Una visió des de fora

Benvolguts/udes amics/amigues: 

Reconec que em fan enveja. Vostès viuen al país més saludable del món. Ho saben, oi? Des de fa temps es troben entre els països amb millors sistemes de salut segons els rànquings. El 2019, Espanya va superar fins i tot Itàlia. Revisant molts informes i estudis comparatius, el resultat és consistent. Como no he de tenir gelosia! La veritat és que no voldria ser fràgil ni estar malalta en cap altre país. 

Atenció integrada en el tròpic: comparant Cuba i Kaiser

És bona idea comparar un sistema de salut amb escassetat crònica de recursos amb un sistema tan sofisticat i còmodament finançat com el de Kaiser Permanente? Penso que sí.

El novembre de l'any passat vaig participar en una visita-estudi a Cuba coorganitzada per la meva alma mater, l'Escola de Salut Pública de Harvard, i MEDICC, un grup amb seu a Califòrnia que fa anys que organitza intercanvis educatius en medicina. Em vaig apuntar amb una doble curiositat. Em preguntava: "Com deu haver canviat l'illa en els últims 15 anys? Com es deuen haver salvat, fidelistes o no, de l'escassetat crònica del 'període especial', o sigui, dels anys anomenats 'no-vena'?". I, sobretot, "com es presten serveis de salut amb promeses i metes tan ambicioses, segons sembla extretes directament de la declaració d'Alma Ata?".

L'orientació al pacient: un servei de salut com a “servei”

Fa uns anys, quan encara treballava per a Kaiser Permanente, em van convidar a fer una xerrada sobre conceptes d'atenció primària en una acadèmia d'educació per a adults a les rodalies de Berlin. Pensava presentar un marc de referència teòric d'avaluació, basat en evidència, compost per deu dimensions, similars, però no idèntiques, als deu building blocks de Bodenheimer ja presentats aquí en aquest bloc. Vaig arribar la tarda anterior i vaig veure els participants amb un cert aire de frustració en estar saturats de tanta teoria. Els models i conceptes de la xerrada poc tenien a veure amb l'experiència en el consultori mèdic alemany o amb la relació metge-pacient a la vida real. A Alemanya, si vas al metge, et toca agafar-te mig dia lliure. Esperar fins a 40 minuts, tot i tenir cita prèvia, per disposar de 5 preciosos minuts amb el doctor. Típicament, ni el doctor ni els seus empleats, et donaran cap explicació, ni demanaran disculpes per la demora. No hi ha història clínica electrònica a tot arreu i on n'hi ha, el metge comença a llegir-la en el moment de rebre el pacient. Aquí té la recepta. Que tingui bon dia. Adéu. Així és el sistema alemany, tal com el coneixem des de petits.