Per un nou relat (versemblant) de la pandèmia

Andreu Segura

Chomel

Foto @rclusa

Els darrers esdeveniments relacionats amb la pandèmia han fet ben palesa la incertesa que la caracteritza, malgrat els molt notoris avenços que s'han assolit des que, acabant el 2019, els mitjans de comunicació es van fer ressò d'un episodi de pneumònies greus a la ciutat de Wuhan i que la posterior notícia de l'aïllament d'un virus molt similar a l'agent causal de la SARS –tant que va ser batejat com a SARS-CoV-2– fes augmentar la preocupació per la seva potencial propagació arreu. 

Ens tractaran com a adults?

Alexandre Lourenço
Lusitania

El desenvolupament del sistema de salut portuguès ha patit, com tants d'altres, un marcat paternalisme i una centralització excessiva. Potser una part dels nostres fracassos en la resposta a la pandèmia de COVID-19 rau en aquests dos problemes de fons. 

El mes de desembre passat, un amic espanyol va compartir amb mi un article del diari El Mundo on es destacaven algunes aportacions: "Ens tractaven com a infants i érem molt feliços". La infantilització de la societat: "L'SNS s'ocuparà de tots. Tot està bé. El clima càlid resoldrà la mortalitat excessiva, el clima fred és l'única causa de la mortalitat excessiva, les vacunes són aquí i ho resoldran tot". La responsabilitat individual es degrada. Mira com lluiten els nens pels primers caramels: les vacunes. És per això que, malgrat els terribles indicadors de mortalitat, no és estrany veure reunions de persones sense protecció davant el primer raig de sol.

Assumir la incertesa augmenta la credibilitat

Andreu Segura

Chomel

Stephen Savage. The New York Times. 7 d'abril de 2020.

No és estrany escoltar queixes de la gent sobre la poca claredat d'algunes de les mesures preventives recomanades per evitar la transmissió del virus de la pandèmia, queixes fins i tot provinents de professionals de la sanitat. De vegades són vituperis dedicats a suposades contradiccions, d'altres denúncies sobre hipotètiques imprecisions i, en general, lamentacions sobre ambigüitats si més no aparents. En resum, requeriments d'una seguretat tan rotunda com sigui possible, cosa que suggereix rebuig a ambigüitats, dubtes i incerteses. Situacions que ens provoquen neguit i inquietud. Incomoditats que potser reflecteixin una predisposició ancestral a eludir allò que ens fa vacil·lar, potser perquè en la prehistòria trigar massa a decidir-se s'associava a una elevada probabilitat d'acabar devorat per algun depredador. 

Un somriure marca la diferència

@captain_wolf82

Aquesta pandèmia ha estat i és una dura experiència per a qualsevol de nosaltres. En primer lloc perquè ens enfrontàvem a una malaltia desconeguda, i això ho sabíem els professionals i els pacients. En segon lloc, perquè la sensació de caos, de por i de manca de material era evident en els primers moments de la pandèmia en molts hospitals, i això ho patíem els professionals i els pacients. I, finalment, perquè els pacients havien d'estar aïllats, sense rebre visites de familiars i amics, i a més a més el seu únic contacte eren els professionals, els quals no podien reconèixer perquè els vestits de protecció (ulleres, màscares, bates, gorres, guants...) els ho impedien, i això ho vivíem els professionals i els pacients.

De l'atenció centrada en la persona a la centrada en la comunitat

La pandèmia de coronavirus està sent un repte per a la humanització de les cures que no estava previst. Fins al moment actual els sistemes de salut havíem adoptat el model d'atenció centrat en la persona, però de sobte una epidèmia com la que estem patint imposa un canvi brusc cap a un model d'atenció centrat en la comunitat. La revista The Lancet ha publicat recentment una revisió de 24 articles sobre l'impacte de la quarantena en les persones que s'han d'estar confinades a casa seva i el risc de patir trastorns psicològics fins i tot fins tres anys després de la crisi traumàtica.

Medicina, valors i comunicació

Il·lustració de Paula Alvear, del poemari Arconte Enfurecido

La medicina moderna ha tingut un desenvolupament espectacular al llarg del darrer segle, en paral·lel a molts altres aspectes de la societat. Esperonada per la ciència i la tecnologia, ha assolit objectius ambiciosos i brilla orgullosa dels seus èxits. Lamentablement, però, hi ha una ombra allargada que reflecteix llasts i amenaces: les inequitats en salut, el sobrediagnòstic i el sobretractament, la iatrogènia i la progressiva dependència del ciutadà dels sistemes sanitaris, entre altres, són realitats cada vegada més presents en aquesta medicina moderna. 

La importància de compartir l'essència del coneixement: The weekly gist (L'essència setmanal)

Començo amb una anècdota: fa uns dies em van presentar un projecte interessant sobre teràpia cel·lular i em van comentar que per desenvolupar-lo havia de tenir present el decret de terapèutiques avançades publicat recentment. Sincerament, desconeixia aquest decret ministerial, per la qual cosa no vaig poder contribuir gaire a la discussió sobre el projecte.

Utilitzo l'exemple per comentar que, des del meu punt de vista, patim una important llacuna informativa que ens fa perdre, entre moltes altres coses, competitivitat. No hi ha espais on puguem conèixer què està passant, què s'està fent i què s'està regulant en el sistema sanitari espanyol, en els diferents serveis de salut o en el sector privat.

Formar en la comunicació metge-pacient: com i per què?

El metge de la nostra sanitat actual s’enfronta a pacients cada cop més heterogenis, a tractaments més personalitzats i complexos i a una tendència alarmant a la reducció del temps d’atenció a la consulta. A tot això se li suma la progressiva irrupció de l’ordinador —o del “metge-pantalla”— com un obstacle afegit a la ja de per sí complexa comunicació entre metge i pacient.

D'altra banda, el pacient segueix desitjant allò a que, paradoxalment, hauria de respondre la vocació mèdica: sentir que és atès i comprès, i que s’està tenint en compte el seu sofriment, fet que va molt més enllà de sotmetre’s a un tractament amb més o menys èxit. No en va, les queixes i reclamacions de qualsevol dels nostres hospitals sovint tenen més a veure amb la relació metge-pacient que amb el propi resultat de l’assistència mèdica. Aleshores, què és el que està fallant? El metge vol atendre i el pacient vol ser atès, però no com a organisme que no funciona, sinó com a persona que pateix. I és aquí on la comunicació pot exercir un efecte positiu fonamental en la curació: si al pacient se li explica què li passa de manera que ho pugui entendre, si s’és diligent en les proves i tractaments als quals ha de ser sotmès, i si tot això es fa amb amabilitat i respecte, està demostrat que el procés de curació millora de manera significativa, i l’adherència al tractament i la seguretat, també. I si la comunicació és important per a la medicina, per què no apareix en els plans d’estudi?

Guerres d'experts

Fa poc vaig tenir l’oportunitat d’assistir al Festival de Cine d’Autor de Barcelona, el D’A. Vaig poder gaudir d'una bona colla de pel·lícules: melodrames, obres socials, assaigs audiovisuals, comèdies, moltes d'elles innovadores, amb estructures narratives pròpies del temps i amb voluntat trencadora i juganera.

Al D’A hi assisteixen força crítics i cinèfils, el quals aprofiten, al mateix temps, per reivindicar les seves pel·lícules preferides i criticar la pèssima distribució i exhibició cinematográfiques que patim al nostre país, que és la causa d'un visionat quasi impossible per a la majoria de pel·lícules. Cal canviar, uns i altres, canviar. Cal establir circuits adaptats als nous gustos i, d'aquesta manera, canviar els costums dels espectadors. Menys sales pel cine mainstream, el cine de les grans superfícies, i més opcions per al cine més inventiu, més original, pel cine de més qualitat. Però, a l’hora de la veritat, me n’adono que vivim en mons allunyats, crítics i públic general. Fem comentaris per ser escoltats, entesos i acceptats per nosaltres mateixos. La majoria dels crítics parlem un llenguatge que no és entès per la majoria de la ciutadania. Amb voluntat purista i renovadora dissenyem marcs de referència que només ens serveixen per tancar-nos en les nostres pròpies cabòries. I, per si no en tinguéssim prou, els esquemes de pensament d’uns i altres son sistemes incompatibles: Dirigido Por...  pot reivindicar el cine de superherois, una noció allunyada de Caiman Cuadernos  i obscena per a l’ortodòxia de Lumière, publicació ancorada en el cinema més hermètic. Sensacine reivindica, a l’estil Fotogramas, les  glòries del cine amb despreocupació, mentre Miradas de Cine ha anat deixant de banda el cine més complex, per aplicar anàlisis en profunditat al cine comercial. Transit se situa a mig camí de les anteriors amb  innovadors anàlisis visuals, mentre Otros Cines, Contrapicado, Cine Divergente o Culturaca fan articles clàssics en forma, però atrevits en esperit.  El que compta per tots ells es la reivindicació del bon cinema i la seva promoció però, sovint, les seves propostes es contradiuen. I, d’altra banda, n’heu sentit parlar d’algun d’aquests mitjans? heu entrat algun cop a les seves webs? heu llegit algun article d’ells? No respongueu, no cal. Tots sabem la resposta.

Sobrediagnòstic? El meu metge no me n'ha parlat mai

Overdiagnosis? My Doctor Never Mentioned It, Patients Say http://t.co/bIEKKIuj9U

— Martine Ehrenclou (@Med_writer) Mayo 22, 2015

En un estudi publicat a Health Affairs (Ong, 2015), s'estima que als Estats Units, cada any, es sobrediagnostiquen 20.000 dones de càncer de mama. Sense menystenir el valor de la prevenció secundària, ara ja hi ha programes preventius amb prou recorregut com per disposar d'estimacions rigoroses sobre els efectes secundaris que porten implícits, d'entre els que destaca el risc de sobrediagnòstic.

Consells per aconseguir que el seu metge l'escolti

How to Talk So Your Doctor Will Listen http://t.co/maf43wgMrg ht @HITpol pic.twitter.com/WWsBvCuUfE
— Brian Ahier (@ahier) marzo 3, 2015

Brian Ahier és un professional que a les xarxes actua de hub especialitzat en sanitat, tecnologia i govern 2.0; i és ell qui ens porta a un post de la periodista Elizabeth Renter (U.S.News) que comença dient: "Asseguri's que la seva veu és escoltada i que les seves preocupacions han pogut ser adreçades en el escassos 15 minuts que el seu metge, com a molt, li concedirà."

Segons explica Renter, un estudi publicat a Annals of Internal Medicine ha esbrinat que només el 23% dels pacients tenen l'oportunitat de poder explicar tot el que volen dir en una consulta mèdica, i en un altre treball diferent s'ha observat que quan el metge és un resident, només passen escassament 12 segons (de mitjana) abans que el pacient no sigui interromput pel jove professional.

Recerca i política sanitària: "to blog or not to blog"

Aquesta és la qüestió. La força del vincle entre recerca i política sanitària es veu diferent segons la perspectiva. Els investigadors de serveis sanitaris esperen més ressò del seu treball en les decisions dels polítics mentre que aquests requereixen ser informats de la manera més efectiva per facilitar la configuració de polítiques sanitàries basades en l'evidència científica disponible. És un pont de difícil trànsit la superfície del qual és eminentment comunicativa.

A la secció "Web first" de la influent Health Affairs apareix aquest mes un treball sobre l'ús dels mitjans socials i les percepcions dels investigadors que mereix la pena revisar (Gran D et al, 2014). Durant el Academy Health Annual Research Meeting, es va entrevistar a 215 investigadors utilitzant un mix de tècniques (casos, valoració d'eficàcia de la disseminació i preguntes qualitatives obertes). A la secció de casos es presentaven tres formes de comunicar els resultats d'una investigació als decisors polítics: mitjans tradicionals, mitjans socials i contacte directe amb els decisors. Mitjans socials (social media) inclouen la blogosfera i les diferents xarxes socials, particularment Twitter.