Els serveis mèdics, un anacronisme

Jordi Varela

Editor

@varelalaf

Clayton Christensen diu que si es vol ser eficient cal oferir serveis com més a prop millor d'on es produeix la necessitat. Michael Porter i Thomas Lee, per la seva banda, defensen la creació d'unitats de pràctica integrada (IPU), mentre que els de Corporate Rebels afirmen que els projectes atractius ho són pel compromís dels professionals i no per l'estructura jeràrquica de comandament. Bé doncs, per començar el nou curs, he preparat un post contrari a l'statu quo dels organigrames dels hospitals i, per aquest motiu, he triat aquestes tres referències que, des de diversos punts de vista, apunten contra el centralisme, el corporativisme i la jerarquització que desprenen els serveis mèdics actuals, ancorats en una visió més pròpia del segle passat que de l'exigent complexitat dels problemes de salut d'avui.

Més atenció primària, una innovació disruptiva

Una de les males notícies que ens deixa el 2020 ha estat la mort de Clayton Christensen, un professor de Harvard Business School que va desenvolupar la teoria de la innovació disruptiva i que ja va merèixer l'atenció del nostre blog amb el comentari del llibre "The Innovator's Prescription", on l'autor analitza els motius pels quals els sistemes sanitaris són tan refractaris a les innovacions. Com que crec que l'esforç que Christensen ha fet per adaptar la seva teoria de la innovació a la sanitat s'ho val, a manera d'homenatge, he recuperat un vídeo d'una conferència que va fer a la King's Fund el 2013.

No ho sé... però em sembla que els temps estan canviant

El futur de l’atenció sanitària és un tema que es reprodueix d’una manera iterativa en molts debats. Les visions més acadèmiques o les que parteixen de la observació de la realitat tenen elements comuns. El nombre de professionals (se’n necessitaran més de metges i d’infermeres, s’afirma amb rotunditat),  fins a quin punt es reduirà el pes de l’hospital i guanyaran protagonisme les intervencions a la comunitat, l’educació sanitària de la població és molt important o de quina manera farem sostenible un sistema que ha aportat millores rellevants durant els darrers anys, poden ser exemples d’aquests llocs comuns de tots els debats.

Tots en fem de prediccions sobre el futur i quan les fem solem evidenciar un parell de punts febles: per una banda molt sovint partim dels “prejudicis” (segons el diccionari de l’IEC: Indici o opinió preconcebuts / Aversió no raonada per alguna cosa)i per l’altra ens basem massa en les “suposicions” (suposar que tot ha d’evolucionar i que no hi haurà disrupcions i, molt important, que sense preguntar-ho ja se sap el punt de vista del pacient/ciutadà). Parlar del futur és una mica aventurat. I al final en molts d’aquests debats es proposen més solucions que no pas preguntes. Marina Garcès suggereix que, de vegades, val la pena dir “No ho sé”. Un “no ho sé” que no vol dir ignorància. Un “no ho sé” que vol dir fer un pas enrere per analitzar els problemes amb una mirada crítica (conferència de M. Garcès “Inacabar el món”, al CCCB, febrer 2016), aquest esperit crític traspua en tots els capítols del seu magnífic llibre “Fora de classe” (Arcàdia, 2016).

L'atenció als crònics vol disrupció i no reformes

Clayton Christensen, professor de Harvard Business School, defineix la innovació disruptiva com un procés que, mitjançant la simplificació d'un producte o d'un servei, amplia mercats, fins que els nous productes o serveis aconsegueixen batre els originals, òbviament més pesants i costosos. Les tecnologies disruptives han simplificat productes, els han abaratit i, amb això, han incorporat milions de nous consumidors al mercat. Així és l'economia del nou mil·lenni.

A The Innovator's Prescription, Christensen afirma que el sistema sanitari està mancat d'innovació disruptiva, que els hospitals concentren massa especialistes, massa inversió i massa tecnologia; i, segons ell, aquesta acumulació és un fre per a l'arribada de serveis més simples, però potser més efectius a poblacions més àmplies.

En el següent gràfic s'observa, segons Christensen, el camí bottom-up de la innovació disruptiva aplicada al sistema sanitari, on es veu com els menys especialistes prenen competències als més especialistes (more empowerment): pacients crònics que maneguen més autònomament la seva malaltia, infermeres que gestionen demanda fins ara només reservada als metges, metges de família que es fan responsables plenament dels pacients diabètics, o bé que s'entrenen en tècniques com l'ecocardiografia per diagnosticar insuficiències cardíaques en el seu propi consultori; cardiòlegs hemodinamistes que implanten stents evitant intervencions quirúrgiques de by-pass coronari, etc.