que diu que si vas sol aniràs mes de pressa, però que si vas acompanyat aniràs més lluny. Es tracta òbviament d'un elogi al treball col·lectiu per a l'abordatge dels pacients amb necessitats socials i sanitàries complexes. Però massa sovint els desitjos es veuen desdibuixats per una realitat tossudament fragmentada. Per aquest motiu m'he animat a escriure aquest post. Però llavors m'he preguntat, què podria afegir, després de tot el que ja s'ha dit sobre integració de serveis en els cenacles d'experts, que fos útil? Doncs, se m'ha acudit elaborar una recepta senzilla a partir de quatre ingredients que, segons el meu entendre, i al marge dels models, són la clau per anar sortint del powerpoint i començar a canviar les coses.

El terror quotidià

Antoni Peris

Derives de cine

El parc d’atraccions (The amusement park, G. Romero, 1973)

Font: Shudder

Mentre la població del món occidental segueix envellint, les finestres des d'on mira sovint són tancades. Plataformes audiovisuals, cinema i, fins i tot, bona part de la graella televisiva estan pensats per a un públic adolescent i ofereixen una programació que és difícilment atractiva per a les franges de població que han arribat a l’edat de jubilació. És trist veure com les pel·lícules que tenen en compte l’anomenada tercera edat pateixen dos mals contraposats: o bé són obres reivindicatives, basades en el drama més clàssic i enregistrades en formats televisius, tot sovint poc imaginatius, o bé són obres més arriscades, assagístiques, que són ignorades per la distribució comercial i el públic més ampli. Entre aquestes, en va ser un exemple il·lustratiu The amusement park. 

La síndrome de la Ventafocs i la innovació en atenció integrada, una fatalitat ineludible?

Marco Inzitari
Manejar amb cura

Marco Inzitari i Lorena Villa 

El tortuós camí que ens ha de portar cap a l’atenció integrada social i sanitària, al qual fa referència un encertat post recent de Joan Carles Contel, del Pla d’atenció integrada social i sanitària (PAISS), passa de manera inevitable per proves de concepte sòlides i de gran magnitud, degudament avaluades i escalables. 

“Carried me with you“: els objectius de l'atenció integrada són cosa de més d'un

Mònica Almiñana
Calidoscopi

Aquesta cançó de la banda sonora d'Onward, una de les últimes produccions animades de Disney, té la capacitat de posar-me de bon humor. Perquè a més de tenir un toc country, sempre m'han agradat les lletres que parlen de com n'és d'important que t'acompanyin, et guiïn i t'ajudin a aconseguir els teus objectius.

A les residències, la solitud és el problema

Antoni Peris
Derives de cine

El agente topo (M. Alberdi, 2020)

Hem vist la història altres cops. Un espia necessita un infiltrat, n’escull un sense cap experiència i el submergeix en un món que desconeix. L’infiltrat s'haurà d’espavilar per assolir el seu objectiu sense ser detectat com a estrany. La diferència a El agente topo rau en el fet que l’infiltrat és un avi i el lloc una residència geriàtrica on ha de verificar si hi ha signes de maltractament als interns. 

La lliçó que ens donen els més vulnerables

Retrat de Jeanne Calment,

suposadament la dona més gran

del món

Ara que veiem planar damunt nostre, frustrats i amb un cert sentiment d’impotència, la segona onada de la pandèmia de COVID-19 no puc evitar un missatge d’optimisme: sembla que les persones grans, a casa seva, han resistit i superat el confinament molt millor del que es pensava. 

No cal ni dir que la pandèmia, encara que transversal, no és gaire democràtica: tots la patim, però també ha eixamplat clarament les desigualtats socioeconòmiques, de gènere i lligades a l'edat i a la fragilitat. L’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQUAS) n’ha evidenciat l’impacte amb relació a les desigualtats socioeconòmiques. També és evident que les dones, afectades especialment pel tancament de les escoles i la cura dels fills i amb una posició laboral ja prèviament desavantatjosa, s’han endut les pitjors conseqüències del confinament. A més a més, han hagut d’assumir un rol de cuidadores de les seves parelles o de les persones grans quan les cuidadores professionals han desaparegut a causa del confinament. Els efectes de la pandèmia han estat devastadors per als ancians pel que fa a l’increment de mortalitat, especialment els més fràgils (persones ingressades en residències), amb manca de tests diagnòstics i amb l’aplicació massa sovint de criteris discriminatoris per accedir als recursos sanitaris, encara més en el cas de persones especialment vulnerables com les que pateixen demència.

Detecció i abordatge de la solitud i l’aïllament social en la pràctica clínica

Nota dels editors: Aquest post va ser publicat el 6 de març, però degut a l'avenç de l'epidèmia que es vivia en aquell moment, creiem que no va merèixer l'atenció habitual dels nostres lectors, per la qual cosa hem decidit donar-li una segona oportunitat.

El fet que la solitud i l’aïllament són determinants de salut importants, associats a nombrosos resultats adversos en aquest camp, està demostrat, i fins i tot resumit, en agradables xerrades TED.

Sanitaritzar les residències?

@varelalaf

Cada cop que hi ha una crisi sanitària, evidentment no del gruix de la d’ara, es genera una resposta reactiva dirigida a augmentar la inversió en allò que es creu que ha fallat. Posem l'exemple de quan cada hivern es col·lapsen les urgències a causa de la corresponent epidèmia de grip, llavors la premsa i l’opinió pública reclamen més llits hospitalaris i tenen raó, ja que en aquell moment segur que en calen, però a part d’obrir temporalment més plantes d’hospitalització, la pregunta que caldria fer-se cada hivern es si no s’hauria pogut prevenir el col·lapse amb uns serveis comunitaris més intensos i efectius.

Qui deia que els models hospitalaris eren massa rígids?

@varelalaf

A partir de la segona meitat del segle passat, els hospitals es van organitzar de manera compartimentada en serveis mèdics que, des de llavors, s'esforcen a defensar els límits del que els hi pertoca i del que no. Cal reconèixer que aquest model ha donat els seus fruits, sobretot en procediments protocol·litzats però, per altra banda, som molts els que pensem que tanta fragmentació està sent un llast per abordar el tractament als pacients complexos que requereixen avaluació integral i treball en equip multidisciplinar.

L'epidèmia de delírium dels pacients fràgils ingressats

Cardiff Delirium Study

El delírium, antigament anomenat síndrome confusional aguda, afecta el 20% dels pacients més grans de 70 anys ingressats als hospitals d’Austràlia, un país de 24,6 milions d'habitants amb una població menys envellida que el nostre, segons un estudi recent. Aquesta síndrome incrementa sensiblement les estades dels pacients ingressats, per exemple per fractura de fèmur (7,4 dies de mitjana), o per substitució valvular aòrtica (4,2 dies), amb sobrecostos evitables.

Buurtzorg, una proposta disruptiva per al treball infermer comunitari

Iris Lumillo*

Recentment vaig explicar, a la 6a Jornada de "Right Care" de la Societat Catalana de Gestió Sanitària, l'organització de Buurtzorg Netherland, basada en la meva experiència de treball en estreta col·laboració, durant dues setmanes, amb les infermeres que lideren aquests equips.

En diversos posts d'Avenços en Gestió Clínica hem llegit comentaris sobre Buurtzorg Netherland. El primer va ser a Buurtzorg Netherland: més poder per a les infermeres, on s'explica breument que, el 2007, l'emprenedor Jos de Blok va fundar una organització constituïda exclusivament per equips d'infermeres  basats en l'autogestió. I és que Buurtzorg Netherland és una de les organitzacions que ha experimentat un creixement més ràpid durant l'última dècada, tal com s'afirma en el segon post, Buurtzorg, un projecte de treball infermer amb estratègia d'oceà blau. La resposta potser es troba en les característiques d'aquest model d'organització, suggeridorament innovadores, que vaig tenir oportunitat de contrastar durant la meva estada. I és que Buurtzorg Netherland destaca, des del meu punt de vista, per tres aspectes.

Medicina basada en els costums

@varelalaf

L’univers de la meva infància era ple de regles incontestables, la majoria d’elles tenien a veure amb els preceptes de la religió, malgrat que l’assumpte afectava a tots els aspectes de la vida quotidiana. Recordo, per exemple, que no podies banyar-te al mar o a la piscina si havies menjat o begut en un termini mínim de dues hores, període que les famílies més estrictes allargaven fins a tres. Quan ja eres adolescent i protestaves, els pares t’explicaven tota mena de calamitats que et podien passar si incomplies la norma, segons un munt de legendes que anaven passant de generació en generació.

La cirurgia i la gent gran

@varelalaf

Cada vegada hi ha més persones grans que es veuen en el tràngol de passar per quiròfan, especialment per a intervencions de recanvis de grans articulacions, per a reseccions de càncer colo-rectal o per patologies vasculars, per citar la casuística més freqüent. Moltes d’aquestes actuacions són agressives i generen riscos de complicacions en els postoperatoris, les quals sovint requereixen catèters, sondatges, sèrums, transfusions, intubacions, etc. Es generen, per tant, un munt de circumstàncies clíniques que indueixen a la immobilització, situació que afegeix una nova cadena de riscos, especialment de tromboembolisme, escares, infeccions, desorientació, deliris, desnutrició i deshidratació. 

Un pla B per finançar la integració de serveis socials i sanitaris

@varelalaf

Cada cop hi ha més persones amb necessitats socials i sani-tàries complexes i, per aquest motiu, tots els governs del món estan intentant integrar serveis, però els esforços no acostumen a reeixir, especialment perquè els pressupostos dels departa-ments socials són massa minsos per afrontar la intensitat dels serveis requerits per aquests pacients, però també perquè molts ciutadans, per diverses raons, no tenen dret a certes prestacions socials, ni prou di-ners per pagar-se-les. La qüestió és que les urgències hospita-làries han esdevingut el camp de refugiats del fracàs de la integració de serveis, la qual cosa no fa més que injectar pressió als pressupostos hospitalaris en detriment dels comunitaris. Tot plegat una desencert de grans proporcions.

El model de finançament dona ales a la fragmentació

Escultura d'Isamu Noguchi

No fa massa vaig afirmar que la persistència en la provisió fragmentada dels serveis era el problema més greu de la sanitat i, tot i mantenir-ho, ara vull posar el focus en el model de finançament erroni que sosté aquest desori. El post publicat a Harvard Business Review, “The Antidote to Fragmented Health Care”, en el qual els seus autors, Mate i Compton-Phillips, prioritzen el canvi radical en el pagament dels serveis com el millor antídot per combatre la fragmentació, m’ha fet retornar a la idea que ja he anat desgranant en dues entrades anteriors: “Pagar el serveis sanitaris en funció del valor que aporten” i “Els models de finançament no promouen el valor”.

La polimedicació de la gent gran, un problema real per a la seva salut

@varelalaf

En una societat cada cop més envellida, el fenomen de la poli-medicació està emergint com un problema real de salut. Es tracta d’una qüestió de la qual, per començar, no disposem ni tan sols d’una definició convinguda. Alguns han dit que es tracta de la ingestió concomitant de quatre o més medicaments en els darrers tres mesos, altres eleven el llistó fins a cinc fàrmacs diferents, però la majoria de definicions, senzillament, no hi posen xifres. La realitat és, però, que moltes persones grans, proba-blement més del 40%, prenen cinc o més medicaments diaris.

Les urgències i la gent gran

Reflexions (i proposta) davant la imminent crisi hivernal d'urgències

@varelalaf

Si no s’hi fa res, cada dia que passi les persones vulnerables aniran més a urgències perquè la seva pluripatologia, la presència de certs símptomes de difícil gestió des de casa o la debilitat del seu entorn fan que les trucades al 061 siguin cada cop més freqüents. I així és com els serveis d’urgències dels hospitals esdevenen els camps de refugiats dels sistemes sanitaris. Un assaig clínic dut a terme en 24 hospitals francesos, que va incloure més de tres mil persones més grans de 75 anys en situació clínicament crítica, va demostrar que els centres més proclius a ingressar gent gran en unitats de crítics, a més de no reduir-ne la mortalitat a llarg termini, tampoc en va millorar la capacitat funcional ni la qualitat de vida.

Salut de precisió: recomanacions per a estratègies preventives en persones grans

En una entrada d’aquesta mateixa columna de fa més de dos anys (maig de 2016), vaig parlar de la necessitat d’una "medicina de precisió" en l’abordatge de la persona gran amb necessitats complexes, perquè davant de l’envelliment –caracteritzat intrínsecament per canvis multifactorials– i la complexitat cal tenir en compte una multiplicitat d’aspectes que inclou els biològics i clínics, de vulnerabilitat i pronòstic, socials i d’entorn, i també les preferències de la persona.

"Abordatge de precisió en l’atenció a la persona gran" era el lema del 24è Congrés Català de Geriatria i Gerontologia que vam celebrar a Barcelona la setmana passada. L’esdeveniment es va centrar en com aprofitar i sintetitzar aspectes tecnològics i de big data amb una atenció adequada, centrada en la persona, dins de la geriatria i la gerontologia, però també en les moltes altres disciplines i especialitats que ara s’enfronten a escenaris de persones envellides.

Pacients complexos: 10 recomanacions per a polítics i gestors

The Commonwealth Fund i la London School of Economics and Political Science van crear un grup de treball internacional d’experts en l'atenció als pacients amb necessitats socials i sanitàries complexes, amb l’objectiu d’identificar experiències prometedores i esbrinar quins són els seus factors d’èxit. En el document “Designing a high-performing health care system for patients with complex needs: ten recommendations for policymakers” es descriuen les 10 recomanacions seleccionades que haurien de ser d’aplicació universal:

1. Prioritzar la coordinació assistencial

Els sistemes haurien d’incentivar el paper d'un/a professional referent dedicat a coordinar els serveis necessaris, amb la finalitat que el pla d'actuació tingués un sentit específic per a cada pacient. Cal aclarir que aquesta recomanació és difícil que generi estalvis, però en canvi pot aportar més valor als diners gastats. Probablement el metge de família seria el professional més indicat, tot i que hi ha sistemes que estudien altres figures per fer-ho.