La teoria del colesterol continua sota sospita

Xavier Bayona
Gota a gota

Si atenem la definició de salut de l'OMS (1946), “La salut és un estat de complet benestar físic, mental i social, i no solament l'absència d'afeccions o malalties”, tots estem malalts. Ja hem insistit anteriorment que tenir un factor de risc no significa estar malalt ni implica desenvolupar una malaltia. Emmalaltir requereix la concurrència d’altres factors (altres factors de risc i condicionants) que provoquen que una malaltia s’acabi desenvolupant. Hi ha moltes persones amb molts factors de risc que no acabaran desenvolupant cap malaltia relacionada. 

La teoria del colesterol sota sospita

Jordi Varela

Editor

Des de fa mig segle que la teoria del colesterol considera que tenir nivells alts d’aquests lípids en el plasma sanguini és una causa major de patir arteriosclerosi i malalties cardiovasculars i, més recentment, que el tractament d’elecció per evitar aquesta causalitat són les estatines. Cal dir, però, que hi comença a haver prou acumulació d’evidència científica com per pensar que els mecanismes fisiopatològics de l’arteriosclerosi i les malalties cardiovasculars són força més complexos i que les estatines, en particular, quan són prescrites per a la prevenció primària d’aquestes patologies estan mostrant resultats dubtosos.

La mala ciència, una llosa per a la pràctica clínica de valor

@varelalaf

Andy Brunning és un professor britànic editor d'un blog de gran impacte, “Compound Interest”, que produeix materials gràfics per a la millor comprensió de la química. Brunning, després d’una experiència compartida amb investigadors biomèdics, es va adonar de les tensions existents en aquesta camp i va editar un post excel·lent sobre quins són, segons el seu entendre, els eixos que caracteritzen la mala ciència, dels quals m'agradaria destacar els següents: titulars sensacionalistes, llenguatge especulatiu, conflictes d’interessos, confusió entre correlació i causalitat, resultats no reproduïbles i, massa sovint, mostres no representatives, absència de grup control, absència de doble cec i presentació de resultats parcials.

La medicina preventiva i la gent gran

És sabut que observar una actitud saludable millora la qualitat i la quantitat de vida. Per tant, com a professionals de la clínica, quan tinguem cura de persones grans, convé estar sempre atents a promoure el menjar saludable i equilibrat, donar bons consells per reduir el sobrepès, fomentar l’activitat física i, sobretot, donar un cop de mà amb la solitud i l’aïllament al qual s’hi veuen abocats tants ancians. Fins aquí tothom d’acord, però el problema es planteja amb l’actitud de metges i pacients davant de la medicalització de la prevenció, la qual arriba a les edats avançades com un llast que les persones arrosseguen al llarg de la seva vida adulta.

Disfàgia i “intervencions massives mínimes”: ètica, gestió i valor

En els darrers temps hi ha el risc que coses rellevants del nostre voltant passin desapercebudes. Entenc que els lectors sou principalment del món de la salut: sabíeu que a Barcelona, a finals de setembre, es va organitzar el congrés europeu i mundial sobre alteracions de la deglució? I que l’actual president de la Societat Europea de Trastorns de la Deglució el tenim ben a prop, ja que és el doctor Pere Clavé, gastroenteròleg i director acadèmic, de docència i innovació de l'Hospital de Mataró?

Vaig tenir la sort que em convidessin a parlar sobre la disfàgia en la gent gran en aquesta trobada, amb l'oportunitat de revisar els avenços en la matèria. No pretenc aventurar-me en cap tractat clínic sobre la disfàgia, però em sembla útil disseminar alguns aspectes que van en la línia de les “pràctiques de valor” que propugna aquest blog.

Hem d'estatinitzar la societat?

Una revisió Cochrane de 2011 va concloure que no hi havia prou evidència com per prescriure estatines a persones amb un risc cardiovascular inferior al 20% a 10 anys, afirmació que era consistent amb la guia britànica de NICE (2006-2008) i amb la de l'American Heart Association (2011). La sorpresa va venir quan, inopinadament, la revisió Cochrane de 2013 va canviar de parer i va baixar el dintell de les estatines al risc del 10% a 10 anys, recomanació que va ser ràpidament adoptada per les guies de NICE.

Fortament oposats a aquest canvi de criteri, John Abramson (Harvard Medical School), i col·laboradors, a "Should people at low risk of cardiovascular disease take a statin?" asseguren que amb els criteris de 2011, a la població major de 60 anys, s'hauria hagut d'estatinitzar el 16% de les dones i el 48% dels homes, però que amb les recomanacions de 2013 el mercat es va ampliar a pràcticament tota la població de persones grans, donat que l'edat és la variable de risc cardiovascular més influent a les calculadores de risc. Els autors han revisat la meta-anàlisi que va originar el canvi de criteri ("The effects of lowering LDL cholesterol with statin therapy in people at low risk of vascular disease: meta-analysis of individual data from 27 randomised trials") i han arribat a conclusions que contradiuen les recomanacions de Cochrane de 2013: