Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Efectivitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Efectivitat. Mostrar tots els missatges

dilluns, 27 de juny del 2022

De l’efectivitat al valor, un llarg trajecte

Jordi Varela
Editor





L’arribada de l’efectivitat

Malgrat els avenços científics de finals del segle dinou, a principis del vint la pràctica clínica continuava estancada per creences ancestrals. Els hospicis eren llocs llòbrecs on els pobres anaven a morir, mentre que els sanatoris internaven munts de joves tuberculosos sense comptar amb cap pla terapèutic efectiu. Quan el 1928 Alexander Fleming va observar que els fongs que havien envaït una part del seu laboratori, impedien el normal creixement dels estafilococs, el seu descobriment va despertar escàs interès en la comunitat científica, i van haver de passar dotze anys fins que un grup de químics, esperonats per la lluita contra les infeccions de les ferides de guerra, va purificar el bactericida fúngic i va aconseguir que la penicil·lina sortís al mercat. Per altra banda, enmig de la pandèmia de poliomielitis dels anys quaranta, un grup d’enginyers nord-americans va dissenyar el pulmó d’acer per ajudar a respirar les criatures afectades per la polio que patien apnea. Aquell enginy va evolucionar ràpidament cap als respiradors de pressió positiva, per la qual cosa, un cop acabades les terribles guerres de la primera meitat del segle, la medicina comptava amb antibiòtics, els anestesistes amb aparells de ventilació mecànica i, amb aquestes innovacions, els cirurgians van desplegar noves tècniques quirúrgiques impensades poc abans. Amb tot això, els hospicis van esdevenir hospitals, els sanatoris van tancar i la gent es va adonar que la medicina solucionava problemes.

divendres, 15 d’octubre del 2021

Més evidència de l'efectivitat de les intervencions infermeres

Mireia Subirana
 



Linda H. Aiken

Permeteu-me l’inici un xic irònic, però quan parlem de dotacions infermeres i resultats de salut en pacients no puc evitar fer aquesta mirada. L’evidència generada els últims 30 anys hauria de ser més que suficient perquè se sistematitzés l’avaluació de l’impacte de les intervencions infermeres, es regulés quines han de ser les dotacions dels hospitals i s’invertís en l'oferta pública de formació infermera. Linda H. Aiken, directora fundadora del Center for Health Outcomes and Policy Research de la Universitat de Pennsylvania, en va ser pionera i és una de les autores que més ha contribuït a generar una part important d’aquesta evidència. 

divendres, 20 de desembre del 2019

Mesurar la nostra eficiència: com anem?








Tot i que el concepte d'eficiència és fàcil d'entendre si el considerem com el sistema que utilitza els recursos (inputs) per millorar la salut de la població, no és tan fàcil de mesurar com sembla a causa dels múltiples problemes metodològics que sorgeixen. La relació entre els inputs i els outcomes en el sector sanitari és complexa i està influïda per múltiples factors externs al control del sector sanitari mateix.

El grup d'experts d'avaluació del funcionament del sistema sanitari (HSPA Health System Performance Assessment) de la Unió Europea ha publicat recentment un informe sobre aquesta qüestió (1).

dilluns, 11 de juny del 2018

Mesurant l'efectivitat i el valor de la pràctica clínica









A les “XIV Jornadas de la Fundación Signo” de la setmana passada, Jens Deerberg-Wittram, Director de Boston Consulting Group, va fer la conferència inaugural “From volume to value”. Es va tractar d'un discurs molt oportú, en un moment en que el control obsessiu de pressupostos i llistes d’espera impedeix a clínics i gestors reflexionar sobre què aporta a la societat tanta activitat assistencial. El concepte de valor expressat per l’orador alemany és molt nou per als directius de la sanitat, els quals tendeixen a entendre l’efectivitat clínica com un concepte retòric més propi d’estudis epidemiològics.

dilluns, 12 de febrer del 2018

Medicina basada en l'evidència: els 10 millors articles








Un grup d'investigadors de la Universitat d’Oxford, encapçalat per David Nunan, ha fet una tria dels 10 millors articles de la medicina basada en l’evidència (MBE). Per a la selecció han tingut en compte el valor que ells creuen que han aportat als clínics, i per això han barrejat articles antics i nous. També n'han triat de favorables i de crítics, amb especial èmfasi en els reptes que la MBE planteja als investigadors, als professors i als clínics, sobretot als metges de família. Com que penso que la llista és molt útil, l’he recollida en el següent resum:

dilluns, 20 de febrer del 2017

Right Care: com reduir el malbaratament








Aquest quart post, i darrer, relacionat amb la sèrie "Right Care" de la revista Lancet ("Definició, zones grises i reversió", va ser el primer, "Entre massa i massa poc", el segon, i "Qüestió d'actitud", el tercer), va de propostes per reduir el malbaratament, en el benentès que la inadequació en la provisió de serveis sanitaris és un assumpte enrevessat (wicked problem), per al qual no hi ha solucions màgiques i, per aquest motiu, l'article "Levers for addressing medical underuse and overuse: achieving high-value health care" fa l'esforç, que s'agraeix, d'aportar idees útils per incorporar-les a les agendes de treball, tant de caps clínics com de gestors sanitaris, d'acord amb les següents propostes que tenen per finalitat augmentar el valor dels sistemes sanitaris.

dilluns, 6 de febrer del 2017

Right Care: entre massa i massa poc








En el marc de la sèrie "Right Care" del Lancet, Donald Berwick, a "Avoiding overuse—the next quality frontier", afirma que les pràctiques clíniques inapropiades consumeixen entre el 25% i el 33% dels pressupostos sanitaris de tots els països del món, però més enllà de la impressionant xifra de tants diners malbaratats, hi ha quatre característiques dels excessos, que destaca Berwick, i que caldria tenir en compte: a) afecten a tota la gamma de serveis sanitaris i a totes les especialitats, tot i que de manera molt desigual, b) hi ha processos clínics específics en els quals l'exageració és molt desproporcionada, c) no són exclusius dels països rics, també s'observen en els països en desenvolupament i en els països pobres, aquests darrers encara amb uns trets més dramàtics, i d) no es relacionen amb el major consum de recursos, ja que en àrees amb menys freqüentacions també es malbarata.

Algunes xifres de malbaratament d'abast mundial (overuse)

En estudis d'observació directa recollits en el primer informe de la sèrie "Right Care", s'estima que el 57% dels antibiòtics que es consumeixen a la Xina no haurien d'haver estat prescrits, que entre el 16% i el 70%, de les histerectomies dels EUA no estan justificades, que un 26% de les artroplàsties de genoll a Espanya s'haurien hagut d'evitar i que un 30% de les coronariografies fetes a Itàlia no haurien d'haver estat indicades. Per acabar amb aquest recull, es calcula que cada any hi ha al món 6,2 milions de cesàries en excés, la meitat d'elles al Brasil i la Xina.

Un altre grup de xifres que donen una mesura indirecta del malbaratament són les procedents dels atles de variacions de la pràctica clínica. Per posar-ne tres exemples: a) la incidència d'artroscòspies observa una variació de fins a 13 vegades entre territoris diversos dins d'Anglaterra; b) les angioplàsties electives, fins a 10 vegades en una anàlisi interna a Califòrnia; i c) la mitjana espanyola d'hospitalitzacions potencialment evitables és de 60 per cada 10.000 habitants majors de 40 anys, amb un coeficient de variació entre territoris en el qual les xifres més elevades tripliquen les més moderades (veure atles HPE VPM).

dilluns, 30 de gener del 2017

Right Care: definició, zones grises i reversions








Una de les iniciatives de Right Care Alliance, liderada per Vikas Saini i Shannon Brownlee des del Lown Institute de Boston, ha estat elaborar 4 informes que analitzen l'ús inapropiat, tant per excés com per defecte, dels recursos sanitaris des d'una perspectiva mundial.

Què volen dir els de Lown Institute quan parlen de "right care"?

Abans, però, de definir el concepte "right care", cal prendre nota de la definició de qualitat que fa Donald Berwick a l'article introductori de la sèrie. L'autor creu que la qualitat assistencial, tal com l'entenem, està massa centrada en la garantia dels procediments i, tot i ser correcte, la pregunta ara és: què aporten a la salut de les persones els processos clínics inapropiats? Berwick afirma que la qualitat s'ha d'entendre com la provisió de serveis que responen a les necessitats reals de les persones. L'adequació s'ha filtrat, doncs, en el món de la qualitat.

En aquesta línia, Sabinet Kleinet i Richard Horton, editors del Lancet, han elaborat la següent definició de "right care": és l'atenció sanitària que aporta més beneficis que efectes no desitjats, que té en compte les circumstàncies de cada pacient, els seus valors i la seva manera de veure les coses, i que, a més a més, se sustenta en la millor evidència disponible i en els estudis de cost-efectivitat. 

dilluns, 2 de gener del 2017

Bypass i hemodinàmica coronaris: la quantitat importa








A l'article "Comparing hospital performance within and across countries: an illustrative study of coronary artery bypass graft surgery in England and Spain", signat per un equip hispà-anglès en què hi van participar Sandra García Armesto (IACS) i Enrique Bernal (REDISSEC), es va concloure que els hospitals espanyols de l'estudi operaven en general amb un menor nombre de casos que els anglesos (es tractava de bypass coronaris). Per això se suggereix que el nombre de casos intervinguts deu ser un traçador que podria explicar per què la mortalitat per aquest procés és el doble a Espanya que a Anglaterra.

European Collaboration for Healthcare Optimization (ECHO) és una xarxa europea de bases de dades administratives per a l'anàlisi de les variacions de la pràctica clínica. En el següent article: "Hospital Surgical Volumes and Mortality after Coronary Artery Bypass grafting: Using International Comparisons to Determine a Safe Threshold", elaborat per gairebé els mateixos autors que l'anterior, a partir de dades del projecte ECHO, ratifica que per a les intervencions de bypass coronari hi ha una clara relació entre volum i mortalitat i conclou que el límit mínim d'intervencions d'un equip de cirurgia cardíaca, si es vol salvaguardar la seguretat dels pacients, hauria de ser de 415 anuals. En el següent gràfic (procedent de l'article anterior) s'observa com els hospitals espanyols que van participar a l'estudi (els punts en fosc), en general van intervenir menys bypass coronaris (molts no van arribar als 200) i van mostrar més mortalitat.

dilluns, 16 de maig del 2016

Unitats de Gestió Clínica, qüestió d'estratègia





Quan es parla d'Unitats de Gestió Clínica (UGC) es detecten dos aspectes sobre els quals, penso, hi ha unanimitat. L'un és en la finalitat de la iniciativa. Veig força consens en els fonaments de les noves unitats que es creu que haurien d'estar basades en l'experiència dels pacients, la qualitat dels processos clínics i l'efectivitat de les accions. L'altre punt sobre el qual hi ha acord és a pretendre que les UGC gaudeixin de la màxima autonomia possible (recordi's les aportacions de Michael Porter al respecte). On observo, però, desencert, i fins i tot desorientació, és en l'estratègia de desplegament dels nous models.

Els controvertits decrets de gestió clínica

Algunes comunitats autònomes han optat per l'elaboració de decrets de gestió clínica i, com era d'esperar, han situat el tema en l'entorn de la política, amb tot el que això comporta. Per posar alguns exemples: El "Servicio Andaluz de Salud" va redactar un esborrany legislatiu l'any 2011 que va tenir l'oposició de la "Asociación de Defensa de la Sanidad Pública" i a dia d'avui encara no ha estat aprovat. A Galícia, en canvi, sí que hi va haver un decret, tot i que va comptar amb el rebuig dels sindicats i de certs grups professionals, oposició que va aconseguir que un tribunal n'anul·lés una part. A Castella i Lleó el decret de gestió clínica s'ha aprovat després d'haver-lo hagut d'adaptar a una sentència prèvia.

dilluns, 25 de febrer del 2013

Pràctica clínica virtual (3) e-mail, comença a haver-hi resultats


Malgrat que el sistema sanitari està anant molt endarrerit, en comparació amb altres indústries, en l’adopció de serveis on-line, estic segur que els ciutadans ja hi estan preparats, i que si, des del sistema sanitari, som capaços d’obrir noves línies de comunicació, d’acord amb els temps que vivim, l’èxit està garantit. Això sí, sempre que els professionals estiguem disposats a adaptar-nos-hi, i aquesta és la part difícil. No en va veiem com les oficines bancàries i les agències de viatge, per posar dos exemples, han hagut de redefinir, de cap a peus, el seu model de negoci, gràcies, o per culpa, dels serveis on-line.


En aquest programa de revisió d’evidència científica (el de la portada blava escanejada), el Departament de Veterans Affairs d’EUA es fa la següent pregunta: Quina és l’associació entre l’e-mail “segur” i els resultats clínics, la satisfacció dels pacients, l’adherència al tractament, l’eficiència o l’ús de recursos?

Però, abans, si em permeten, aclariré això de l’e-mail ”segur”, perquè crec que és rellevant. Per motius obvis de seguretat i de confidencialitat, sempre que parlem de l’ús de missatgeria electrònica per comunicar-se entre un pacient i el seu metge o la seva infermera, ho haurem de fer a través d’un accés protegit, que ara per ara és la plataforma de la història clínica compartida.

Continuant amb la pregunta del document de Veterans Affairs (és una revisió de juliol de 2012), la resposta que troben els investigadors és que hi ha una evidència “moderada” entre l´ús de l’e-mail per part dels pacients i les millores en els controls de glucèmia en els diabètics, mentre que hi ha una evidència “baixa” en altres circumstàncies i tipologies de pacients, com ara el control de la hipertensió, la colitis ulcerosa o la insuficiència cardíaca.

Per tant, amb aquestes evidències, és lògic que a partir d’ara, almenys en aquest post, em cenyeixi a la diabetis, i per això els presento un parell de publicacions, una és una tesi doctoral (2012) de Lynne Harris, que es pot trobar a la pàgina web de la Universitat de Washington) i l’altra és una article de la revista Health Affairs (Zhou 2010), sobre un assaig portat a terme a Kaiser Permanente.


La tesis consultada als arxius de la Universitat de Washington diu que quasi la meitat dels diabètics a EUA no aconsegueixen tenir un control adequat del seu sucre. En aquest punt val la pena recordar que a Espanya, segons un treball publicat per J. Franch del grup GEDAPS, les xifres són clarament millors (un 59% dels pacients diabètics tenen una HbA1c inferior al 7%, veure post de 17 de setembre de 2012). Tornant a la tesi doctoral, en ella hi podem veure la tipologia de l’ús que els diabètics fan de l’e-mail, i aquestes són dades inicialment rellevants, perquè tothom parla de l’instrument, però quasi no se sap res de com està funcionant, en els encara pocs llocs on s’ha implantat.

Els resultats del treball diuen que només un terç dels diabètics que hi tenen accés fan servir l’e-mail, tot i que la majoria dels usuaris han mostrat un nivell d’ús modest: 1-3 missatges per any, combinat amb un nombre una mica superior de visites presencials. Els pacients més actius tendeixen a ser els de la franja dels clínicament més complexos. La tesi demostra que l’ús d’e-mail millora el control de la glucèmia, mesurada en HbA1c.


En aquest article de Health Affairs s’explica com un grup d’investigadors de Kaiser Permanente va endegar un estudi amb 35.423 pacients amb diabetis, hipertensió o ambdues patologies, i van aconseguir demostrar que l’ús d’e-mail entre els pacients i els metges en un període de 2 mesos es va associar, de manera estadísticament significativa, amb millores en l’efectivitat clínica, amb un 2,0% fins a 6,5% en més bons nivells d’HbA1c, colesterol i tensió arterial. La mateixa investigadora principal (Zhou 2007) havia demostrat 3 anys abans que l’ús de l’e-mail redueix el nombre de visites presencials entre un 7 i un 10%.

Discussió

Les tecnologies de la comunicació han vingut per quedar-se, parlo de la societat en general i, com bé sabem, continuo parlant de la societat, quan aquestes tecnologies penetren en un teixit empresarial el canvien dràsticament. Malgrat això, tot el que estem veient en aquesta sèrie de posts sobre “Pràctica clínica virtual” és que els avenços d’aquestes tecnologies en el sector salut són més aviat minsos.

Penso, però, que el model sanitari basat en nivells assistencials i especialitats mèdiques tal com ara el coneixem no podrà continuar massa temps igual, s’haurà de repensar. Però imaginin-se que no es fa (per mandra o per resistència). Què pot passar? Doncs no dubtin que si no hi ha canvis des de dins, la pressió combinada de la nova epidemiologia (crònics i fràgils) afegida a la de les tecnologies de la comunicació ja s’encarregarà d’obrir tota mena de vies de fuga al sistema.

Resumint: malgrat els escassos resultats que anem veient en l’obertura de nous canals de comunicació entre pacients i professionals, cal que malfiem: o ens anticipem o serem anticipats.


Bibliografia

Zhou YY, Garrido T, Chin HL, Wiesenthal AM, Liang LL. Patient access to an electronic health record with secure messaging: impact on primary care utilization. Am J Manag Care 2007;13:418-24.


Pel proper dilluns 4 de març estic preparant la quarta entrega de “Pràctica clínica virtual” sobre l’accés on-line del pacient a la seva pròpia història clínica, i intentaré contestar a la pregunta: per fer què?

dilluns, 13 d’agost del 2012

Presentació del bloc i primera entrega (John Wennberg)

El propòsit d'aquest bloc és compartir amb els col·legues, més enllà de les trobades formatives, els avenços en gestió clínica que esdevenen al món. O potser seria més apropiat parlar de les troballes que jo sigui capaç de descobrir, o bé que algú dels que visitin aquest bloc puguin aportar; i així podrem aconseguir que aquest fòrum sigui útil i entretingut.

Per començar el bloc m'agradaria parlar de les categories d'atenció als problemes de salut que John Wennberg explica en el seu darrer llibre "Tracking Medicine", una magnífica recopilació dels treballs de recerca de la seva dilatada carrera professional.

La primera de les categories de Wennberg seria l'atenció sanitària inqüestionablement efectiva, com la majoria de les immunitzacions o moltes de les intervencions preventives contrastades pels seus bons resultats. Segons l'autor, aquest grup de l'activitat sanitària representa el 15% del total, i en aquest assumpte els sistemes sanitaris han de vetllar per l'accessibilitat de la població a aquestes prestacions i, lògicament, han de combatre les tendències a la baixa utilització d'aquestes prestacions per part de la població més desafavorida.

L'atenció sensible a les preferències ocupa el segon grup amb un 25% estimat de l'activitat sanitària i correspon a aquells diagnòstics que tenen assignat un procediment, generalment quirúrgic, però que requereixen un consentiment per part del pacient, el qual pot decidir entre intervenir-se o no fer-ho o, en cas afirmatiu, sovint té un ventall de diversos procediments, amb diferents graus d'agressivitat i resultats.

El tercer grup és anomenat l'atenció sensible a l'oferta, que segons l'autor representa un 60% de l'activitat sanitària. A aquest grup s'hi adscriu la patologia crònica i la multipatologia que mostra consums de recursos molt variat, però estretament relacionats amb l'oferta de recursos instal·lada a cada territori.



A les següents entregues parlaré de cadascuna de les tres categories i dels diferents abordatges que la gestió clínica moderna n'hauria de fer.