Llei de l'eutanàsia, poden les institucions sanitàries religioses al·legar objecció institucional?

Francesc Borrell i Eva Peguero

Metges de família de l'ICS i professors associats de la UB

Recentment s'ha aprovat la llei orgànica per a la regulació de l'eutanàsia a Espanya. Es tracta d'una novetat important que comportarà sens dubte nombrosos aspectes que s'hauran de considerar i debatre. Ens centrarem en el dret d'objecció que només pot ser exercit pels professionals directament implicats en l'assistència del pacient que l'ha sol·licitat, però no per part d'una empresa o institució. 

Però, des del punt de vista de la bioètica, per què no es reconeix aquest mateix dret a una institució?

Priorització per a l'atenció intensiva: una mirada des de l’ètica

@varelalaf

Fa poc més d’un any, la revista Nature publicava aquest article sobre el que en aquell moment semblava un dels reptes ètics de futur més rellevants: el dels dilemes morals en els vehicles autònoms. En una enquesta realitzada a 40 milions de persones de 233 països i territoris de tot el món, es demanava l’opinió de les persones sobre quina decisió hauria de prendre un cotxe intel·ligent que es queda sense frens, en cas de trobar-se en la dicotomia d’escollir entre atropellar una persona que creua de sobte el carrer o dos gats que es troben en el carril contrari; la resposta va ser unànime en pro de salvar la vida humana. Què passava, però, quan s'havia d'escollir entre dues persones grans i una dona embarassada? I si eren 5, les persones grans? o 10? Una persona pobra vs una de rica? Una dona vs un home? els passatgers del vehicle vs els vianants?... En aquelles situacions, es constatà una cridanera diversitat d’opinions, curiosament amb diferències culturals significatives. 

Medicina, valors i comunicació

Il·lustració de Paula Alvear, del poemari Arconte Enfurecido

La medicina moderna ha tingut un desenvolupament espectacular al llarg del darrer segle, en paral·lel a molts altres aspectes de la societat. Esperonada per la ciència i la tecnologia, ha assolit objectius ambiciosos i brilla orgullosa dels seus èxits. Lamentablement, però, hi ha una ombra allargada que reflecteix llasts i amenaces: les inequitats en salut, el sobrediagnòstic i el sobretractament, la iatrogènia i la progressiva dependència del ciutadà dels sistemes sanitaris, entre altres, són realitats cada vegada més presents en aquesta medicina moderna. 

Nobel d'Economia o traficant d'òrgans?

Com bé deuen saber els nostres lectors, Espanya és líder mundial en nombre de donants d'òrgans per càpita (prop de 50 per cada milió d'habitants) i ho és des de fa més de 25 anys. L'acceptació social i la solidaritat dels ciutadans es veuen correspostes per un sistema de trasplantaments efectiu que ha superat la xifra de 5.000 intervencions anuals.

Una part important d'aquest èxit prové del fet que a Espanya, quan morim, tots som donants d'òrgans "per defecte", si no hem manifestat el contrari. Si algú té algun inconvenient per ser donant, és extremadament senzill deixar de ser-ne. Ho pot deixar dit per escrit o comunicar-ho verbalment a un familiar. Els metges acceptaran la paraula del familiar com a evidència vàlida del desig de no ser donant. En canvi, en altres països com els Estats Units o el Regne Unit (25 i 16 donants per milió d'habitants, respectivament), per esdevenir donant cal portar a terme un mínim tràmit. Als Estats Units n'hi ha prou amb escriure-ho un mateix darrere del permís de conduir. Al Regne Unit cal passar per l'administració, però el cost de fer-ho és tan mínim que és difícil creure que les diferències en les taxes de donació es puguin atribuir a diferències de solidaritat entre aquests països i el nostre. Tal com he comentat en alguna ocasió parlant del Premi Nobel d'Economia 2017, Richard Thaler, sembla més aviat que l'existència de l'opció jurídica "per defecte" té una importància enorme en el fet que es produeixi o no la donació i, per tant, en la proporció de donants de la població.

Qui parlarà de nosaltres quan haguem mort?

Permeteu-me, primer de tot, que us recomani anar corrents a veure A ghost story (D. Lowery, 2017). No és una pel·li de fantasmes. És una pel·li amb fantasmes. No és una pel·lícula sobre el dol. És una pel·lícula sobre la permanència, sobre la memòria, sobre la permanència de la memòria i la nostra voluntat de perdurar com a éssers humans. Se’ns planteja què quedarà de la Novena Simfonia de Beethoven quan passin mil anys més. I què quedarà de nosaltres? Qui recordarà el nostre pas per aquest món? La presència que apareix a A ghost story (irònicament presentada com un d’aquells fantasmes dels contes infantils, amb llençol i forats per veure-hi) és alguna cosa que es resisteix a desaparèixer, potser el noi que apareix a l’inici de l’obra, potser el fantasma de la casa, o del lloc, o potser el cúmul de vivències que prenen forma intentant continuar existint. Una pel·lícula serena, bella com poques, que revisa amb imatges si l’existència i la memòria tenen sentit.

Justícia i equitat en el sistema sanitari

Si des d’una perspectiva ètica revisem què és el principi de justícia, veurem que es tracta d’un principi de mínims (de convivència) que està enfrontat al principi de felicitat que és de màxims (“justícia individual”) i malauradament sovint es comet l’error de parlar de justícia quan en realitat es parla de felicitat (o conveniència individual). Tanmateix, des de la vessant bioètica, pot definir-se la justícia com el fet de tractar a cadascú com correspongui, amb la finalitat de disminuir les situacions de desigualtat (ideològica, social, cultural, econòmica, etc.) D’una altra banda, l’equitat es defineix com la qualitat que mou a donar a cadascú el que es mereix sense excedir-se o quedar-se curt. Atenent a les definicions, quan parlem de justícia i equitat, en el fons, estem fent una reiteració, doncs són termes sinònims.

Fa pocs mesos es publicava un article editorial a la revista Atención Primaria que reflexionava sobre la justícia i l'equitat dels copagaments (Simó Miñana 2015). L’autor destacava alguns aspectes com són que: