Un Viktor Frankl per al sistema sanitari

L'home s'autorealitza en la mateixa mesura en què es compromet al compliment del sentit de la seva vida.

Viktor Frankl

Recentment, en una reunió sobre la salut dels professionals, la Dra. Clare Gerada, responsable del programa assistencial per als metges de l'NHS, va fer un comentari sobre una cosa que mai m’havia aturat a pensar… Com és que seguim acceptant que la Declaració de Ginebra, que emana del jurament hipocràtic i va ser ratificada el 2005 per l’Associació Mèdica Mundial a França, continuï dient que "prometem consagrar la nostra vida al servei de la humanitat"? Tal càrrega sembla inassumible plantejada en aquests termes, però veient les condicions en què treballem fa talment la sensació que de vegades estiguem pagant en gran part amb la nostra vida per fer de metges.

Com elaborar una cadena de valor a partir d’una trajectòria clínica

Les guies de pràctica clínica són documents de suport a les decisions mèdiques en base a l’evidència disponible. Les trajectòries, en canvi, són instruments que, a partir de les guies, defineixen aspectes pràctics com: qui fa què, on ho fa i amb quins recursos. És a dir, la finalitat de les trajectòries és fer rutllar les guies en cada realitat local específica. Per aquest motiu, la confecció d’una trajectòria clínica hauria de ser un procés participat entre tots els implicats: pacients, metges i infermeres especialitzats en el procés específic, metges i infermeres de família, rehabilitadors, treballadores socials, etc. La idea és que tots els professionals actuïn amb unes regles consensuades, factibles i basades en l’evidència i que, a més, el pacient les entengui i les comparteixi. Les trajectòries clíniques redueixen el desordre de la medicina fragmentada i forcen a l’homologació dels processos, però tenen les seves limitacions, especialment quan apareixen les complicacions sanitàries i socials.

La decisió compartida davant l'economia del comportament

Aquesta setmana he participat en una sessió sobre decisions clíniques compartides entre metge i pacient en el marc de les XXXVIII Jornades d'Economia de la Salut de l'AES que enguany s'han dedicat a les decisions compartides, incloent-hi una ponència plenària d'Alistair McGuire. Com a economista del comportament, trobo que la presa de decisions informades en una àrea amb tanta incertesa com la de la salut és precisament un dels camps en què es pot generar un diàleg més interessant i, esperem-ho, més productiu, entre els economistes de la salut i els economistes del comportament. Tal com he comentat en altres entrades, l'economia del comportament trenca amb el supòsit fundacional de l'economia tradicional segons el qual els individus som éssers racionals que sempre sabem el que més ens convé i prenem decisions òptimes segons unes preferències establertes i ben definides. És obvi que aquest ideal teòric rarament es compleix, especialment en un context com el de la salut on l'asimetria d'informació, la incertesa sobre les nostres pròpies preferències o la dificultat per interpretar els riscos associats a les múltiples decisions que s'han de prendre fa molt difícil triar bé, i fins i tot avaluar ex post  si la decisió presa va ser òptima. Per tant,  la premissa de la qual parteix el moviment per a una presa de decisions més compartides entre metges i pacients em produeix alhora esperança i dubtes.

Vinay Prasad: Per què el 40% de la pràctica clínica és errònia?

El passat 18 de maig, Vinay Prasad va oferir una conferència a Barcelona en el marc de la 5ª Jornada “Right Care” de la Secció de Gestió Clínica de la Societat Catalana de Gestió Sanitària, en la qual li vam demanar que ens expliqués per què havia confegit (amb Adam Cifu i altres col·laboradors) la llista de 146 pràctiques clíniques que caldria revertir i quins criteris havia emprat.

Si us plau, vingui a veure’m a casa

Cada cop és més freqüent la necessitat d’atendre als nostres pacients a casa. El paradigma de l’augment de l’esperança de vida, la cronicitat i la complexitat ens ha portat a que el domicili sigui un lloc d’atenció sanitària cada dia més freqüent. Els nostres pacients ho necessiten i nosaltres, els hi ho debem. En un article editorial recent de la revista Atención Primaria, juntament amb els meus companys Esther Limón i Francisco Cegri, reflexionem sobre l’atenció domiciliària al segle XXI. 

Val a dir que els canvis poblacionals i de les necessitats de salut ens han portat a una situació on l’atenció domiciliària és imprescindible organitzar-la de la forma més assenyada possible. Hi ha diferents equips professionals que ofereixen atenció a casa. L’atenció primària, PADES i hospitalització a domicili són els més freqüents, però no s’ha d’oblidar que n'hi ha d’altres, com els equips de suport a la cronicitat o els serveis socials que també hi tenen el seu paper.

Mesurant l'efectivitat i el valor de la pràctica clínica

A les “XIV Jornadas de la Fundación Signo” de la setmana passada, Jens Deerberg-Wittram, Director de Boston Consulting Group, va fer la conferència inaugural “From volume to value”. Es va tractar d'un discurs molt oportú, en un moment en que el control obsessiu de pressupostos i llistes d’espera impedeix a clínics i gestors reflexionar sobre què aporta a la societat tanta activitat assistencial. El concepte de valor expressat per l’orador alemany és molt nou per als directius de la sanitat, els quals tendeixen a entendre l’efectivitat clínica com un concepte retòric més propi d’estudis epidemiològics.

Acabem amb la frase "Això sempre s'ha fet així"

Cada vegada hi ha més veus que defensem que el nostre model actual d'atenció sanitària ha de millorar i que, o canviem, o ens canviaran.

Però per aconseguir aquest canvi necessitem fonaments en què recolzar-nos. Segons el meu parer, sens dubte, hi ha tres palanques imprescindibles per a aquesta transformació: la intel·ligència de dades (big data), la seguretat del pacient i l'experiència del pacient. Tots tres s'interrelacionen cada vegada més, i, si no, llegiu l'informe que ha presentat aquest any l’ECRI Institute: ”Top 10 Patient Safety Concerns for 2018”.

L'ECRI Institute és una organització nord-americana que des de 2009 recull els efectes adversos que li comuniquen diverses organitzacions sanitàries. Aquest informe està basat en més de dos milions de notificacions, cosa que ens garanteix la fiabilitat de les dades.

És necessària la formació en habilitats d'humanització per als professionals sanitaris?

Gabriel Heras

Si féssim aquesta pregunta a qualsevol persona que visita un centre de salut, un hospital o qualsevol espai on es presta una relació d'ajuda, ho tindria clar. I potser si el lector recorda aquell dia que va anar a urgències, per exemple, també.

La humanització de l'assistència sanitària és trending, i amb orgull i satisfacció —com diria aquell— em sento absolutament responsable i afortunat d’haver-ne encès la metxa ja fa més de quatre anys. També soc absolutament conscient que no vaig inventar la roda i que generar consciència és de les coses més difícils que es poden fer. Res no canvia si un no canvia, i jo ho vaig aprendre a través de la comprensió del sofriment dels altres en les meves pròpies carns. L'ésser humà és així: per molt que t'ho expliquin, l'experiència és un grau i, si vius per explicar-ho..., una oportunitat d'aprenentatge.

Atenció primària: més treball en equip per combatre el burnout

El burnout de metges i infermeres és un fenomen preocupant i d’abast mundial amb moltes enquestes que afirmen que entre un terç i la meitat dels professionals n'estan afectats. Admetent que els factors causals són diversos, en aquest post em vull centrar en la insatisfacció que a l'atenció primària genera un model organitzatiu tensionat pel control extern de les agendes i per la necessitat de l’acompliment d’objectius desenfocats.

El Departament de Medicina Familiar de la Universitat de Colorado, en un entorn molt diferent al nostre, però amb nivells de burnout comparables, s’ha empescat un nou sistema per organitzar-se (Awesome Patient Experience) que fomenta el treball en equip en els consultoris a base d’augmentar les competències dels assistents mèdics, fins llavors limitades a la recepció dels pacients i a la paperassa administrativa (petició de proves, visites, etc.) En el nou model, les competències dels assistents mèdics s’han ampliat a la gestió de les agendes, al triatge de les visites amb criteris prèviament protocol·litzats i a actuar, dintre de l’acte assistencial, en les tasques més burocràtiques, com serien escriure textos a la història clínica, detectar medicacions no conciliades, omplir formularis o codificar diagnòstics. En aquest model conegut com APEX, quan el clínic acaba la seva feina, l’assistent mèdic continua treballant amb el pacient per repassar els consells rebuts, els medicaments a prendre i, en general, per fer-li menys feixuga la càrrega del tractament.

International Forum in Quality and Safety in Healthcare, Amsterdam, 4-5 maig 2018

Els dies 4 i 5 de maig ha tingut lloc l'International Forum on Quality and Safety in Healthcare a Amsterdam. Aquest fòrum anual és un esdeveniment important en l'àmbit internacional i està organitzat per British Medical Journal (BMJ) i l'Institute for Health Care Improvement (IHI) de Boston. Al fòrum es van presentar avenços en múltiples àmbits relacionats amb la millora assistencial i la seguretat del pacient. Entre ells, en aquest post m'agradaria ressaltar dues àrees de coneixement que estan adquirint més rellevància en el camí de millora contínua de les organitzacions sanitàries: la satisfacció professional i el retorn que produeix la inversió en qualitat.