Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Choosing wisely. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Choosing wisely. Mostrar tots els missatges

dilluns, 9 de maig del 2022

Choosing Wisely compleix deu anys amb resultats decebedors

Jordi Varela
Editor




L’any 2012, The Lown Institute va convocar una conferència a Boston amb el lema Avoiding Avoidable Care (evitant l'assistència evitable), de la qual va sorgir Right Care Alliance, una coalició de clínics, pacients i líders comunitaris que té per finalitat aconseguir una atenció sanitària més valuosa i equitativa  i, en el mateix any, naixia Choosing Wisely, una iniciativa d’una organització nord-americana d’internistes (ABIM), que va tenir la idea de demanar a les societats científiques que cadascuna elaborés una llista de pràctiques clíniques que, degut al seu baix valor, tant els metges com els pacients s’haurien de qüestionar. El projecte va començar amb la participació de 9 societats i ara ja en són més de 80 que han produït 656 recomanacions, a més d’estendre’s a 25 països, com per exemple Canadà, Regne Unit, Japó, Itàlia i Països Baixos. La campanya, en termes de màrqueting, ha estat un èxit, però malauradament els resultats, si el que es pretenia era reduir les pràctiques clíniques de baix valor, no estan sent, ni de bon tros, encoratjadors. Valgui com exemple una revisió sistemàtica de 131 articles avaluatius de l’impacte de Choosing Wisely que no acaba sent massa concloent.

divendres, 14 de maig del 2021

Els riscos de fer allò que no convé

José Joaquín Mira
Notes al peu



Font: The New Yorker

En totes les disciplines trobem alguna pregunta a la recerca de resposta que destaca sobre totes les altres preguntes, però sense que per això s'hi trobi una solució adequada. El tractament correcte, en la persona adequada i en el moment apropiat (adequació terapèutica), és un d'aquests sants greals que afecta, en aquest cas, les disciplines sanitàries.

dilluns, 15 de març del 2021

Per què no es desincentiva el malbaratament per pràctiques clíniques de poc valor?

Jordi Varela
Editor



@SchulzMusem
Les variacions de la pràctica clínica venen sent estudiades des de fa molts anys. Recordi's John Wennberg o John Appleby, per destacar dos dels analistes comentats en aquest blog, sense que els seus treballs, i molts d'altres de semblants, hagin tingut cap repercussió significativa en la pràctica clínica real i, ara, amb tanta informació acumulada sobre variacions, la pregunta és si aquest fenomen seguirà sense premis ni càstigs gaire temps més. Podria ser que als finançadors no els interessés promoure el valor dels serveis que paguen?

dimecres, 15 de maig del 2019

A la recerca de les coses que fem sense motiu








A l'àmbit sanitari hi sol haver una estima especial per la tradició o l'antiguitat que no sempre es tradueix en una millor atenció clínica. La realitat és que hi ha coses que nosaltres, els professionals, fem sense el contrast d'una evidència adequada o, simplement, sense que aquestes actuacions aportin un valor suficient.

La iniciativa Choosing Wisely es va posar en marxa fa uns anys des d'una institució nord-americana privada, quan aquesta va considerar necessari suggerir a les societats científiques d'aquell país el desenvolupament d'unes recomanacions sobre pràctiques clíniques que tant els metges com els pacients ens hauríem de replantejar.

dilluns, 6 de maig del 2019

Les apps diagnòstiques i les malalties silents








No parem de rebre notícies de noves aplicacions que ajuden a que les persones s'autodiagnostiquin sobre diverses situacions patològiques i, en aquest post, me’n vull fer ressò de dues en particular: un nou software d’ECG de l’Apple Watch i una app de Boots per a la lectura d’anàlisis d’orina des dels smatphones.

ECG Apple Watch per a l'autodetecció de la fibril·lació auricular

La fibril·lació auricular és una circumstància clínica força comú, augmenta amb l’edat i pot tenir conseqüències greus, especialment provocant ictus i més risc de morir. Amb aquesta dinàmica fisiopatològica, la guia de pràctica clínica de la Societat Europea de Cardiologia recomana que, tot aprofitant les visites de les persones de més de 65 anys, els metges de família facin una exploració del pols, seguida d’un ECG si cal. L’evidència diu que si la fibril·lació asimptomàtica es detecta a temps, els anticoagulants poden reduir la probabilitat d’ictus i de mort relacionada.

dimecres, 6 de març del 2019

A la medicina cal aportar-hi valor








Som molts els que pensem que la medicina en general i els metges en particular hauríem de dirigir el nostre esforç a prestar als pacients aquells serveis que els aporten valor. Aquest plantejament inundaria de perplexitat qualsevol profà: però és que els metges no fan pels seus pacients allò que realment els aporta valor?

És important conèixer el passat per entendre el present i esbossar el futur. Des de fa unes dècades s'actua sobre la base de la medicina basada en l'evidència, moviment que va suposar la transició cap a una pràctica metodològicament més pulcra. L'assistència basada en la tradició i en l'experiència empírica sucumbia en honor d'estudis ben estructurats. Aquest concepte revolucionari el va portar a ser nominat com una de les idees de l'any 2001 pel diari The New York Times

dimecres, 26 de setembre del 2018

Que em vegi el meu metge de tota la vida, si us plau








Si vostè és una lectora, és probable que sempre vagi a la mateixa perruqueria i segurament li agrada ser atesa pel “seu perruquer” de sempre. En cas de ser home, probablement també aprecia trobar una cara coneguda arreglant-li els cabells i evitar així haver d'explicar quina mena de tall desitja. Fins i tot és possible que en alguna ocasió hagi retardat uns dies la visita en assabentar-se que la persona que habitualment l'atén està gaudint d'uns merescuts dies de descans. I aquesta sensació també la deu haver experimentat possiblement amb professionals d'altres sectors. En general, ens agrada que els cabells, les ungles, el peix o la fruita ens els dispensi “la nostra” persona de confiança i no som capaços de canviar de botiga.

dilluns, 5 de març del 2018

Recomanacions "no fer", molta feina per fer








En els darrers temps, nombroses societats científiques, agències de qualitat i revistes estan elaborant recomanacions per deixar de fer pràctiques clíniques que no estan suportades per prou evidència o que, senzillament, no aporten prou valor. La pàgina web "dianasalud.com" és un buscador de recomanacions "no fer", també conegudes per "right care", i ara mateix en té enregistrades 4.004 procedents de 25 fonts d'arreu del món. D'aquestes, les principals serien:

dilluns, 22 de febrer del 2016

DianaSalud: recomanacions generals i actuacions locals








El 12 de maig de 2014 vaig publicar un post per anunciar que la xarxa CIBERESP posava a l'abast de tothom, en obert, DianaSalud, un excel·lent buscador de fonts "Right Care". Dos anys després, els seus promotors acaben de publicar un article a la revista PLOS/ONE, "DianaHealth.com, an On-Line Database Containing Appraisals of the Clinical Value and Appropriateness of Healthcare Interventions: Database Development and Retrospective Analysis". Avui DianaSalud té la capacitat d'oferir-nos cerques comptant amb 2.989 recomanacions procedents de 22 fonts "Right Care".


Què són les fonts "Right Care"?

Són bases de dades disponibles online que contenen recomanacions per evitar pràctiques clíniques que aporten escàs o nul valor a la salut de les persones, o fins i tot que poden ser contraproduents. Val a dir que no hi ha una convenció per anomenar-les així, però em sembla, és una opinió personal, que el concepte "Right Care" és el que millor expressa la idea global d'aquestes bases de dades, enfront d'altres eslògans com "Do not do", "Too much medicine" o "Less is more". Si s'analitza la procedència de les fonts "Right Care" a les quals dóna accés DianaSalud, s'observa que 11, la meitat, són recomanacions elaborades per societats científiques, 5 són producte de revisions, 3 són propostes extretes de guies de pràctica clínica, 2 són línies editorials de revistes científiques, mentre que 1 és produïda per alguns dels promotors de DianaSalud.

divendres, 5 de juny del 2015

La pràctica de l'evidència i la medicina de família






El tweet del Dr. Josep Vidal Alaball ens condueix al blog del New England on un periodista pregunta a tres metges de família quines són les dificultats que tenen per abandonar pràctiques clíniques de poc valor, en concret en relació a les 15 recomanacions que la American Academy of Family Physicians (AAFP) ha aportat a Choosing Wisely (veure el post de 6 de maig de 2013).

divendres, 20 de febrer del 2015

Choosing Wisely: el debat 4 anys després






El tweet de Miguel Ángel Mañez ens porta al cor del debat sobre l'impacte de Choosing Wisely quatre anys després del seu naixement. Recordin que Choosing Wisley és una inciativa que va partir d'una institució privada nordamericana, ABIM Foundation (Advisory Board of Internal Medicine), quan va decidir demanar a les societats científiques del seu país, que cadascuna d'elles fes 5 recomanacions sobre pràctiques clíniques que tant els metges com els pacients s'haurien de replantejar (per a més informació en aquest blog, buscar Choosing Wisely a les etiquetes). El projecte va despertar molt d'interès des del seu començament, ja que es volia veure com responien les societats científiques a un requeriment que les forçava a definir-se en coses que els eren molt pròpies, i que, fet inusual, es tractava d'una petició que no venia ni de les mútues ni del govern. El temps ha passat, i ara Choosing Wisely informa de més de 300 recomanacions procedents de 60 societats científiques, i a més a més s'ha estès per altres països com Canadà i Holanda.

divendres, 1 d’agost del 2014

5 preguntes que els pacients haurien de fer als metges






Richard Hurley és deputy editor del BMJ i, amb aquest tweet, ens condueix a la ressenya que ell mateix ha escrit a la revista sobre la reunió d'Amsterdam de Choosing Wisely, una iniciativa que ABIM Foundation va començar a EUA ara fa 2 anys, i que ja ha aconseguit que més de 60 societats científiques nordamericanes s'hi hagin sumat. Recordin que Choosing Wisely demana a les entitats participants que defineixin aspectes de la pràctica clínica de la seva especialitat que tant els metges com els pacients s'hauria de qüestionar.

divendres, 28 de març del 2014

Choosing Wisely: professionalisme en acció






Choosing Wisely és una iniciativa d'ABIM Foundation (Advisory Board of Internal Medicine) que ha preguntat a les societats científiques nordamericanes que es defineixin sobre 5 pràctiques clíniques de la seva especialitat que tant metges com pacients s'haurien de qüestionar. Es tracta d'un projecte molt interessant degut a que les societats científiques estan en una posició excel·lent per fer una tria de recomanacions que no només estan suportades per l'evidència sinó que a més impacten de manera notable en la pràctica assistencial.

En un post anterior, vaig comentar un article d'Owen Dyer, del BMJ, que posava en dubte la utilitat de les recomanacions Choosing Wisely i, per emfasitzar els seus mals auguris, va recórrer a una cita d'Upton Sinclair (recuperada malèvolament per Dyer): "És difícil aconseguir que un home entengui alguna cosa, sobretot si el seu salari depèn de no entendre-la".

dilluns, 10 de febrer del 2014

Nou decàleg: 10 estratègies per millorar resultats i estalviar amb criteri clínic





Ara fa una mica més de 9 mesos, en concret el 29 d'abril de 2013, vaig publicar un decàleg de com estalviar amb criteri clínic, que ha rebut 7.395 visites a slideshare. Donat l'interès observat pel tema, he cregut convenient elaborar ara una actualització d'aquell treball, ja que, durant aquest període, les fonts documentals del que podríem anomenar fenomen "Right Care", han tingut una gran evolució, que no fa més que reflectir l'interès que des de molts punts de vista genera la necessitat d'orientar les pràctiques clíniques cap al valor que realment aporten a la salut de les persones.

divendres, 11 d’octubre del 2013

Recomanacions contra pràctiques clíniques de poc valor. Són útils?






Owen Dyer, un periodista col·laborador habitual del British Medical Journal, arran de la Campanya Choosing Wisely d'ABIM Foundation (una llista de recomanacions de pràctiques clíniques que tant els metges com els pacients s'haurien de qüestionar) a EUA, fa una valoració sobre si les llistes de recomanacions contra pràctiques clíniques de poc valor aconseguiran canviar l'statu quo o si, per contra, la dinàmica del sistema se les engolirà com ho ha fet amb tantes altres iniciatives.

dilluns, 6 de maig del 2013

Pràctiques clíniques que aporten poc valor

Les iniciatives per advertir de pràctiques clíniques que no aporten cap valor, o que n'aporten poc, són un producte avançat de la medicina basada en l'evidència. Aquesta cultura, que té la força de la raó, topa sovint amb diverses limitacions per influir en la pràctica real de la medicina. La primera d'elles rau en un pecat original, donat que la majoria d'assaigs clínics deixen fora les persones molt grans i les pluripatològiques, la segona té a veure amb les dificultats d'adaptar les guies de pràctica clínica a les circumstàncies reals que envolten a cada pacient i la tercera és la influència d'altres actors, com la indústria o la cultura popular, per exemple, a l'hora d'influir en les decisions clíniques.

Aquest assumpte de les pràctiques de poc valor és un dels més nuclears dels que vinc tractant en el blog, i per tant vull explicar la meva opinió de tres de les principals fonts que ara per ara ens estan nodrint d'informació.

"Do not do" recommendations de NICE

Aquesta iniciativa emana del buidat que experts de NICE han fet de  les seves pròpies guies de pràctica clínica. Es tracta d'una llista de 799 recomanacions (12/9/12) que abasten totes les especialitats. És evident que no són prohibicions, però en canvi els experts de la prestigiosa agència ens adverteixen que aquestes pràctiques no tenen prou suport científic.

Per il·lustrar com funcionen aquestes recomanacions, he triat cinc exemples de les qüestions que NICE creu que no s'haurien de fer:
  • Indicar histerectomia com a primera elecció en casos d'hemorràgies, fins i tot fortes
  • Receptar antipirètics per prevenir convulsions febrils
  • Indicar bevacizumab com a primera línia en casos de metàstasis de càncer colorectal
  • Rasurar les zones de pell que s'han de preparar quirúrgicament
  • Hospitalitzar dones amb hipertensió gestacional

"Choosing Wisely" ABIM Foundation

ABIM és una fundació privada nord-americana que, segons consta a la seva pàgina web, té per missió fomentar el professionalisme entre els metges. "Choosing Wisely" és una iniciativa d'aquesta fundació per donar suport als metges que vulguin reduir l'ús exagerat de proves i procediments, i a més a més pretén ajudar també als pacients a que escullin les seves opcions de manera intel·ligent i efectiva. 

"Choosing Wisely" ha optat per demanar a les societats científiques que es defineixin en decisions clíniques de la seva especialitat que, segons elles, tant metges com pacients s'haurien de qüestionar. Vegem a continuació cinc exemples d'actuacions que, segons "Choosing Wisely", seria millor evitar:
  • Demanar electrocardiogrames, o altres proves cardíaques, a persones de baix risc cardíac sense símptomes (American Academy of Family Physician)
  • Demanar electroencefalogrames per als mals de cap (American Academy of Neurology)
  • Aprofitar el cateterisme cardíac post infart per implantar stents a artèries que no n'han estat responsables (American College of Cardiology)
  • Indicar biomarcadors, o PET, o TAC o gammagrafies en els controls de seguiments de dones assimptomàtiques que havien estat tractades de càncer de mama amb finalitats curatives (American Society of Clinical Oncology)
  • Indicar alimentació per alguna mena de tub en pacients amb demència avançada (American Academy of Hospice and Palliative Medicine)
No es perdin el vídeo on la Dra. Christine Cassel, Presidenta d'ABIM Foundation i Mr. Jim Guest, President de Consumer Reports, expliquen l'abast de "Choosing Wisely", tant pel que fa al suport que donen als metges com als pacients.





Projecte "Essencial" d'AQuAS

L'Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) va presentar fa poc en societat el projecte "Essencial", una iniciativa a mig camí entre NICE i ABIM, en el sentit que tot i que el projecte neix en el marc de l'Agència, aquesta institució té la voluntat de cercar l'aval de les societats científiques. A la pàgina web d'AQuAS podran consultar les 10 primeres recomanacions publicades, amb el compromís dels promotors d'oferir ampliacions i actualitzacions periòdiques. 

Vegem una tria de tres activitats clíniques que tant l'Agència com les societats científiques corresponents creuen que no hi ha prou suport científic com per aconsellar la seva pràctica:
  • Continuar rehabilitant pacients amb ictus més enllà de 12 mesos (amb el suport de la Societat Catalana de Neurologia)
  • Indicar proves d'imatge a pacients amb lumbàlgia durant les primeres 6 setmanes en absència de signes d'alerta (amb el suport de la Societat Catalana de Radiologia i Diagnòstic per la Imatge)
  • Receptar inhibidors de la bomba de protons (IBP) en malalts polimedicats o majors de 65 anys que no rebin antiinflamatoris no esteroides (pendent de suport)

Discussió

És curiós comparar les tres fonts citades anteriorment per veure les diferents polítiques de recomanacions que pretenen reduir pràctiques clíniques que no aporten valor, o que n'aporten poc.

NICE ha elaborat, i manté, una llista extensa de recomanacions a partir de l'evidència acadèmica, i aprofita el segell oficial (i el propi prestigi) per llançar un missatge clar: "No s'ha de fer".

ABIM, des d'una posició independentment, ha aconseguit que siguin les pròpies societats científiques les que es pronunciïn sobre l'assumpte. Per tant les seves recomanacions tenen a més de la força de l'evidència, el suport de l'associacionisme professional. Per contra, el producte final és irregular, i mentre algunes societats científiques es mullen, altres simplement naveguen. Suposo que no se'ls hi ha escapat la subtilesa dels americans quan encapçalen un fenomen de tipus negatiu, amb un lema clarament positiu: "Escollint sàviament", ben lluny de l'enfocament anglès.

AQuAS, per la seva banda, aprofita el treball previ de les dues iniciatives esmentades, però també treballa les propostes amb grups d'experts i amb societats científiques. Així veiem com algunes de les seves primeres recomanacions són força valentes, i  si consulten la seva pàgina web veuran que s'aporten textos explicatius amb dades i indicadors per a les avaluacions posteriors; i això sí que és singular d'"Essencial", perquè a les iniciatives anglesa i americana no se'ls veu cap intencionalitat avaluadora.

En la meva opinió aquestes llistes de pràctiques clíniques que aporten poc valor són instruments valuosos per a la millora de l'efectivitat clínica, però sense treball intern a cada grup professional i sense ajustaments avaluatius en els models de pagament, preveig que els avenços seran limitats.


Per al proper dilluns 13 de maig vull explicar iniciatives dirigides a reduir la infecció hospitalària i els costos que se'n deriven. I per a aquest assumpte només he seleccionat projectes que procedeixen de metges que, en un moment donat, van repensar el que feien, per veure si fent-ho d'una altra manera podien millorar resultats. Només projectes bottom-up, que dirien en anglès.

dilluns, 28 de gener del 2013

El biaix de l'statu quo



L’article seleccionat de JAMA (Volpp 2012) diu a la seva introducció (tradueixo): Molts dels serveis sanitaris oferts als Estats Units són de baix valor, el que significa que el cost de la prestació d'aquests serveis és massa elevat en relació al benefici per a la salut que aporten. En alguns casos l'atenció rebuda pot no tenir cap valor o, fins i tot, pot ser perjudicial. Exemples de serveis de valor baix o negatiu inclouen la cirurgia innecessària o el diagnòstic per imatge que no canviarà en res la gestió clínica del procés. S'estima que el 30% dels 2,5 trilions de dòlars (bilions nostres) que Estats Units gasta en serveis sanitaris aporten poc benefici, per tant hi ha un neguit important per millorar l'eficiència i l'efectivitat del sistema.


El biaix de l’statu quo

Aquest article de Volpp m’agrada perquè planteja l’assumpte de l’statu quo. I això és oportú perquè ara per ara només estem acostumats als debats sobre introducció de noves tecnologies, o nous fàrmacs, i potser per això ja comencem a valorar l’oportunitat de la innovació en termes de cost-eficiència o fins i tot de cost-efectivitat. Em refereixo als 150.000$ de la introducció de trastuzumab en casos de metàstasi de càncer de mama per any de vida guanyat, o als 370.000$ de l’ús d’erlotinib per a casos de càncer avançat de pàncrees (Weinstein 2010). Però la pregunta de l’statu quo és: ens qüestionem el cost-efectivitat de les activitats clíniques que estem fent cada dia, o és que l’statu quo d’haver aconseguit una posició en la cartera de serveis ja les exonera del dubte?

Per il·lustrar això de l’statu quo, i no ser exahustiu, he triat un parell d’exemples del camp de les activitats preventives i un parell més del de les activitats assistencials suposadament curatives.


Exemple 1 - PSA

Gairebé totes les mútues, tant públiques com privades, ofereixen als homes que ja han complert 50 anys la possibilitat de fer-se un test anual de PSA (Prostate Specific Antigen). No sembla que sigui un test especialment car, però ara la controvèrsia se centra en els desavantatges de la detecció precoç, degut a que, segons els experts, no està clar que aquesta aporti més vida als pacients, però sí que sembla, en canvi, que el sobretractament que se’n deriva pot ocasionar nous problemes a la seva vida quotidiana (incontinència, impotència). Els grups d’experts clamen per informar bé de tot això als homes abans de fer-se el test, però les mútues, tossudament, continuen oferint el PSA anual a la seva cartera preventiva, sense més consideracions.

Per si estan interessats en aquesta qüestió els ofereixo el link del National Cancer Institute d’EUA.


Exemple 2 - Papanicolau

Si es compara el cost del cribatge anual per a càncer de cèrvix en relació al cribatge bianual, el cost per any de vida guanyat de la primera programació és de 800.000$ respecte la segona (Weinstein 2010), i malgrat saber-se aquest cost tan desproporcionat, moltes dones i molts ginecòlegs continuen amb la pràctica habitual del papanicolau anual.


Exemple 3 - Seguiments a llarg termini

Per a aquest exemple he triat un tema d’avaluació ben poc comú: els seguiments de llarg termini de malalts que han tingut en algun moment de la seva vida algun procediment quirúrgic o mèdic important. Resulta que en, aquestes situacions, els especialistes apliquen pautes de controls que la majoria de vegades no consta que tinguin cap suport en l’evidència. És habitual veure, als hospitals, malalts amb controls programats cada sis mesos o cada any, amb peticions de biomarcadors, ressonàncies o PET. Es tracta de l’statu quo del gran consum de la tecnologia diagnòstica. ¿Estem segurs que l’aplicació de les proves diagnòstiques per als seguiments de llarg termini és l’adequada, o més aviat estem davant de casos clars de sobreactuació?

Per il·lustrar una mica millor aquest exemple he escollit un retall d’una de les 5 qüestions (la que té el número 4) que la Societat Americana d’Oncologia Clínica recomana que s’haurien de qüestionar.



Exemple 4 - Hospitalitzacions potencialment evitables

John Wennberg ha demostrat, a bastament, (Wennberg 2010) que la disponibilitat de llits d’hospital en un territori és el principal traçador de la quantitat d’ingressos hospitalaris que hi ocorren, i no ho és en canvi el rigor clínic en els criteris adoptats sobre quins malalts es creu que una estada a l’hospital els hi pot aportar algun valor afegit. L’assumpte és clar: més llits, més ingressos, al marge d’altres consideracions, fins i tot de les més purament clíniques.

Si fem una estimació, amb dades catalanes que són les que ara mateix tinc a la taula, dels ingressos hospitalaris potencialment evitables, ens trobem amb xifres molt remarcables que immediatament refinaré, perquè a ningú se li escapa que per molt bona gestió clínica que apliquem, aquesta xifra mai serà zero. Doncs bé, si imaginem que el conjunt d’hospitals catalans tingués un nombre d’ingressos potencialment evitables com els del quartil d’hospitals catalans que té les xifres més baixes (benchmarking pur), el sistema, i els malalts, es podrien estalviar més de 30.000 ingressos hospitalaris a l’any. Però  en canvi el model de finançament als centres continua pagant per alta, al marge de consideracions d’idoneïtat (cal aclarir que això passa no només a Catalunya, sinó arreu).


Discussió

Avui he volgut parlar d’un assumpte que afecta a la part nuclear del cor business de la gestió clínica. I per això crec que és necessària la introducció d’un esperit crític sobre les pràctiques clíniques més comunes, perquè degut al gran poder diagnòstic i curatiu dels recursos dels quals disposem, aquesta reflexió de l’statu quo s’hauria d’imposar amb més força i no només per qüestions d’hipotètics malbarataments, sinó també per la capacitat que tenim de causar problemes afegits a persones malaltes com a conseqüència de sobreactuacions clíniques innecessàries.


Bibliografia

Volpp KG, Loewenstein G Asch DA. Assessing Value in Health Care Programs. JAMA, May 23/30 2012;307,20:2153-4.

Weinstein MC, Skinner JA. Comparative Effectiveness and Health Care Spending. Implications for Reform. NEJM 2010.326;5:460-5.

Wennberg JE. Tracking Medicine. Oxford University Press 2010.


Pel proper dilluns 4 de febrer, continuant amb la línia de l’avaluació de programes sanitaris, parlaré de com afrontar la idoneïtat de nous models organitzatius i de noves actuacions clíniques. Quin valor poden aportar? Com es poden finançar?

dilluns, 24 de desembre del 2012

Malbaratament, els oncòlegs diuen la seva



“En el països del primer món, el tractament del càncer ha adoptat la cultura de l’excés: es diagnostica en excés, es tracta en excés i es promet en excés.”

El titular que he triat pertany a l’informe que “The Lancet Oncology Comission” va publicar ara fa un any, el qual anava signat per un col·lectiu d’oncòlegs molt ampli. En el retall que els adjunto abaix poden veure, a la dreta, l’encapçalament de la llista d’autors que s’estén al llarg de dues pàgines.



Es tracta d’un document important que repassa, amb esperit crític, totes les facetes de l’abordatge del càncer en els països occidentals: el cost efectivitat, l’ús de la tecnologia, la cursa embogida dels nous fàrmacs, l’adequació de la recerca, el paper de l’oncologia mèdica, la quirúrgica, la radioteràpia, la genòmica, la pal·liativa, però sobretot la pregunta que es fan els autors és si el camí que segueix l’oncologia és el més apropiat, i si com a societat ens el podem permetre.

Un parell de “perles” escollides del document:

Tant els oncòlegs, com la indústria relacionada, haurien de ser més responsables i no acceptar evidències subòptimes. Haurien de combatre contra l’ètica que defensa petits resultats a qualsevol cost.
Proveir tractaments fútils, com quimioteràpia a les darreres setmanes de vida, té conseqüències econòmiques, però també compromet la qualitat de vida dels pacients, perquè aquesta actitud fa que l’equip assistencial no posi el focus en les pautes pal·liatives, segurament molt més necessàries.


I aquesta darrera “perla” em condueix a l’article que presento a continuació, escrit per dos oncòlegs pal·liatòlegs i publicat uns mesos abans al New England.

Bending the cost curve” és una frase que ha fet fortuna en certs mitjans econòmics nordamericans, i que aplicada a la sanitat, transmet la idea de repte, de “a veure si som capaços de tòrcer, evidentment cap avall, la tendència estructuralment incrementalista dels costos sanitaris”. 

A l’article els autors reflexionen sobre la innegable influència dels oncòlegs en els costos dels procediments, malgrat que això no sempre es relacioni bé amb els resultats clínics, o ho faci d’una manera minsa malgrat els esforços i els recursos esmerçats. Es tracta d’un document que proposa recomanacions una mica més pràctiques que l’anterior, i del qual n’he extret algunes de significatives:
  • Els pacients als quals se’ls administra quimioteràpia haurien de ser capaços d’arribar caminant, sense ajuda, a l’hospital de dia.
  • Als pacients amb metàstasis no se’ls hauria de forçar la quimioteràpia fins a l’extrem d’haver de necessitar factors estimuladors de cèl·lules blanques.
  • S’haurien de limitar la segona i tercera línies de tractament en el càncer metastàsic de tumors sòlids a la monoteràpia seqüencial.

Per acabar el post, els invito a veure què diu la American Society of Clinical Oncology (ASCO) quan des de la iniciativa “Choosing Wisely” se’ls demana que es pronunciïn sobre 5 actuacions clíniques que tant els oncòlegs com els pacients s’haurien de qüestionar.

Les recomanacions són sorprenentment de caire limitatiu (recordi’s que vénen del món professional i no de les mútues), i m’ha semblat interessant destacar-ne tres d’elles, degut a que em sembla que a la pràctica habitual clarament no es compleixen:
  • No s’ha de fer servir tractament directament anticancerós per a pacients amb mal estat general (3 ò 4), amb algunes excepcions escasses justificades per evidències específiques o assaigs clínics.
  •  No s’haurien de fer ni PET, ni TAC, ni gammagrafies d’ossos a pacients acabats de diagnosticar de càncer de pròstata o de mama, en estadiatges inicials i amb risc baix de metàstasis.
  •  No s’haurien de demanar biomarcadors, ni PET, ni TAC, ni gammagrafies d’ossos en els controls de seguiment de pacients assimptomàtiques que van estar tractades de càncer de mama amb intencionalitat curativa.

Discussió

Sabent que el gap entre l’evidència científica i la pràctica clínica és abismal, sobretot quan en el cas del càncer hi influeixen tants vectors emocionals, i econòmics, és bo que els professionals, a través dels mitjans propis, es defineixin sobre pràctiques que no fan més que desacreditar la pròpia professió, i que s’emetin missatges sobre la importància d’avaluar els resultats clínics reals, més enllà d’apreciacions personals i evidències “subòptimes”. En el nostre país, al revés del que està passant en el món anglosaxó, es nota un silenci preocupant de les societats científiques sobre aquests assumptes d’adequació de la pràctica clínica i de cost-efectivitat.

I pel que fa al món de la “gestió clínica”, també vull ser crític, donat que els que ens hi dediquem no hem estat capaços, fins ara, de desenvolupar indicadors que ens marquin on hi ha el malbaratament, o fins i tot el patiment innecessari. ¿Com pot ser que avui siguem capaços d’analitzar la mortalitat ajustada per risc d’una intervenció quirúrgica i, en canvi, no disposem d’indicadors per esbrinar quan, i on, es produeix l’administració injustificada o desproporcionada de tractaments tòxics a pacients en via pal·liativa?


En el proper post de dilluns 31 vull fer-me ressò d’iniciatives organitzatives complexes, i tossudes, que han obtingut bons resultats, i ho faré arran de la propera publicació al Journal of Hospital Administration d’un article que recull l’experiència de 12 anys a l’Hospital de Bellvitge, a càrrec d’en Xavier Corbella i del seu equip.

Ep! I “Bon Nadal” a tots i totes!

dilluns, 3 de desembre del 2012

Quatre maneres de fer realitat la llei de Sutton


A mi se m’acut que hi ha quatre aproximacions possibles per abordar la llei de Sutton (recordin que aquesta llei ens indica que hem d’anar a la recerca del malbaratament per obtenir fons per a actuacions que realment aportin valor salut a les persones, veure post de 5 de novembre), i crec que a més a més les necessitarem totes quatre al mateix temps:


1.    La medicina basada en la preferència dels pacients (veure post de 27 d’agost)

Hi ha una informe d’una revisió Cochrane que afirma que quan els pacients tenen informacions contrastades, al marge del seu metge, tenen tendència a triar opcions terapèutiques més conservadores, dintre del ventall que se’ls hi ofereix pel seu diagnòstic. I, segons alguns investigadors, amb aquest mètode es pot esperar fins a un 20% de reducció en algunes intervencions quirúrgiques programades.


2.    El paper de les institucions científiques en l’abordatge de la medicina basada en l’evidència 

Les dificultats en l’exercici de la medicina comencen en el gap que hi ha entre l’evidència científica i la realitat de la pràctica assistencial. En aquest terreny hi ha una baula perduda que provoca les sorprenents variabilitats de la pràctica clínica i del consum de recursos sanitaris. Per aquest motiu, en els darrers temps s’estan observant iniciatives professionals interessantíssimes (que ja comentaré més extensament en posts posteriors), de les quals destacaria “Do not do” de NICE al Regne Unit i “Choosing Wisely” d’ABIM Foundation als Estats Units.


3.    Les reordenacions organitzatives centrades en les necessitats dels pacients

Les experiències que han trencat motlles entre hospitals i primària, o bé entre serveis sanitaris i socials, ens estan marcant el camí a seguir, malgrat que cap d’aquestes experiències, per elles mateixes, no hagi aconseguit encara prou solidesa com per poder-les replicar i estendre-les de manera sistemàtica. A tall d’exemple voldria citar el cas de l’atenció (i la prevenció) de la diabetis mellitus tipus II a l’atenció primària del sistema espanyol, un cas únic al món (veure post de 17 de setembre), i la integració de l’atenció sanitària i social de Torbay a Anglaterra per als programes per a l’atenció de persones grans fràgils amb necessitats complexes (veure post de 29 d’octubre).


4.     El mètode analític: el benchmarking (veure post de 19 de novembre)

El benchmarking té la força de l’estadística comparativa, però la debilitat, com a mètode, que no pot, ni sap, entrar al cor business. És un mètode molt útil, doncs, quan les desviacions són molt evidents, però s’observa, en canvi, resistència dels professionals a admetre-les. Hi ha un informe “Milliman Research Report” que diu que si els hospitals nordamericans més malgastadors acreditessin les pràctiques clíniques dels més continguts, només per aquest fet, es podria esperar una reducció de les despeses entre un 12% i un 16%.


Bibliografia

Berwick D. What “Patient Centered” Should Mean: Confessions of an Extremist. Health Affairs 2009, 28(4):555-65.

Pyenson et al. Imaging 16% to 12%, A Vision for Cost Efficiency, Improving Healthcare Quality, and Covering the Uninsured. Milliman Research Report. February 2009.


El proper dilluns 10 de desembre vull parlar de l’informe que Iasist va presentar la setmana passada a Esade de Madrid sobre l’avaluació de resultats dels hospitals espanyols segons model de gestió. Si poden no es perdin la lectura del document. Se’l poden baixar lliurement de la pàgina web de la companyia. En aquest informe veuran com amb tècniques de benchmarking es comparen resultats dels dos models organitzatius predominants a Espanya, el de gestió publica directa i el de gestió a través de contracte amb altres proveïdors. Els avanço que el treball de Iasist demostra que si els hospitals que ofereixen serveis públics actuen amb contracte i fan servir instruments empresarials i contractes laborals són més eficients que no pas els de gestió directe. Però ja els anuncio que si no tenen prou temps per llegir-se l’informe, en el post de la setmana que ve els n’explicaré alguns detalls.

Ah! I ja fa dies que els tinc a punt un post sobre l’espectacular transformació de les grans institucions psiquiàtriques en el món occidental. Què s’ha fet dels manicomis? Han tingut èxit els programes comunitaris alternatius? S’ha anat massa lluny? Però crec que això s’haurà d’esperar fins el dilluns 17 de desembre.