divendres, 17 de gener de 2020

Una visió des de fora

Benvolguts/udes amics/amigues: 

Reconec que em fan enveja. Vostès viuen al país més saludable del món. Ho saben, oi? Des de fa temps es troben entre els països amb millors sistemes de salut segons els rànquings. El 2019, Espanya va superar fins i tot Itàlia. Revisant molts informes i estudis comparatius, el resultat és consistent. Como no he de tenir gelosia! La veritat és que no voldria ser fràgil ni estar malalta en cap altre país. 




Les estadístiques i la meva ocupació professional –soc salubrista i consultora de polítiques de salut– només expliquen una part del perquè de la meva opinió. L'altra part és la meva percepció personal, òbviament subjectiva, atès que també soc pacient. He viscut fora del meu país natal, Alemanya, durant uns quants anys i he hagut de buscar assistència mèdica en diversos països. Coses de la vida, des d'un fort mal en una dent a Estònia fins a un accident de cotxe a Mallorca, des d'una bursitis a Cuba fins a exàmens regulars de prevenció a Boston i Califòrnia, entre altres coses.

Ja veuen per on vaig. He estat hospitalitzada a Espanya i va ser una experiència molt positiva per a mi, representativa del bon funcionament del seu sistema. A més d'una cirurgia perfecta al braç dret, el que em va impressionar molt comparat amb Alemanya va ser el tracte tan humà i empàtic rebut per part de tots els professionals que es van ocupar de mi, fins i tot just després de patir l'accident, amb dolor i en estat de xoc. Per què n'estic parlant? És possible que els sembli obvi. A mi, en canvi, em continua cridant l'atenció que, efectivament, hi hagi sistemes sanitaris amb prestació de serveis orientats al pacient i sense finalitats de lucre. Això al meu país no és tan obvi. De manera que cada vegada que em conviden a conèixer els seus centres de salut i/o hospitals, vagi on vagi a Espanya, em fan enveja. La proximitat de l'atenció primària i l'assistència social sempre m'admira, perquè és convenient i lògic que treballin de manera coordinada, multiprofessional i en equip. A Alemanya, en canvi, això no existeix. 

(Anant al metge a Alemanya m'he hagut de justificar de les ferides sofertes en un accident de bicicleta, culpa d'un altre ciclista. Tot i estar plorant de dolor, és possible que no t'admetin a la consulta del metge durant l'horari d'atenció. Et fa mal l'esquena? Bah!, aguanti's. Ja és pacient, vostè? Perquè aquí no acceptem nous pacients, el podríem citar d'aquí a tres mesos. Fragmentació dels serveis mèdics, nul·la coordinació entre metges de capçalera i especialistes o altres professionals del sector, utilització de l'e-Health molt escassa, zero intercanvi electrònic i un sistema d'emergències disfuncional (les ambulàncies van fent voltes perquè els hospitals estan plens). És correcte això? No. Té remei? Ara com ara, no.)

Un exemple. De visita a Màlaga, fa uns mesos, vaig ensopegar amb un d'aquests centres sociosanitaris. Encuriosida, hi vaig entrar i vaig començar a estudiar els taulers d'informació i d'educació al hall. Em van cridar molt l'atenció. No eren info-ads esponsoritzats per empreses farmacèutiques, sinó cartells i infografies dissenyats per experts en salut pública. Sense publicitat, essencialment informatius i fàcils d'entendre, fins i tot graciosos. Incloïen una gamma de temes molt àmplia: com protegir-se contra la grip, de la violència domèstica (i on denunciar-la), sobre la importància de les vacunes infantils o com prevenir que l'avi es perdi en una de les seves passejades posant-li un braçalet de geolocalització. Aquest últim gadget, de debò, em va encantar per la seva utilitat i per la negativitat d'altres alternatives! A Alemanya, per contrast, aquesta persona gran una mica desmemoriada o ja entrada en la demència es trobaria tancada a casa o en una llar d'avis, on, amb poc personal i poca empatia, li administrarien sedants o la lligarien al llit. Aquesta seria l'alternativa!

Making the right things easy to do

Un altre exemple. Conversant amb un amic metge de Madrid em vaig assabentar d'un pla marc de política sanitària sobre bona governança sanitària regional que incloïa estratègies i mesures de promoció i prevenció innovadores. Ja havia notat, en les meves exploracions turistico-gastronòmiques, que als restaurants de la ciutat hi havia una tendència creixent al menjar saludable, les racions de grandària normal, no XXL, més verdures i menys fregits. Tal com em va explicar l'amic metge, les meves observacions i altres recomanacions formaven part de tota una estratègia de salut pública, ara congelada per falta de suport polític. El programa també preveia que fossin obligatoris tant el gerro amb aigua de l'aixeta gratuïta sobre la taula com l'oferta de fruita del temps en el menú de postres. A Alemanya, ni programa ni pla.

I una altra enveja, les seves piscines públiques! Viatjant per feina o per plaer, el primer que faig així que arribo en un lloc és esbrinar on hi ha la piscina pública més propera. N'hi ha en totes les ciutats i amb horaris envejables des del matí fins al vespre, sense restriccions. Són boniques, netes, ben cuidades, amb o sense gimnàs i/o sauna. A Alemanya, en canvi, el públic general hi té accés limitat, els horaris són erràtics i irregulars i el manteniment escàs. 

Sense estratègies d'entorn saludable i de promoció de la salut, sense polítiques de salut pública, no és sorprenent que moltes persones no es moguin gaire, entre altres raons per no menjar malament i massa. Això i les deficiències de gestió ja descrites fan que el sistema de salut, a Alemanya, malgrat la despesa elevada i l'àmplia oferta d'hospitals i metges, només assoleixi un lloc mediocre en el rànquing de països saludables, perquè hi ha una alta prevalença de malalties cròniques i una expectativa de vida poc falaguera. 

En definitiva, des d'aquí els envejo el seu sistema sanitari nacional perquè és coherent, funcional i accessible. Els envejo que a Espanya hi hagi un consens sòlid en el sentit que el servei sanitari sigui això, abans de tot un servei i no un negoci. Un “contracte social” que és la base, potser la premissa, d'una atenció global i humana al malalt, a la persona gran, a la família, tots ells amb requeriments diferenciats. Dit això, sé que no tot funciona a la perfecció, que manquen recursos, que la distribució d'aquests genera debats i conflictes. Tot i així, els seus indicadors i els seus professionals no deixen d'impressionar-me.

Bé, continuaré somiant amb traslladar-me a Espanya quan sigui gran… 

Salutacions cordials des de Berlín (i amb enveja).


Per continuar llegint: 
  • Highest life expectancy in the EU: Spain Tops Italy: Bloomberg Healthiest Countries Index 2019.
  • OECD Espanya Perfil Sanitari del País, novembre 2019.
  • Highest Longevity: By 2040, Spain is expected to have the highest life span in the world (Institute for Health Metrics and Evaluation, University of Washington).
  • Comprehensive primary care by public providers ranging from preventive services to children, women and elderly patients, and acute and chronic care: European Observatory on Health Systems and Policies / IACS / SESPAS: Spain Health System Review 2018.
  • Els avantatges del menjar mediterrani sa es van publicar al NEJM: Estruch et al., PredimedStudy: Primary Prevention of Cardiovascular Disease with a Mediterranean Diet Supplemented with Extra-Virgin Olive Oil or Nuts. NEJM 2018.
  • Entorn i polítiques saludables: Libro Blanco de la Sanidad Madrid 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari