L'epidèmia de la prescripció de baix valor, tractament o prevenció?

Cristina Roure
Pantone 

El problema de la polimedicació està assolint proporcions epidèmiques. La prevalença de polifarmàcia a Espanya es va triplicar entre 2005 i 2015 i el que es coneix com a polimedicació excessiva (≥10 fàrmacs) es va multiplicar per 10.(1) No són només xifres, amb cada medicament que afegim s'incrementa la probabilitat que el pacient experimenti efectes adversos en un 7-10%.(2) L'informe Medication Overload, America’s Other Drug Problem assenyala que si no hi ha una resposta immediata, a la propera dècada als Estats Units hi haurà 4,6 milions d'hospitalitzacions i 150.000 morts prematures de persones grans per efectes adversos de la medicació.(3)

Aires de disrupció a la indústria farmacèutica

Josep Mª Monguet
Mandra col·lectiva

Han coincidit dues notícies en l’àmbit farmacèutic que, si s’analitzen plegades, poden donar senyals d’un escenari disruptiu per als propers anys. La primera fa referència a la impressió en 3D de medicaments en pocs segons i la segona a la dispensació de medicació per 1 dòlar al mes als afiliats a Amazon Prime. Ambdues iniciatives mereixen un comentari específic.

OpenPrescribing. La “democratització” de l'accés a les dades

Cristina Roure
Pantone 

Actualment, la tecnologia d'anàlisi de dades permet crear plataformes interactives accessibles i intuïtives per posar-les al servei de clínics, gestors i investigadors amb l'objectiu de convertir enormes bases de dades en coneixement i millorar així l'atenció al pacient i l'ús apropiat de recursos. Aquest és l'objectiu d'OpenPrescribing. 

Autorització exprés de medicaments, una arma de doble tall

Cristina Roure
Pantone 

L'aprovació de l'aducanumab per via accelerada, per la Food and Drug Administration (FDA), per al tractament de l'Alzheimer s'ha fet en contra de l'opinió unànime del seu Comitè Assessor en aquesta matèria, la qual cosa ha aixecat una enorme polseguera. Es tracta del primer fàrmac que ataca una suposada causa de la malaltia i no els símptomes d'aquesta i que ha generat una gran expectativa en una àrea terapèutica en què el buit és notable. 

Funcionen els incentius econòmics per millorar l'adherència al tractament?

Laura Diego del Río i Pedro Rey

L'eficàcia d'un tractament depèn tant del fet que el prescriptor estigui encertat en el diagnòstic i en les seves recomanacions, com que el pacient compleixi les pautes del tractament que li han indicat. La falta d'adherència al tractament és un dels grans problemes relacionats amb els medicaments perquè té un efecte directe tant en l'efectivitat del tractament com en els costos sanitaris. S'estima que en el conjunt de pacients amb malalties cròniques, l'adherència no supera el 50% i que l'incompliment encara és més gran en determinades malalties, com les psiquiàtriques, en les quals es considera que només el 25% dels pacients segueixen el tractament prescrit. 

Els medicaments, han de costar "el que valen"? Quin és el seu preu just?

Nota dels editors: Aquest post va ser publicat el 24 de febrer, però degut a l'avenç de l'epidèmia que es vivia en aquell moment, creiem que no va merèixer l'atenció habitual dels nostres lectors, per la qual cosa hem decidit donar-li una segona oportunitat.

Hi ha una important tensió entre la promesa d'innovació mèdica i l'accés a uns preus assequibles a aquesta innovació. La introducció de nous medicaments en el mercat a preus cada vegada més alts és percebuda com el principal inductor de l'augment descontrolat de la despesa sanitària a la majoria de països desenvolupats i com un fet que posa en risc la viabilitat d'una correcta atenció sanitària i crea barreres d'accés. Aquesta tendència, que s'havia moderat els darrers anys a causa de l'esgotament del desenvolupament de nous productes mitjançant síntesi química, s'ha tornat a activar amb els nous productes biotecnològics. En molts països, no només als menys desenvolupats, el cost del tractament per a malalties com el càncer pot ser inabordable, bé perquè recau totalment en el pacient o bé perquè el sistema públic que el finança no se'l pot permetre. De manera similar, quan recentment va estar disponible una possible cura per a l'hepatitis C, fins i tot els països d'alts ingressos es van trobar racionant-ne el tractament i buscant maneres de garantir-hi l'accés. 

Lliçons de la crisi dels opioides, un cas de sobretractament de conseqüències devastadores

Si són assidus a sèries americanes com House, The Affair o This is us els resultarà familiar el clàssic protagonista que, després d'un episodi de dolor agut, acaba esdevenint un addicte als opioides de prescripció mèdica com Vicodin,® OxyContin® o Percocet.® No creguin que es tracta d'una exageració dels guionistes. 

L'any 2015, l'esperança de vida als Estats Units va canviar de tendència i va començar a caure per primera vegada des de la Primera Guerra Mundial. Entre les causes, l'epidèmia de morts per sobredosi d'opioides, que es va multiplicar per sis entre 1999 i 2017(1) i va superar les morts associades a la sida en el seu pitjor moment o les relacionades amb la guerra del Vietnam. L'epidèmia va ser declarada emergència nacional pel Departament de Salut dels Estats Units el 2017 i, malgrat la campanya desplegada per combatre-la(2), encara avui moren 130 persones cada dia en aquest país per sobredosi d'opioides. Si els interessa el tema i volen aprofundir-hi, llegeixin el suplement que li va dedicar Nature al setembre d'aquest any. 

La polimedicació de la gent gran, un problema real per a la seva salut

@varelalaf

En una societat cada cop més envellida, el fenomen de la poli-medicació està emergint com un problema real de salut. Es tracta d’una qüestió de la qual, per començar, no disposem ni tan sols d’una definició convinguda. Alguns han dit que es tracta de la ingestió concomitant de quatre o més medicaments en els darrers tres mesos, altres eleven el llistó fins a cinc fàrmacs diferents, però la majoria de definicions, senzillament, no hi posen xifres. La realitat és, però, que moltes persones grans, proba-blement més del 40%, prenen cinc o més medicaments diaris.

Declaració de conflictes d'interès i transferències de valor: una nova estratègia lampedusiana?

"Cal que alguna cosa canviï perquè tot segueixi igual". La frase escrita per Giuseppe Tomasi di Lampedusa en la cèlebre novel·la El guepard s'ha convertit en una figura literària que expressa de manera cínica una astuta estratègia conservadora de fals canvi per mantenir l'statu quo.

Els professionals sanitaris, metges, gestors, investigadors, etc., tenen una responsabilitat amb els pacients i la societat. Aquests han de poder confiar que els professionals actuaran sempre en el seu benefici per damunt dels seus propis interessos. No obstant això, pràctiques com regals, subscripcions, llibres, material, dinars, despeses de viatge, honoraris per conferències, assessories, estudis amb fins promocionals, etc. poden posar en risc la independència dels professionals i minvar la confiança de pacients i ciutadans. "La gran majoria dels professionals afirma que el seu criteri és independent d'aquest tipus de compensacions" (1), però hi ha "estudis que demostren que, per exemple, els professionals que en reben prescriuen més medicaments i més cars que aquells que no en reben", fins i tot si l'import és petit, cosa que demostra que el biaix hi és encara que sovint sigui inconscient (2).

Doctora, per què em canvia el medicament de l'especialista?

Seria estrany que un metge de família no hagués sentit mai aquesta frase culpabilitzadora o la seva versió ampliada: "M'ha dit l'especialista que no me'l canviï!". I és que quan el pacient torna al metge de família després de consultar un nivell assistencial superior és habitual que es produeixi una discrepància entre la prescripció de l'atenció especialitzada i la que finalment emet l'atenció primària.

La gestió d'aquest gap quotidià del sistema provoca malestar entre els facultatius de l'atenció primària i de l'especialitzada, i a més genera en el pacient una sensació de contradicció inexplicable i de suspicàcia en relació amb un possible conflicte d'interessos.

Prescripció no farmacològica, el tractament de primera elecció

L'activitat física regular, l'exercici dirigit, la prescripció social o les teràpies cognitives no fan miracles, però tampoc els fan els medicaments que es prescriuen diàriament a les consultes i, en canvi, els acceptem com un mal necessari destinant 1 de cada 5 euros que gastem en salut a pagar medicaments que no sempre es prenen, que no sempre produeixen els beneficis esperats, quan no produeixen més mal que benefici.

Resulta sorprenent que a la comunitat mèdica li costi tant acceptar el paper que les intervencions no farmacològiques i en particular l'activitat física haurien de tenir no només en la prevenció i el tractament de les malalties cròniques, sinó també per combatre la fragilitat, en una població envellida com la nostra que, a més, viu submergida en un estil de vida que després de la incessant recerca de la comoditat evita la realització de qualsevol esforç.