7 maneres de desconnectar de la pandèmia

El sentiment que més ha acompanyat la pandèmia causada pel SARS-COV2 ha estat la por, por que a més a més s'ha amplificat a causa de la baixa capacitat de control davant els escenaris que s'han anat produint, com també per una limitada capacitat de predicció del que passarà en el futur. Ja s'han analitzat en profunditat les prediccions excessivament optimistes que es van fer al començament, fonamentades en biaixos cognitius que sobreestimaven l'evolució de la  pandèmia. Aquesta por és més intensa i posa en un risc més gran les persones amb malalties cròniques físiques o mentals, aquelles que tenen menys suport social i, pel que fa a les professions, totes les que treballen en serveis essencials i especialment en el sector sanitari, entre altres causes perquè temen contagiar els seus familiars. S'han documentat casos en què la por a la infecció porta a desenllaços tan terribles com el suïcidi, fins i tot de persones que pensaven que havien contret la infecció i l'autòpsia posterior l'ha descartada.

Les expectatives en salut influeixen en el resultat

Nota dels editors: Aquest post va ser publicat el 13 de març, però degut a l'avenç de l'epidèmia que es vivia en aquell moment, creiem que no va merèixer l'atenció habitual dels nostres lectors, per la qual cosa hem decidit donar-li una segona oportunitat.

A la recerca de la dona perfecta, Pigmalió es va enamorar de la seva estàtua Galatea. El seu desig era tan gran, segons explica Ovidi a Les metamorfosis, que l'estàtua va esdevenir humana. Quan es produeix l'efecte Pigmalió, les expectatives que tenim influeixen en el comportament fins al punt que la manera com actuem és precisament la que provoca el resultat esperat. Les nostres creences també influeixen en altres persones i d'aquesta manera busquem que les nostres expectatives siguin certes i es facin realitat amb conductes que tendeixin a confirmar-les. Aquest efecte també es coneix amb el nom de "profecia autocomplerta" i significa que farem tot el possible perquè allò que creiem que passarà, finalment es faci realitat.

El suport emocional als pacients amb càncer, a propòsit de la psicooncologia

(Part I)

Si en el meu primer post, “I a nosaltres, quan ens toca?”, vaig abordar la necessitat d'impulsar la decisió clínica compartida en els trastorns mentals, a partir d'ara centraré el meu interès a comentar la importància que ha demostrat tenir suport emocional en el diagnòstic i tractament del càncer.

El diàleg clínic entre el metge i el pacient sobre el pronòstic i les cures del càncer en fases avançades influeix significativament en com avalua aquest tant els beneficis com els efectes secundaris del tractament. També afecta la manera com passa el temps en el període en què la seva vida acabarà i en com s'adapten els membres de la família a la malaltia i la mort del pacient. És molt important detectar les diferències personals quant a la necessitat de rebre informació. Mentre que un petit percentatge de pacients prefereix no ser informat, la major part considera molt valuosa tota la informació que rep relacionada amb el seu pronòstic i el seu tractament. L'intercanvi d'informació es produeix en una relació entre el professional i el pacient especialment sensible, en la qual han de mantenir una comunicació amb una càrrega emocional elevada i en la qual cal garantir que la informació sigui totalment compresa. És evident que el pacient, amb gran freqüència, presenta ansietat, entre molts altres factors, pels dubtes sobre el seu pronòstic, la càrrega familiar que ocasiona la malaltia o el resultat de les proves. I aquests nivells elevats d'ansietat afecten tant la relació interpersonal com el processament de la informació i de les decisions adoptades. És per tot això que la recerca en psicooncologia aporta diferents eines per afavorir tant el vincle terapèutic com la comprensió sobre la malaltia del pacient, tal com recull aquesta revisió recent.

Som tots malalts mentals? a propòsit d'Allen Frances

Allen Frances, psiquiatre professor emèrit de la Universitat de Duke (EUA), va dirigir el grup de treball que va elaborar el DSM-4 (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders). Segueixo l'activitat de l'autor, sempre crítica, i sempre documentada, a twitter (@AllenFrancesMD) i, desconeixedor de l'entrellat de la psiquiatria, una pregunta em va començar a donar voltes pel cap. Com podia ser que algú que havia liderat la quarta edició del DSM, fos ara la veu més punyent contra els excesos de la psiquiatria moderna? Si volia saber la resposta no tenia cap altre remei, havia de llegir el seu darrer llibre "Saving Normal. An insider's revolt against out-of-control psiquiatric diagnosis, DSM-5, big pharma and the medicalization of ordinary life" ("¿Somos todos enfermos mentales? Manifiesto contra los abusos de la psiquiatría" en l'edició en castellà).

Per canviar conductes, la persuasió no és el camí

Don’t Persuade Customers — Just Change Their Behavior http://t.co/K9QVUK7FhS
— Harvard Biz Review (@HarvardBiz) febrero 10, 2014

El tweet de Harvard Business Review ens remet al seu propi blog on hi trobaran un post signat per Art Markman, professor de la Universitat de Texas i autor del llibre "Smart Thinking", que tracta de temes tradicionals del marketing sobre com aconseguir canviar actituds i en definitiva vendre més, i per aquest motiu el primer que he pensat en llegir el post promocional del llibre ha estat que aquests són assumptes propis del món comercial, tan lluny de la gestió clínica, i que per tant hauria de buscar un altre tweet per comentar-lo aquesta setmana. Però llavors li he donat una altra volta i de sobte li he trobat un interès a l'enfoc que l'autor fa del tema.

M'explico: en la nostra formació com a metges (també va per a les infermeres) aprenem com manejar fàrmacs o altres tècniques terapèutiques. Això forma part del que se suposa que hem de saber, tot i que també se'ns explica, com de passada, que per a la salut de les persones encara més efectiu que curar és tenir la capacitat d'influir en els determinants de la salut, malgrat que, curiosament, per a aquest aspecte no rebem cap mena de preparació. Fixin-se que quan, en una consulta, estem davant d'una persona amb hàbits poc recomanables, la tècnica que més practiquem és la persuasió, que com bé saben els psicòlegs, a la llarga és molt poc eficaç.