La llar com a centre d’operacions sanitàries i socials

Nota dels editors: Aquest post va ser publicat el 2 de març, però degut a l'avenç de l'epidèmia que es vivia en aquell moment, creiem que no va merèixer l'atenció habitual dels nostres lectors, per la qual cosa hem decidit donar-li una segona oportunitat.

@varelalaf

Les persones, mentre gaudeixen d’independència, reben els serveis sanitaris en instal·lacions homologades, en les quals els professionals treballen en un entorn que els és propici, on gestionen tot el que pot influir en la qualitat del seu treball, com els sorolls, els llums, els ordinadors, els aparells clínics, les sales d’espera, etc. Per contra, quan les persones esdevenen dependents, la seva llar va agafant protagonisme. Es tracta, però, d’un lloc aliè per als professionals, sovint amb dificultats d’accés i ple d’imprevistos. La qüestió és que molts metges i infermeres prefereixen no haver de sortir de la seva zona de confort i, probablement per aquest motiu, els programes d’atenció domiciliària decauen cada cop que hi ha restriccions pressupostàries o agendes massa plenes.

Sanitaritzar les residències?

@varelalaf

Cada cop que hi ha una crisi sanitària, evidentment no del gruix de la d’ara, es genera una resposta reactiva dirigida a augmentar la inversió en allò que es creu que ha fallat. Posem l'exemple de quan cada hivern es col·lapsen les urgències a causa de la corresponent epidèmia de grip, llavors la premsa i l’opinió pública reclamen més llits hospitalaris i tenen raó, ja que en aquell moment segur que en calen, però a part d’obrir temporalment més plantes d’hospitalització, la pregunta que caldria fer-se cada hivern es si no s’hauria pogut prevenir el col·lapse amb uns serveis comunitaris més intensos i efectius.

Ràpida adaptació de l’atenció primària a l'epidèmia

@varelalaf

La pandèmia de coronavirus representa una emergència sanitària a la que mai havíem fet front. L’elevada contagiositat del virus, la manca d’equips de protecció individual (EPI) suficients i la reducció de professionals disponibles degut a baixes per aïllament o malaltia, ens han obligat a repensar l’organització ordinària dels equips d’atenció primària. Aquest replantejament ha d’ajudar a fer efectiva la resposta del sistema de salut mitjançant un pla de contingència per a la detecció, contenció i tractament des de l’atenció primària amb una resposta combinada a diverses prioritats sanitàries. L’atenció a les demandes vinculades amb infeccions respiratòries de vies altes ha de ser combinada amb l’atenció a pacients amb problemes de salut d’altre caire potencialment greus i, a l’hora, evitar contagis professionals.