Comportament saludable
 |
| Daniel Kahneman |
El soroll, entès com la variabilitat en les decisions preses davant uns mateixos fets, és, juntament amb els biaixos cognitius –dels quals els he parlat en posts anteriors–, una de les raons fonamentals per la qual els éssers humans cometem errors de decisió en tota mena de camps, començant per la medicina, però també en els àmbits del dret, l'economia, les decisions policials, la seguretat alimentària o la selecció de personal. Com que es tracta d'un concepte estadístic no es pot escoltar, sinó que s'ha d'observar a través de les dades. Mentre que els biaixos cognitius produeixen bàsicament desviacions en les decisions que van sempre en la mateixa direcció, el soroll implica que aquestes desviacions es produeixin en qualsevol direcció, sense un patró sistemàtic. Els autors del llibre utilitzen la metàfora d'una diana: mentre que els trets d'un individu amb biaixos cognitius s'allunyarien sempre del centre cap al mateix lloc, la presència del soroll implicaria que les fallades observades a la diana es distribuïssin per tot l'espai, en patrons impredictibles.
La clau del soroll no és que es falli el tret, sinó la manca de consistència en les decisions. Els autors equiparen consistència amb justícia. Si s'eliminen els biaixos cognitius es pot arribar a la solució "correcta". Per contra, la manca de consistència produeix resultats erronis que disminueixen la credibilitat dels sistemes de decisió que produeixen aquestes valoracions. Atès que vivim en un moment en què la polarització i la desconfiança en les institucions són importants, erradicar el soroll que porta a decisions aleatòries i injustes pot ajudar a recuperar la confiança entre els éssers humans i, en el nostre context, a millorar la credibilitat del sistema sanitari.
Els biaixos són difícils de detectar si no es coneix on és el centre, però són fàcils de corregir una vegada se sap en quina direcció tendeix a produir-se la desviació. El soroll és molt senzill d'observar, n'hi ha prou de constatar variabilitat en les decisions, però és més complicat de corregir perquè no hi ha un patró de desviació al qual dirigir-se.
El soroll en les decisions sanitàries perjudica la credibilitat metge-pacient
En l'àmbit sanitari, davant d'un mateix pacient amb uns mateixos símptomes, diferents doctors poden diagnosticar malalties completament diferents i, per tant, receptar tractaments i intervencions diferents que no sols poden no millorar la malaltia de base, sinó fins i tot agreujar el problema. Per això és molt difícil establir un nivell de confiança apropiat entre metge i pacient, perquè pot ser tan dolent confiar en un metge equivocat com demanar segones i terceres opinions a diferents metges que ofereixin diagnòstics no compatibles. El soroll en medicina apareix especialment en àrees que es presten a més subjectivitat, com la psiquiatria, però fins i tot en àrees objectives com la radiologia, els metges no interpreten de manera unívoca la mateixa radiografia que observen. I aquest mateix diagnòstic ni tan sols és igual quan el mateix metge observa el mateix cas en dos moments diferents. Per exemple, tal com s'explica en el llibre, en un estudi portat a terme amb 22 metges que examinaven els mateixos 13 angiogrames dues vegades, en moments diferents, es constata que cada metge estava en desacord amb el seu propi diagnòstic previ entre el 63% i el 92% de les vegades de mitjana.
Higiene de la decisió: com disminuir el soroll?
Un aspecte comú de tots els exemples que es mostren en el llibre és que a partir de tots ells s'han intentat crear instruments per reduir la presència del soroll. En medicina, per exemple, hi ha guies de pràctica clínica, igual que en dret es debat sobre l'estandardització de sentències i en recursos humans s'advoca per evitar les entrevistes i convertir la selecció de personal en tests de capacitat i personalitat amb avaluació objectiva. Tanmateix, tot i que aquestes mesures poden reduir el soroll, també hi ha lògiques reticències, en alguns casos de caràcter corporatiu, perquè reduir el soroll també implica perdre la riquesa que poden donar la discrecionalitat i l'experiència. Per dir-ho de manera humorística, una de les frases més recordades de Groucho Marx és: "Si tothom està d'acord amb mi, sé que m'equivoco".
Quin és el nivell òptim de soroll? Com podem identificar quan el soroll és només perjudicial? I, en aquests casos, com el podem reduir? Aquestes són les qüestions que tracta aquest llibre. Els autors dediquen una primera part a diferenciar i relacionar els biaixos cognitius del soroll. Després se centren en un soroll d'especial importància: la variabilitat en les prediccions de cada fenomen i com atacar-la a través de regles, fórmules i algorismes que si bé en molts casos no augmenten el coneixement sobre el fenomen que s'intenta predir, contribueixen a disminuir el soroll. Una tercera part, potser la més interessant, tracta sobre les causes psicològiques de l'existència de soroll. Els autors destaquen entre les causes les diferències cognitives i de personalitat entre els éssers humans, el diferent pes que donem els individus als diferents factors que hi ha darrere d'un fenomen i l'ús diferent que fem de les escales de mesurament que el caracteritzen. La part final del llibre se centra en consideracions pràctiques sobre com es pot millorar la presa de decisions, tant individual com col·lectiva, i prevenir l'error. A aquesta part li posen l'atraient nom d'"higiene de la decisió". Finalment, els autors ofereixen un protocol general sobre presa de decisions que pretén ajudar a valorar les diferents opcions i incorpora algunes pràctiques per ajudar a estructurar el procés de decisió, com per exemple substituir les valoracions més complicades en termes absoluts per valoracions comparatives. Posem-ne un exemple pràctic: quan un professor avalua un examen, s'obtindria una qualificació més objectiva si, com a pas previ a corregir els exàmens, aquests s'anessin ordenant en un rànquing a través de comparacions sistemàtiques… aquest examen és millor que aquest altre?
Un bon anecdotari, però una mica repetitiu
El llibre continua una tendència de moda els darrers anys que consisteix a publicar divulgació científica basada en l'anàlisi de dades i en experiments socials amb molt d'èxit. Entre els exemples més coneguts de publicacions en la mateixa línia els lectors recordaran Pensar rápido, pensar despacio, del mateix Kahneman, Un pequeño empujón (Nudge), de Thaler i Sunstein, Freakonomics, de Dumber i Levitt, o Las trampas del deseo, d'Ariely. Tots han estat best-sellers que han contribuït a popularitzar la recerca en ciències socials i a desenvolupar àrees com l'economia del comportament i la psicologia social. En aquest sentit, un llibre que uneixi Kahneman, psicòleg, i Sunstein, advocat, tots dos autors de dos dels llibres més venuts (no sé si també llegits) de l'àrea, explicant les causes psicològiques dels errors humans i com corregir-les per tenir millors institucions, sembla una proposta guanyadora. De fet, des del disseny de la portada fins a l'estructura, el llibre s'ha venut pràcticament com una segona part del de Kahneman. Una mena de "Pensar rápido, pensar despacio 2: el ataque del ruido".
El llibre està ben motivat i molts dels exemples que inclou són convincents i atractius. Molts poden servir perquè el lector esdevingui el qui explica les millors anècdotes en trobades socials. L'argument principal sobre com hem infraestimat la presència del soroll a la nostra societat i els mecanismes que ofereix per resoldre'l són intuïtius. És especialment apreciable l'esforç que els autors fan per oferir guies pràctiques generals per utilitzar un procés de presa de decisions més estructurat.
No obstant això, sospito que el llibre arriba una mica tard a un mercat potser ja saturat d'aquesta classe d'obres. Crec que llegir-lo resultarà relativament menys atractiu per al lector que ja hagi llegit algunes de les referències citades. En primer lloc, perquè és excessivament llarg i repetitiu. Cinc-centes pàgines són moltes per exposar una idea que he vist resumir de manera precisa en algunes de les crítiques acadèmiques que se n'han fet. Els exemples, molts de l'àrea sanitària, són nombrosos, però el text acaba per esgotar el lector, no per convenciment, perquè només mostra que el soroll és a tot arreu, però no s'aprenen excessives lliçons amb els nous exemples.
A més, s'hi nota excessivament la presència de tres autors diferents que no han aconseguit unificar un mateix estil d'escriptura. Es percep que en la majoria dels casos intenten simplificar conceptes de probabilitat i estadística per al lector que no en sigui expert, però de vegades els falta mesura, tant per excés de simplificació com per defecte, la qual cosa frustrarà diferents tipus de lectors. A més, fa la sensació que els autors ja han gastat les seves millors bales en llibres anteriors. Molts dels exemples que posen ja han aparegut en altres obres dels coautors i les implicacions pràctiques sobre com prendre millors decisions no són completament noves. A diferència dels altres llibres, basats fonamentalment en la pròpia recerca dels autors, moltes de les històries que aquí s'il·lustren estan basades en recerques posteriors d'altres, la qual cosa fa perdre un cert rigor i credibilitat a l'argumentació. N'és un exemple notori la confusió que es produeix en diversos capítols entre els conceptes de correlació i causalitat quan s'analitzen les dades.
En qualsevol cas, crec que el llibre pot resultar interessant per a tota persona implicada en el procés de presa de decisions i en com corregir les conseqüències individuals i institucionals dels errors. Això no obstant, m'aventuro a predir que per a la majoria dels lectors, els dos primers capítols, en què el tema es motiva amb molt bons exemples i es plantegen possibles solucions, i potser les guies de decisió incloses al final, seran més que suficients.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada