La mala ciència, nous capítols

El mes de maig de l’any passat vaig comentar un treball de Paul Glasziou i Iain Chalmers que concloïa que, tenint en compte les carències metodològiques, els estudis no publicats i els mal explicats, el malbaratament de la recerca biomèdica podia ser de l’ordre del 85%. És a dir, segons aquests autors, només el 15% del que s’investiga arriba als clínics en condicions de qualitat i de comunicació apropiada. Una mica més d’un anys després, disposo d'altres fonts que insisteixen a dir que la recerca biomèdica, en termes generals, no dona senyals de recuperació i, per fer-ho entenedor, seguiré el mateix esquema que vaig fer servir en el post que he citat.

Unitats de Geriatria d'Aguts (UGA): la força de l'evidència

L'hospitalització de les persones fràgils és una situació que cal evitar, però no sempre es pot. L'aparició sobtada d'un ictus, un infart, una fractura de fèmur o una retenció urinària, són algunes de les moltes eventualitats que fan que en Rogeli, que viu sol, amb un lleuger suport de la filla i d'una assistent, es vegi dins d'una ambulància i acabi en un passadís de les urgències de l'hospital més proper, on hi passarà ben bé un parell de setmanes amb catèters i sondes que li limitaran la mobilitat, el sotmetran a proves diagnòstiques amb dejunis forçats que el desnodriran i es veurà envoltat d'un entorn poc amable, amb canvis constants d'interlocutors, amb interferències nocturnes que li trastornaran els ritmes circadians i el faran més vulnerable a patir deliris i caigudes, sense oblidar l'elevat risc d'ulcerar-se o d'infectar-se. Si en Rogeli supera la situació clínica que va motivar l'ingrés, tornarà a casa més feble i més dependent.

La síndrome de post-hospitalització

Harlan Krumholz (Yale) és un cardiòleg que centra part de la seva activitat en investigar l'impacte dels serveis sanitaris en els resultats en salut (Center for Outcomes Research and Evaluation - CORE), i ara fa quatre anys (2013), a “Post-Hospital Syndrome. An Acquired, Transient Condition of Generalized Risk” va focalitzar las seva atenció en els reingressos, un problema que afecta al 20% de les persones que són donades d’alta hospitalària a EUA. En aquest context, la troballa més destacada de la qual parla Krumholz a l’article va ser la del treball dut a terme per Jenks i col·laboradors (amb 12 milions de registres d’alta de Medicare), que els va permetre concloure que els pacients que havien estat ingressats per descompensacions de les patologies cròniques més comunes: insuficiència cardíaca, pneumònia, MPOC o trastorns gastrointestinals, si reingressaven abans de 30 dies, ho feien, en dues terceres parts de les vegades, per motius diferents als del diagnòstic de l’ingrés anterior.