Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montori V.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montori V.. Mostrar tots els missatges

dilluns, 2 de maig del 2022

Com pot ser que les coses ben fetes, de vegades, no funcionin?

Joan Escarrabill
La mirada lateral



Les ciutats busquen solucions “elegants” per resoldre problemes greus i complexos. L’Eixample de Barcelona pot ser un bon exemple de solució “elegant”. Però a les ciutats, de vegades, també hi ha punts crítics per als quals mai no es troba la bona solució. La plaça de les Glòries de Barcelona pot ser un d’aquests punts crítics de mala solució: molt de trànsit en totes direccions i túnels de metro i ferrocarril que passen molt a prop del nivell freàtic. S’han proposat moltes solucions els darrers anys i la darrera n'ha trigat més de sis a fer-se realitat. No tinc coneixements d’enginyeria ni d’urbanisme, però estic segur que el disseny proposat l’han fet professionals competents que han buscat la millor solució o, si més no, la millor solució viable o la que minimitzi més l’impacte negatiu. També estic segur que els dissenyadors han pensat en les necessitats de totes les persones que han de fer servir la infraestructura. Però des del moment mateix que es va inaugurar, al principi d’abril, no ha funcionat i sembla que ningú n’està content.  A la vida real, tenim un problema difícil amb la millor solució possible i un mal resultat. Com pot ser que les coses ben fetes, de vegades, no funcionin? No ho sé, però trobo que la metàfora de la plaça de les Glòries de Barcelona em serveix per comentar tres articles que he llegit recentment.

divendres, 16 de juliol del 2021

“Make Evidence Based Medicine Great Again!”

Cristina Roure
Pantone
 



“Make Evidence Based Medicine Great Again!” és el provocador títol d'una conferència que el Dr. Domenico Pagano va pronunciar en el 56è Congrés de la Societat Americana de Cirurgia Cardiotoràcica reivindicant la necessitat de restaurar el professionalisme, la integritat i la confiança en les dades o “proves” en medicina. La conferència és llarga, dura 55 minuts, però Pagano hi fa una brillant exposició sobre la creixent manipulació que ens ha conduït al fangar en què habita actualment la medicina basada en l'evidència (MBE).

dilluns, 31 de maig del 2021

Passant a l'acció en l'atenció centrada en el pacient

Nacho Vallejo



Fotograma de la sèrie New Amsterdam

Parlar sobre l'atenció centrada en el pacient a les nostres organitzacions sanitàries pot fer so de paraules buides o d'una tradició de bones intencions. Hi sovintegen tòpics molt atractius com ara "prioritat als pacients" o "els pacients abans de tot". En qualsevol cas, posar els pacients en primer lloc, abandonant el paternalisme mèdic tradicional, ha esdevingut de vegades una excusa per configurar una varietat d'intencions que corren el risc de quedar només en discursos simbòlics. Crec que una de las raons que no permeten avançar en aquesta tasca és la necessitat de concretar-la en accions que el professional del carrer pugui entendre, portar realment a terme i comprovar-ne les bondats i els resultats.

dilluns, 12 d’abril del 2021

Decisions compartides, avaluar per avançar

Jordi Varela
Editor





L'avenç de les decisions clíniques compartides està sent quasi inapreciable i, per aquest motiu, caldria prestar atenció als resultats de l'assaig clínic del grup de recerca de Víctor Montori, avaluació que va ser duta a terme amb gairebé mil pacients amb fibril·lació auricular, els quals havien de decidir si volien prendre anticoagulants i, cas de fer-ho, quin triarien. A l'assaig, el grup de pacients d'intervenció van posar a prova un instrument de suport a les decisions compartides, mentre que el de control van seguir la via clínica habitual.

dilluns, 30 de setembre del 2019

Víctor Montori edita "Why We Revolt" en castellà








Víctor Montori és un endocrinòleg de Mayo Clinic entusiasta de la bona medicina i, amb aquest ànim i empatia que el caracteritzen, lidera diverses línies de recerca i innovació, especialment en decisions clíniques compartides, en medicina basada en l'evidència, en medicina mínimament disruptiva i en un nou model de comprensió de la complexitat acumulativa, la que alguns metges infringeixen als pacients per ,amca d'una visió bio-psico-social de la seva pràctica clínica.

dilluns, 21 de maig del 2018

L’obcecació individualista de la sanitat








El Pla d’Acció Global per a la prevenció i control de les malalties no transmissibles de l’OMS té per objectiu reduir el 25% la mortalitat prematura deguda a aquestes patologies per a l’any 2025 (estratègia 25 x 25) i, per això, es concentra en estratègies que minorin els següents 7 factors de risc a) consum d’alcohol, b) insuficient activitat física, c) consum de tabac, d) hipertensió arterial, e) consum excessiu de sal, f) diabetis, i g) obesitat. Contrariats per aquesta deriva individualista de la salut pública, un grup internacional d’investigadors ha publicat a Lancet els resultats d’una meta-anàlisi amb 48 estudis de cohorts i 1,7 milions de registres individuals, on han demostrat que la pobresa té més força explicativa per ella mateixa sobre la quantitat d’anys de vida perduts que molts dels factors 25 x 25, a més de tenir una innegable influència creuada mitjançant la potenciació dels esmentats factors de risc. És important aclarir que les cohorts seleccionades pels investigadors corresponen a països del primer món, per la qual cosa els grups de baix nivell socio-econòmic analitzats representen les bosses de pobresa que es concentren bàsicament en barris deprimits de les grans ciutats o en determinats col·lectius com els indigents o els immigrants.

dilluns, 30 d’abril del 2018

Recerca en càncer: “Little Science”, “Big Data” o “Big Science”








La durada i els costos dels assaigs clínics dels nous fàrmacs oncològics podrien aparentment ser reduïts, si en comptes de la supervivència s’utilitzen mesures subrogades, com la reducció del tumor o el temps de progressió, però una meta-anàlisi de 146 assaigs clínics de càncer colorectal i 191 de càncer de pulmó va descobrir que només el 10-16% de la supervivència era explicada per les esmentades variables. Una correlació, de totes totes, massa pobra. Per altra banda hi ha la qüestió de la metodologia emprada. Una revisió de 43 estudis va observar que, en el 81% dels casos, els resultats prometedors de la fase II (sense grup control) no aconseguien traslladar-los a la fase III (assaig aleatoritzat a doble cec). Aquesta darrera és una altra troballa gens favorable a les presses amb què molts fàrmacs oncològics són introduïts al mercat. Potser és per aquest motiu que, en una observació de 94 articles sobre el tema, Abola i Prasad, han descobert que, en la meitat d’ells, els redactors havien recorregut a adjectius del tipus: miraculós, revolucionari, innovador, meravellós, transformatiu, etc.

“Little Science”

Les persones afectades de càncers poc freqüents reclamen la bondat de les mesures subrogades i la validesa de la fase II per a l’aprovació dels nous fàrmacs, donat que als seus metges els és impossible aconseguir el nombre suficient de casos per desplegar estudis de supervivència de fase III. La raó que defensen és dramàtica: no tenen temps. Sota aquesta pressió, les agències reguladores es veuen empeses a aprovar nous productes dels quals només se sap que han aconseguit canvis anatomo-patològics esperançadors o reduccions revolucionàries dels marcadors tumorals. Poques pistes, però, sobre toxicitat, afectació de la qualitat de vida, ni lògicament supervivència.

Víctor Montori qualifica aquest fenomen de “Little Science”, en el sentit que avui a la majoria de centres universitaris es fa una recerca incapaç de fer plantejaments vàlids per a aquestes situacions. Valgui com exemple de l’abast del problema una avaluació que mostra que, la majoria dels medicaments oncològics aprovats per l’Agència Europea del Medicament en el període 2009-2013, van obtenir el vist i plau sense evidències suficients, i en els pocs casos que n’hi havia, els seus efectes eren marginals si es comparaven amb els tractaments existents.

“Big Data”

Per alguns, el “Big Data” hauria de ser una solució per als avenços terapèutics de les malalties rares o els càncers poc freqüents, donat que hauria de permetre analitzar munts de dades que farien que el nombre de casos, tot i que insuficients a nivell local, serien notables des d’un àmbit global. Malgrat disposar d’un plantejament metodològic atractiu, el “Big Data” està tenint problemes degut a la mala qualitat de les bases de dades clíniques, cosa que limita, i molt, els seus usos, especialment en avaluacions terapèutiques i anàlisis de causalitat. Com diu Montori: massa sovint el “Big Data” és simplement “not Great Data”.

“Big Science”

Vinay Prasad afirma que les persones amb càncers poc freqüents, o amb malalties rares, mereixen també una recerca de qualitat, és a dir, assaigs clínics en fase III, i per això cal que la ciència doni una resposta cooperativa, en comptes de competitiva. En aquesta línia ell mateix dona un exemple que confirma que això és possible. El càncer adrenocortical té una incidència molt baixa, mala resposta als tractaments i mal pronòstic. Malgrat això, FIRM-ACT va aconseguir elaborar un assaig clínic recol·lectant 304 malalts de 40 hospitals de 12 països diferents. Gràcies a aquesta iniciativa, es van poder provar, per primera vegada, diverses terapèutiques citotòxiques comptant, de manera sòlida, amb la supervivència com a mesura dels resultats.

Per afavorir la “Big Science” enfront de la “Little Science”, continua dient Montori, les institucions haurien de recompensar els científics generosos i col·laboratius que fomenten els projectes compartits entre les diferents comunitats de recerca i de pràctica clínica. Valgui un altre exemple de la importància d’aquesta visió: l’article que explica el descobriment del bosó de Higgs està signat per 5.154 científics. Algú pensa que la troballa s’hauria aconseguit sense haver reunit tant de coneixement?

Els pacients amb càncers poc freqüents haurien de demanar que els investigadors col·laboressin tant com fos necessari per a l’elaboració d’assaigs clínics robustos ben dissenyats, en comptes dels estudis apressats i entusiastes que els ofereixen ara.

Jordi Varela
Editor

dilluns, 16 d’abril del 2018

La complexitat acumulativa i la medicina mínimament disruptiva








El model clínic basat exclusivament en el diagnòstic i el tractament de malalties cròniques està abocant la medicina al fracàs. Abordar realitats complexes des de posicions parcials és, com a mínim, desafortunat, i malgrat aquesta evidència, els sistemes sanitaris continuen finançant la provisió fragmentada dels serveis. Mary Tinetti i Terri Fried ja van a advertir el 2004, a “The end of the disease era”, que calia evolucionar cap un model bio-psico-social, prioritzant l’avaluació integral de cada persona, ajustant els plans terapèutics a cada realitat i oferint serveis integrats. L’anàlisi va ser oportú, tret que els autors no la van encertar quan van preveure que, amb el nou segle, el model antic s’acabaria.

dilluns, 16 d’octubre del 2017

La revolució dels pacients segons Víctor Montori









Víctor Montori, professor de medicina i diabetòleg de Mayo Clinic, el 2016 va crear "The Patient Revolution", una fundació que es proposa ajudar a fer realitat l'atenció centrada en el pacient. En el seu nou llibre "Why We Revolt", Montori posa l'accent en com l'assistència sanitària industrial ha corromput la missió de la medicina fins a l'extrem que ara els metges es veuen incapaços de tenir cura de les persones que confien en ells (Per a més informació de l'autor en aquest mateix blog, es recomana una cerca de l'entrada "Montori V." a les etiquetes (columna de la dreta avall). Entre d'altres posts, hi trobaran el video de la conferència que va fer a Barcelona el 19 de maig de 2017).

dilluns, 3 de juliol del 2017

El valor del salari








El Dr. Hans Duvefelt, un metge de família suec que treballa a Maine, va dir en un article a "The Health Care Blog": "A algú se li acut que els bombers cobrin menys si el foc arrasa completament una casa? O que un inspector no cobri si el crim que investiga queda sense resoldre? O que un militar tingui una retallada de sou quan perdi una batalla? I ara imaginem que -continua-, malgrat estar-hi en contra, arribats al cas, s'haguessin de mesurar els resultats en salut. Quan un pacient hagi de ser reingressat, com s'esbrinarà quin dels diversos proveïdors de serveis ha fallat? I si la recaiguda d'un bronquític crònic no és deguda a cap errada de cap metge o infermera sinó a una entrada d'aire fred? Quina mena de burocràcia s'haurà de posar en marxa per mesurar tot això?" 

Els mals resultats dels pagaments per resultats

La direcció per objectius ha estat introduïda, a gairebé tots els serveis sanitaris del món, com un model que, per ell mateix, hauria de dinamitzar les encarcarades estructures sanitàries. Es va vendre, per part dels seus defensors, com un ham per pagar millor als que millor ho feien, qüestió que d'entrada sonava bé, però que a la pràctica no va funcionar, no només perquè els resultats en salut són influenciables per diversos factors, sinó perquè a molts clínics els és estrany haver de ser retribuïts per fer bé la seva feina.

dilluns, 5 de juny del 2017

Prendre decisions amb sentit intel·lectual, emocional i pràctic








En l'intent de modernitzar la tradicional medicina autocràtica, molts metges i infermeres han après a conjugar els verbs informar, formar i educar, un gradient d'obertura unidireccional. No és estrany que després de ser apoderat (transmissió de poder), el pacient torni i digui allò de "doctor, si fos la seva mare, vostè què faria?", i llavors tornem a la casella de sortida, la de la medicina autocràtica.

Sabem que alguna cosa no va del tot bé, perquè tot i els intents aperturistes, els pacients crònics continuen sobremedicats, al mateix temps que infraadherits mentre que les persones fràgils van adormides a causa dels ansiolítics. El problema rau en l'escolta activa: si el prescriptor no coneix la manera de ser ni els valors de cada persona que atén, és gairebé impossible que el que prescriu respongui a les seves necessitats reals. Un estudi diu que entre que el pacient comença a parlar i el metge l'interromp han passat 13 segons.

dimecres, 17 de maig del 2017

Jornada "Decisions Clíniques Compartides" les lliçons de Víctor Montori









Molt sovint els pacients han de decidir entre dues o més opcions per fer front a un procés clínic, o senzillament per triar entre prendre estatines o no fer-ho. Llavors ve el moment aquell de "Escolti, si fos la seva mare, vostè què faria?". I, en aquest punt, el professional de la salut se sent autoritzat per adoptar l'actitud paternal que el pacient li reclama. Però això és contrari al canvi dels temps, al reconeixement de l’autonomia dels individus i a la necessitat d’un model de relació més participatiu i deliberatiu.

dilluns, 24 d’abril del 2017

Jornada "Decisions Clíniques Compartides" les lliçons de Víctor Montori










Molt sovint els pacients han de decidir entre dues o més opcions per fer front a un procés clínic, o senzillament per triar entre prendre estatines o no fer-ho. Llavors ve el moment aquell de "Escolti, si fos la seva mare, vostè què faria?". I, en aquest punt, el professional de la salut se sent autoritzat per adoptar l'actitud paternal que el pacient li reclama. Però això és contrari al canvi dels temps, al reconeixement de l’autonomia dels individus i a la necessitat d’un model de relació més participatiu i deliberatiu.

dilluns, 21 de novembre del 2016

Clam per la fi de les guies de pràctica clínica








James McCormack, un professor de farmàcia de la British Columbia University, en el seu canal de youtube, ha penjat un videoclip que adapta la cançó del grup Travelling Wilburys, "End of the Line", per escevenir "End of the Guidelines". El video comença amb l'escena de "La vida de Brian", on es veu el fals Jesucrist, l'actor Graham Chapman, quan es dirigeix als seus seguidors des de la finestra de casa seva per dir-los: "Esteu equivocats. No teniu cap necessitat de seguir-me. No heu de seguir ningú. Sigueu vosaltres mateixos. Cadascú de vosaltres és una persona diferent."




dilluns, 23 de maig del 2016

Epidèmia de prediabetis a la vista








La prediabetis és una catalogació que, últimament, es fa servir quan a una persona se li detecten nivells de glucosa en sang més elevats del normal sense arribar a ser patològics. La prediabetis es podria entendre com una premonició de desenvolupar una diabetis en el futur, malaltia que, al seu torn, representa una condició de risc de patir afectacions greus com nefropatia, retinopatia o trastorns cardiovasculars, entre d'altres. D'acord amb aquest encadenat de riscos i, amb la sana intenció de reduir morbiditat i mortalitat, s'està observant una cursa, encapçalada per la American Diabetes Association (ADA), per considerar que l'hemoglobina glicosilada (HbA1c), una prova que es pot fer sense cap preparació ni necessitat de dejú, esdevingui un nou criteri per detectar prediabètics. La preocupació neix quan, d'acord amb aquesta ampliació diagnóstica, s'estima que a la Xina apareixerien 493 milions de prediabètics, als EUA 86 i a Espanya 6, per citar tres països dels quals tinc dades.

Amb la bandera del "quant abans millor", ADA, amb la col·laboració d'altres organitzacions privades i públiques nordamericanes, ha llençat una campanya per detectar tants prediabètics com pugui, per, a continuació, aconsellar-los que vagin al seu metge a veure què els diu.

divendres, 23 d’octubre del 2015

Medicina mínimament disruptiva: nova web i nou seminari







Marco Inzitari ens posa al corrent de novetats en la línia de la medicina mínimament disruptiva: una nova pàgina web especialitzada (primer tweet) i un seminari en el marc d'UCF (segon tweet), tot plegat molt recomanable. Per a la segona opció sembla que queden places i per a la primera, si tenen oportunitat d'accedir a minimallydisruptivemdicine.org hi trobaran un video amb una classe magistral de Víctor Montori, de la qual els he triat la següent figura que m'ha semblat molt il·lustrativa del que ocorre amb l'evidència que produeix la recerca:

dilluns, 13 de juliol del 2015

Decisió clínica compartida: les lliçons del Dr. Montori



Si volen entendre què és la decisió clínica compartida i disposen de 16 minuts, no ho dubtin, punxin aquesta entrevista de la Dra. Selma Mohammed al Dr. Víctor Montori. Hi trobaran les essències.




Molt sovint els pacients han de decidir entre dues o més opcions per fer front a un procés clínic, o senzillament per triar entre prendre estatines o no fer-ho. Llavors ve el moment aquell de "Doctor, si fos la seva mare vostè què faria?". I, en aquest punt, el metge se sent autoritzat per adoptar l'actitud paternal que el pacient li reclama. Per aquest motiu em sembla trascendent destacar algunes de les lliçons del Dr. Montori.

divendres, 15 de maig del 2015

La decisió clínica compartida i l'empatia





L'atenció centrada en el pacient és un tema que s'ha posat de moda entre directius i polítics -diu el Dr. Víctor Montori en el blog de Mayo Clinic, al qual ens porta el seu propi tweet-. La idea de donar rellevància a les opinions dels pacients és bona i oportuna, però el repte de la qüestió el trobem en el treball clínic. Posem per cas la pràctica de la decisió clínica compartida. Molts pacients no se senten còmodes quan el metge els diu que, amb la informació que se'ls facilita són ells, o elles, els que han de decidir si operar-se o prendre una actitud expectant, o bé si haurien de provar amb una nova línia de quimioteràpia o demanar hora per veure el pal·liatòleg. "Doctor vostè és el que ha estudiat, i no jo", o bé "Si fos la seva mare, vostè què faria?". Per altra banda també hi ha molts metges que no veuen bé les noves tendències d'implicar els pacients en les decisions terapèutiques. Molts creuen, honradament, que el pacient no té totes les dades, o que no té capacitat per comprendre-les.

dilluns, 26 de gener del 2015

Com incorporar les preferències dels pacients a les GPC?








Si ens centrem en la part alta de la piràmide de Kaiser, identifiquem dos tipus de pacients, els crònics i els crònics complexos, que requereixen dues aproximacions diferents: gestió de malaltia per als primers i gestió de casos per als segons. Aquest assumpte és tan intuïtiu que requereix només una breu explicació complementària. Els metges que han d'atendre volums elevats de pacients crònics en fases inicials o moderades, és preferible que tinguin a l'abast una bona guia de pràctica clínica (GPC), garantia d'adequació i efectivitat, mentre que quan apareixen les complicacions, les cronicitats creuades i la fragilitat geriàtrica, és aconsellable deixar de banda les GPC i abraçar els plans terapèutics individualitzats, sempre, evidentment, amb la implicació dels pacients i les seves famílies.

divendres, 26 de desembre del 2014

Variacions, guies i pacients: a la recerca de l'equilibri






King's Fund va voler aportar els seus arguments al debat professional sobre les variacions de la pràctica clínica amb la publicació: "Variations in health care: the good, the bad and the inexplicable" (2011). Es tracta d'un treball excel·lent, amb ressons de cartellera de western, que dóna les pistes per diferenciar entre variacions positives, les degudes a les decisions dels pacients; negatives, les degudes a la inaccessibilitat a les prestacions; i inexplicables, les motivades per les inconsistències inherents a la pràctica professional.