El valor de la salut comunitària i planetària

Jordi Varela

Editor

L’obsessió patològica pel PIB

Segons els experts del “Consell de l’economia de la salut per a tothom” de l’OMS, l’obsessió patològica pel producte interior brut (PIB) com indicador del creixement de les economies de les nacions està sent desastrós per al desenvolupament comunitari, al mateix temps que està arruïnant el planeta. El PIB és una mesura que, entre un munt de paràmetres, també incorpora productes i serveis essencialment perniciosos, com per exemple, la fabricació d’armament, l’elaboració de fàrmacs mancats de valor, l’extracció de carbó per produir energia i la desforestació dels darrers grans boscos de la terra, mentre que ignora les càrregues familiars no remunerades i les activitats de les organitzacions no governamentals que pretenen relligar els estrips del capitalisme ferotge.

La transformació digital de la promoció de la salut

Andrés Fontalba
Mental fugit

L'envelliment poblacional i l'increment de les malalties cròniques són fenòmens que van units i que mostren una alarmant tendència creixent els darrers anys. El 2050 serem el tercer país amb la població més envellida del món, per darrere del Japó i Corea del Sud, la qual cosa suposarà un augment de la cronicitat, amb una prevalença més alta de malalties complexes, i exigirà una nova transformació digital tant del sistema com de les estratègies de promoció de la salut. 

El valor de l'activitat clínica s'enfonsa en un món massa desigual

Jordi Varela

Editor

Bogotà

Thomas McKeown, un epidemiòleg britànic del segle passat, va observar que la millora de les condicions econòmiques empenyien el creixement i el benestar de les poblacions, per damunt de la influència dels avenços mèdics. Amb aquesta tesi, McKeown es va haver d’enfrontar al corrent de pensament majoritari que, en els seus temps, defensava just el contrari. En aquesta dialèctica entre la visió social i la mèdica, l’epidemiòleg britànic va comptar amb notables adeptes, com l’austríac Ivan Illich, un filòsof amb posicions contràries a les actuacions mèdiques poc sustentades. Per reblar el clau de la medicina social, l’any 1981, Marc Lalonde, ministre del govern canadenc, va proposar que les polítiques de salut no s’haurien de cenyir al sistema sanitari, sinó que s’haurien d’ampliar als determinants més influents, com els socials, els econòmics, els culturals o els mediambientals. A partir de l’informe Lalonde, la tesi de McKeown ha anat guanyant terreny i avui és universalment acceptat que els determinants socials influeixen en un 75% o més en la salut de les poblacions.

Per un nou relat (versemblant) de la pandèmia

Andreu Segura

Chomel

Foto @rclusa

Els darrers esdeveniments relacionats amb la pandèmia han fet ben palesa la incertesa que la caracteritza, malgrat els molt notoris avenços que s'han assolit des que, acabant el 2019, els mitjans de comunicació es van fer ressò d'un episodi de pneumònies greus a la ciutat de Wuhan i que la posterior notícia de l'aïllament d'un virus molt similar a l'agent causal de la SARS –tant que va ser batejat com a SARS-CoV-2– fes augmentar la preocupació per la seva potencial propagació arreu. 

Cobertura sanitària universal a Espanya, mite o realitat?

José Cerezo
Ara o mai

L'oficina de l'OMS de Barcelona per al Finançament dels Sistemes Sanitaris ha impulsat la primera anàlisi exhaustiva de la protecció financera a Espanya, liderada per un equip d'experts nacionals. L'informe titulat ¿Se puede permitir la gente pagar por la atención sanitaria? Nueva evidencia de la protección financiera en España analitza conjuntament microdades procedents de les Enquestes de Pressupostos Familiars de l'INE entre 2006 i 2019 (les últimes dades disponibles en el moment de la publicació) i dades sobre necessitats de salut insatisfetes que proporciona l'Estadística de la Unió Europea sobre renda i condicions de vida (EU-SILC). 

Perspectiva salubrista versus perspectiva clínica, a propòsit de la pandèmia

Andreu Segura
Chomel

 

Els estralls de la pandèmia

L'article de Pifarré i col·laboradors(1) sobre la mortalitat prematura atribuïble a la COVID-19 ha estat l'eix d'un debat organitzat per Funcas i moderat pel professor Félix Lobo(2).  En aquesta trobada s'ha analitzat si les dràstiques mesures preventives adoptades per limitar l'expansió del virus SARS-CoV-2 van ser pertinents i proporcionades. En altres paraules, si el remei no havia estat pitjor que la malaltia, fins i tot reconeixent que en aquell moment era molt difícil impulsar reaccions més moderades, amb l'objectiu de saber si en el futur hauríem de ser més continguts.

Ens tractaran com a adults?

Alexandre Lourenço
Lusitania

El desenvolupament del sistema de salut portuguès ha patit, com tants d'altres, un marcat paternalisme i una centralització excessiva. Potser una part dels nostres fracassos en la resposta a la pandèmia de COVID-19 rau en aquests dos problemes de fons. 

El mes de desembre passat, un amic espanyol va compartir amb mi un article del diari El Mundo on es destacaven algunes aportacions: "Ens tractaven com a infants i érem molt feliços". La infantilització de la societat: "L'SNS s'ocuparà de tots. Tot està bé. El clima càlid resoldrà la mortalitat excessiva, el clima fred és l'única causa de la mortalitat excessiva, les vacunes són aquí i ho resoldran tot". La responsabilitat individual es degrada. Mira com lluiten els nens pels primers caramels: les vacunes. És per això que, malgrat els terribles indicadors de mortalitat, no és estrany veure reunions de persones sense protecció davant el primer raig de sol.

Les comparacions poden ser odioses i, el que és pitjor, ambigües: a propòsit de les diferències de mortalitat per la COVID-19 entre països

Andreu Segura

Chomel

  

L'allau de dades sobre la pandèmia de COVID-19 és un estímul per analitzar-les a fi d'esbrinar la importància del problema i, sobretot, què podem fer per millorar la situació. Res més lògic. Un dels propòsits d'aquestes anàlisis ha de ser aclarir si alguna de les mesures adoptades és realment efectiva, un objectiu assenyat i adequat ateses les potencials conseqüències negatives que comporten algunes, com ara les restriccions de la mobilitat, les limitacions educatives o les pèrdues de productivitat. El problema és que dissenyar i dur a terme estudis per contrastar experimentalment l'efecte d'aquestes mesures, a més de ser èticament discutible, no és en absolut fàcil. L'alternativa és recórrer a estudis observacionals i, particularment, a estudis ecològics, analitzant les dades ja disponibles i tractant d'extreure'n el màxim d'informació possible. O encara n'hi ha una altra de més grollera que és comparar directament les morts atribuïbles a la COVID-19 en diversos països que, segons el que sabem o sospitem, han adoptat mesures força diferents per controlar l'epidèmia. 

Vacunació COVID-19. L'estratègia del “salvi's qui pugui”

Cristina Roure

Pantone

La primera vacuna contra la COVID-19 va ser autoritzada només nou mesos després que es declarés la pandèmia. Mai no s'havien destinat tants recursos i concentrat tants esforços per investigar i desenvolupar un medicament en un termini tan curt. A més a més, no sols s'ha aconseguit desenvolupar una vacuna, sinó unes quantes i, el que semblava encara més difícil, totes són eficaces i segures, almenys a curt termini. Però aquest extraordinari assoliment es pot veure entelat per la incapacitat d'establir una estratègia global de vacunació que acabi amb la pandèmia. Una cosa és dissenyar i assajar les vacunes i una altra produir-les en quantitats suficients, distribuir-les i administrar-les amb la rapidesa i l'equitat necessàries per arribar a controlar la propagació i possible mutació del virus a escala mundial, no només local. 

Prescripció social en temps de pandèmia. Ara més que mai

Josep Vidal Alaball

Communitas

Com he dit en altres articles, el sector sanitari no és ni molt menys l’únic responsable del benestar dels ciutadans i molts aspectes relatius a la seva salut poden ser gestionats adequadament per la comunitat i per organitzacions del sector voluntari. Dintre d’aquest context trobem la prescripció social (PS) o la recepta social. Tot i que els termes "prescriure" i "recepta" encara sonen una mica massa relacionats amb el sector sanitari, i que com a alternativa s’ha proposat "derivació comunitària", aquests són els noms que s’utilitzen internacionalment per anomenar aquest tipus d’intervenció comunitària.

El Partit de la Salut

Elena Torrente
Fil d'Ariadna

La salut és una prioritat en qualsevol programa polític atès que representa un alt percentatge del pressupost de qualsevol govern. A Espanya, la inversió en sanitat va suposar un 9% del PIB el 2019 (el 6,4% del qual destinat a la sanitat pública) i, de mitjana, representa un 8,8% als països de l'OCDE .

Eleccions rere eleccions, els programes dels diferents partits polítics inclouen propostes més o menys innovadores: ampliació de la cartera de serveis de l'SNS, copagament sí o no, model de finançament, potenciació de l'atenció primària, augment de la inversió…

A favor del dubte raonable, necessari i incorrecte

Antoni Peris
Derives de cine

Escric (reescric segons les notícies que canvien dia a dia) mentre la primera plana periodística mostra la nonagenària vacunada contra la covid al Regne Unit amb una vacuna a hores d’ara no valorada oficialment per l'FDA o l'EMA. Arrufo el nas, com a científic i com a ciutadà, mentre tots els polítics i els representants de salut pública donen un missatge acrític sobre la necessitat de vacunar-nos i, alhora, fan lloances d’un producte sobre el qual no s’ha publicat (fins ara) cap anàlisi independent.

La pandèmia i l'agonia de l'atenció primària

Agraeixo la fotografia a Xavier Blancafort, així com els seus suggeriments, que
també agraeixo a Laia Riera i Vicente Giner.

La COVID-19 ha suposat una veritable prova d'estrès per al conjunt de la sanitat espanyola, especialment per als serveis d'atenció primària (AP) ‒particularment a les fases més avançades de la pandèmia‒ i per als dispositius de salut pública (SP) en general, tot i que aquests no acostumen a ser objecte de valoració gairebé mai, si bé tots hem pagat les limitacions i deficiències que presenten. Ja fa temps que aquests dos nivells del sistema nacional de salut van decaient tal com il·lustra ‒malgrat que això no sigui al meu entendre el pitjor‒ el descens continuat de la proporció del pressupost sanitari públic que els correspon, especialment a l'SP que no arriba al 2% del total. És evident que la proporció de la despesa no és un indicador prou precís de l'eficiència dels esforços ni, sobretot, del valor que la seva activitat aporta a la millora i el manteniment de la salut de la població. Per això considero més greu l'absència d'estratègies sanitàries i, encara pitjor, de polítiques públiques saludables, ja que les apel·lacions a la salut en totes les polítiques han estat sobretot retòriques. Polítiques públiques saludables que haurien d'incloure naturalment la política sanitària, de manera que aquesta pogués contribuir efectivament a la promoció i protecció col·lectiva de la salut comunitària, com un element més juntament amb la política educativa, laboral, urbanística, econòmica, etc. 

Verd i digital: el món post-COVID que ve

És difícil tenir una visió clara del que passa en la crisi COVID fins i tot en els moments de calma. En una situació com aquesta, és pràcticament impossible. Tanmateix, intuir el món que ve ens ajuda tant en l'àmbit personal com en el professional i organitzatiu. Però, com podem millorar la nostra visió a llarg termini enmig de la tempesta?

Nutrició i salut: la confusió està servida

Nota dels editors: Aquest post va ser publicat el 9 de març, però degut a l'avenç de l'epidèmia que es vivia en aquell moment, creiem que no va merèixer l'atenció habitual dels nostres lectors, per la qual cosa hem decidit donar-li una segona oportunitat.

La carn vermella i processada, tan injuriada durant anys en totes les guies d'alimentació saludable, viu temps feliços. El mes de gener passat, el Departament d'Agricultura dels Estats Units va derogar la iniciativa impulsada per Michelle Obama que promovia la inclusió de fruita i verdura fresca als menjadors escolars. El motiu? Defensar la llibertat de l'individu i dels centres educatius d'oferir uns àpats més nutritius i adequats a les preferències de la població americana.

Una visió des de fora

Benvolguts/udes amics/amigues: 

Reconec que em fan enveja. Vostès viuen al país més saludable del món. Ho saben, oi? Des de fa temps es troben entre els països amb millors sistemes de salut segons els rànquings. El 2019, Espanya va superar fins i tot Itàlia. Revisant molts informes i estudis comparatius, el resultat és consistent. Como no he de tenir gelosia! La veritat és que no voldria ser fràgil ni estar malalta en cap altre país. 

Agricultura social

En aquesta secció hem parlat dels beneficis que suposen per a la comunitat i per a la salut pública coses tan diverses com incloure la salut en totes les polítiques dels governs, tenir agents de salut comunitària, implementar serveis de telemedicina o utilitzar les farmàcies de barri o els mercats públics per fer accions socials i comunitàries. Continuant en aquesta línia, voldria explicar una altra iniciativa encaminada a potenciar les capacitats que tenen les comunitats, com ara l’agricultura i les granges socials. L’agricultura social és la pràctica que consisteix a participar en explotacions agrícoles familiars com a forma de servei de suport social. Com a contraprestació, els agricultors tenen l’oportunitat d’augmentar els seus ingressos mitjançant el desenvolupament de la prestació de serveis socials, amb la qual cosa aprofiten encara més les seves habilitats agrícoles. Els participants poden acudir a la granja d’un a cinc dies per setmana. Cada granja social és única i ofereix un programa propi d’activitats i oportunitats. De la mateixa manera, els participants confirmen les activitats en les quals volen participar.

Un premi Nobel d'Economia a les intervencions en salut que alleugen la pobresa extrema

El Premi Nobel d'Economia de 2019 ha estat atorgat a tres economistes acadèmics: Abhijit Banerjee i Esther Duflo, del MIT, i Michael Kremer,  de Harvard, "pel seu enfocament experimental per alleujar la pobresa mundial". La seva recerca ha revolucionat la manera d'estudiar com es pot estimular el desenvolupament econòmic dels més de 700 milions de persones que viuen en situacions d'extrema pobresa, enuncia la priorització de petites intervencions testades en proves pilot i basades en el coneixement sobre el terreny de les raons reals per les quals els afectats no prenen decisions òptimes que podrien contribuir a la seva prosperitat i afronta un enfocament més macro i institucional que depengui de grans programes que "haurien de" funcionar en teoria, però en els quals la relació causa-efecte de l'efectivitat no ha estat establerta empíricament en tots els casos.

Apropiació indeguda o contribució necessària?

Si entenem que la salut no és, com suggereix la definició d'Andrija Stampar que va adoptar l'OMS el 1946, la mera absència de malaltia o d'insània, sinó una cosa diferent, sigui el benestar tal com afirma la descripció esmentada, sigui una raonable capacitat d'adaptació funcional com proposava René Dubos, és més fàcil comprendre la importància dels anomenats determinants socials de la salut, entre els quals la sanitat tan sols n'és un més. 

Aquests comentaris no impliquen cap mena de menyspreu respecte a l'atenció sanitària, atesa la seva capacitat d'alleujar bona part dels trastorns que ens causen les malalties i, en alguns casos, curar-les definitivament. Per cert, insània és, segons el diccionari, bogeria o trastorn mental, una distinció que ressalta les especificitats de la patologia psiquiàtrica. 

L'orquestra del Titànic

Aquesta setmana la ministra de sanitat ha convocat una reunió urgent per abordar la problemàtica de l'atenció primària espanyola que, com tots els hiverns, no deixa d'acumular titulars de premsa. Segurament ha hagut d'escoltar les dades objectives que parlen de la deterioració estructural que presenta, la sobrecàrrega assistencial progressiva, la manca de recursos i la delicada situació dels professionals. Segurament li han ensenyat les xifres que indiquen que cada vegada és més difícil trobar metges de família perquè aquests fugen dels contractes escombraries que els ofereixen i se'n van a altres països on les condicions són millors. Les gràfiques que indiquen que en pocs anys es jubilarà un alt percentatge dels metges més veterans. Les piràmides de població que mostren que cada vegada hi haurà més pacients crònics complexos...