La Dra. Margaret McCartney, metge de família escocesa i col·laboradora habitual del BMJ, és l'autora del llibre "The Patient Paradox", una obra amb visió científica crítica escrita des del consultori. Segueixo regularment les aportacions de la Dra. McCartney i dos tweets d'ella ja han estat seleccionats tweet de la setmana en aquest blog: "Càncer: són oportunes les metàfores militars?" i "Si no morim de càncer, de què ho farem?" El 17 de juny vaig tenir l'oportunitat de sentir-la a la conferència inaugural de la Jornada de la Societat Catalana de Farmàcia Clínica. La tesi del seu discurs: "Too much medicine for the well and not enough for the sick" em va semblar oportuna i per això em vaig decidir a llegir el seu llibre; i els avanço que m'ha agradat tant, que si fos editor, ara mateix encarregaria la seva traducció.
Quina és la paradoxa a la qual fa referència la Dra. McCartney?
Aquesta paradoxa no és ni més ni menys que la tesi del seu discurs de Barcelona. Si estàs malalt has de ser persistent per rebre l'atenció adequada (demanar hora al metge de família, veure't limitat a un temps escàs per explicar-li què et passa, suportar llistes d'espera per rebre atenció especialitzada, etc.). Però si et trobes bé, llavors la situació és inversa, i entres en risc de sobreactuació sanitària, com per exemple que en un cribatge o en una revisió et col·loquin el cartell de pacient, o de pre-pacient, o d'estar en situació de probabilitat de ser-ho i, en conseqüència, rebis tractaments preventius per alguna patologia que mai tindràs, o que siguis tractat per combatre alguna malaltia que no tens.
