El valor de l'activitat clínica s'enfonsa en un món massa desigual

Jordi Varela

Editor

Bogotà

Thomas McKeown, un epidemiòleg britànic del segle passat, va observar que la millora de les condicions econòmiques empenyien el creixement i el benestar de les poblacions, per damunt de la influència dels avenços mèdics. Amb aquesta tesi, McKeown es va haver d’enfrontar al corrent de pensament majoritari que, en els seus temps, defensava just el contrari. En aquesta dialèctica entre la visió social i la mèdica, l’epidemiòleg britànic va comptar amb notables adeptes, com l’austríac Ivan Illich, un filòsof amb posicions contràries a les actuacions mèdiques poc sustentades. Per reblar el clau de la medicina social, l’any 1981, Marc Lalonde, ministre del govern canadenc, va proposar que les polítiques de salut no s’haurien de cenyir al sistema sanitari, sinó que s’haurien d’ampliar als determinants més influents, com els socials, els econòmics, els culturals o els mediambientals. A partir de l’informe Lalonde, la tesi de McKeown ha anat guanyant terreny i avui és universalment acceptat que els determinants socials influeixen en un 75% o més en la salut de les poblacions.

La pobresa, el determinat més crític

De tots els determinants socials, la pobresa és la característica que més bé explica la mala salut dels col·lectius socials. Dit d’una altra manera, la renda influeix de manera decisiva en l’esperança de vida, una associació que és tan òbvia que no cal perdre massa temps a justificar-la. Les societats que han conformat la història de la humanitat, totes, feudals, capitalistes i comunistes, han mantingut la distribució desigual, i sovint molt desigual, de la riquesa, com un mal necessari, la qual cosa ha fet que els desheretats, els obrers i els indigents s’hagin hagut d’espavilar a sobreviure comptant amb el poc que tenen.

El flagell de les plagues de fam 

La fam, una conseqüència òbvia de la pobresa extrema, ha generat episodis socials de gran patiment i mortaldat. Els experts estimen que, en tot el món, hi pot haver hagut trenta-un grans episodis de fam des de l’antiguitat, com el d’Irlanda de 1845, quan un fong va destruir la collita de patates i hi van morir un milió de persones d’un total de vuit milions d’habitants, o els successius brots de fam de l’Índia provocats intencionadament per l’administració colonial britànica, amb un resultat estimat d’entre trenta i quaranta milions de persones mortes. Brots a part, les Nacions Unides consideren que, encara ara, un 16% de la mortalitat mundial està relacionada amb la fam, una xifra que hauria de fer remoure consciències, especialment quan un estudi revela que un 17% de la producció mundial d’aliments es malbarata. Xifres a banda, tot fa pensar que les bosses de fam, i la pobresa que les sustenta, persistiran en el món de la intel·ligència artificial.

Les desigualtats no paren de créixer

Les estadístiques diuen que el nombre global de pobres extrems de la terra s’ha reduït, especialment amb el darrer salt econòmic de la Xina i d’una part del sud-est asiàtic. Aquest fet no treu que, a nivell global, les desigualtats no paren de créixer, ja que els rics d’ara tenen més capacitat de ser molt més rics que els d’abans, i molts dels pobres d’avui han evolucionat des de la misèria rural a la dels suburbis, amb accés a mòbil, obesitat i drogues. El món d’avui, el dels grans avenços tecnològics, sorprenentment, continua sense adonar-se que si la riquesa no es redistribueix de manera més generosa, totes les polítiques que es dissenyin des de l’òptica del desenvolupament global, fracassaran. 

Com diu Hans Rosling, la humanitat avança, però si no resol els seus fantasmes interiors, com el de les desigualtats socials extremes, no anirà massa lluny.