Epidèmia de prediabetis a la vista

La prediabetis és una catalogació que, últimament, es fa servir quan a una persona se li detecten nivells de glucosa en sang més elevats del normal sense arribar a ser patològics. La prediabetis es podria entendre com una premonició de desenvolupar una diabetis en el futur, malaltia que, al seu torn, representa una condició de risc de patir afectacions greus com nefropatia, retinopatia o trastorns cardiovasculars, entre d'altres. D'acord amb aquest encadenat de riscos i, amb la sana intenció de reduir morbiditat i mortalitat, s'està observant una cursa, encapçalada per la American Diabetes Association (ADA), per considerar que l'hemoglobina glicosilada (HbA1c), una prova que es pot fer sense cap preparació ni necessitat de dejú, esdevingui un nou criteri per detectar prediabètics. La preocupació neix quan, d'acord amb aquesta ampliació diagnóstica, s'estima que a la Xina apareixerien 493 milions de prediabètics, als EUA 86 i a Espanya 6, per citar tres països dels quals tinc dades.

Amb la bandera del "quant abans millor", ADA, amb la col·laboració d'altres organitzacions privades i públiques nordamericanes, ha llençat una campanya per detectar tants prediabètics com pugui, per, a continuació, aconsellar-los que vagin al seu metge a veure què els diu.

A la porta d'una nova epidèmia, molts experts posen en qüestió que la prediabetis hagi de ser objecte d'una actuació sanitària de les característiques de la que s'està preparant als EUA. El Dr. John Yudkin i el Dr. Victor Montori, en un article a British Medical Journal, diuen estar preocupats perquè la dimensió d'aquesta epidèmia col·lapsarà els sistemes sanitaris i abocarà milions de persones a rebre tractaments innecessaris.

Segons el Dr. Yudkin, la prediabetis és una categoria artificial sense cap rellevància clínica quan -afirma- no hi ha res que provi que si es tracten aquests prepacients es pugui evitar que acabin desenvolupant la malaltia. En aquest sentit, la Sociedad Española de Diabetes (SED) va pel mateix camí, tot i que de manera més moderada. En un informe de consens, tot i aconsellar la detecció de prediabètics, la SED admet que un cop descoberts els casos, les actuacions mèdiques s'haurien de cenyir a modificar estils de vida, ja que els fàrmacs, com la metformina, no són una opció efectiva.

El Dr. Montori va més lluny quan defensa que si de debò es vol fer alguna cosa per prevenir l'obesitat i la diabetis, en comptes de perseguir casos sospitosos, seria molt més intel·ligent plantejar polítiques que reduïssin els factors causals de l'epidèmia des d'una perspectiva cultural, alimentària, educativa, social i econòmica. Montori deixa clara la seva posició en una entrevista on explica que, quan va publicar que no s'havien de medicalitzar els prediabètics, no es referia a que no se'ls hi donessin medicaments, la qual cosa és òbvia per ell, sinó que, segons la seva opinió, als col·lectius amb factors de risc de desenvolupar diabetis se'ls hauria d'enviar al gimnàs i a la verduleria, en comptes de catalogar-los de prepacients i abocar-los a les saturades consultes dels metges.

Jordi Varela

Editor