I després de la pandèmia, per on començo? Com millorar el teu lideratge en cinc passos

Pere Vivó
Galènica quàntica

Potser la pandèmia no ens ha anat tan malament... M'explicaré: és probable que l'atenció primària mai hagi innovat tant en un període tan curt de temps: la generalització de la consulta electrònica, la implementació de sistemes de programació ajustats al motiu de salut del pacient o la consulta administrativa per a tràmits i gestions en són alguns exemples. També s'ha avançat en la comunicació amb l'atenció hospitalària a través de la interconsulta virtual, cosa que ha incrementat la capacitat resolutiva dels equips.

Equip encallat? Els tres factors per impulsar el canvi amb èxit

Pere Vivó
Galènica quàntica

A veure si reconeixes aquesta situació: agendes assistencials inacabables plenes a vessar de visites telefòniques que no aporten valor, peticions repetides que no segueixen una lògica de programació ni una prioritat raonable, visites presencials escasses i altament complexes que ocupen més temps del previst, situacions de tensió amb alguns pacients i, finalment, acabar la jornada amb una sensació amarga que la feina està pendent o mal resolta…

I si els pacients investiguen amb nosaltres? Una història d'èxit, en atenció primària

Pere Vivó
Galènica quàntica

Poca gent coneix la contribució de l'atenció primària a la generació de coneixement científic, tot i que les consultes constitueixen una plataforma d'observació privilegiada dels diferents escenaris socials que adquireix una especial rellevància en els temps actuals. 

Així doncs, per què resulta tan complex iniciar projectes de recerca a l'atenció primària? La resposta sol relacionar-se amb la sobrecàrrega habitual dels centres de salut, de vegades atrapats per una infinitat de tasques clíniques i burocràtiques sense valor.(1) I a això cal afegir-hi que la recerca està tradicionalment vinculada a entorns hospitalaris on es disposa d'unitats específiques i més capacitat per aglutinar recursos. I quin és el paper dels pacients en tot això? Doncs en ple debat sobre la necessitat d'implementar un sistema de provisió sanitària basat en la generació de valor, també s'està explorant la manera de poder incorporar la visió dels pacients per impulsar un treball conjunt amb els clínics, tant pel que fa a l’optimització dels processos assistencials i els seus resultats com a la participació en projectes de recerca.

Els "gaps" de l'atenció primària: què està fallant i com ho podem solucionar?

La crisi sanitària està comportant una tensió sense precedents per al sistema de salut i en particular per a l'atenció primària. Agendes saturades, demanda desorganitzada i abandonament forçós d'algunes funcions per assumir noves competències, tot això sumat a la crisi social i al plus d'exigència per part d'alguns usuaris, té com a resultat un desànim generalitzat i un esgotament psicològic dels professionals.

Però, com hem arribat fins a aquest punt? Analitzem els cinc principals "gaps", les seves causes i, el més important, quina pot ser la via per millorar-los. Comencem!

Quatre premisses per arribar a l'organització autònoma del teu equip

Falta d'agilitat, rigidesa, lentitud, excés d'indicadors, ordres contradictòries, inoperància... són algunes de les patologies històriques i estructurals del sistema sanitari, tal com assenyalava Salvador Casado en el post “Apunts de gestió per a centres de salut”.

La tensió del sistema provocada per la crisi del coronavirus ha despertat lideratges latents capaços d'aportar solucions organitzatives, imaginatives, heterogènies, ràpides i senzilles, per la qual cosa projectes com el d'Organització Autònoma (OA), iniciat fa uns mesos per la Gerència Territorial de la ciutat de Barcelona de l'Institut Català de la Salut, adquireixen una rellevància enorme.

Vuit claus per a l'atenció primària postcoronavirus

A causa de la crisi provocada pel coronavirus, el sistema de salut –i en particular l'atenció primària– ha frenat en sec la seva activitat habitual. Des de fa un mes estem lliurats a la gestió de la pandèmia: la prevenció del contagi, la detecció de casos i el seguiment de pacients i grups de risc són les tasques fonamentals. 

Però, on és tota l'activitat que es feia fins ara? D'una banda, s'ha deixat de fer l'activitat comunitària, també s'ha produït una retracció de les consultes per patologia aguda i, finalment, s'han deixat en standby les accions preventives i les intervencions que evitaven descompensacions en malalties cròniques que continuen sent aquí.

Cinc errors que has d'evitar per no col·lapsar la teva consulta aquest hivern

By Gemma Torrell

Arriba l'hivern i, amb aquest, la tempesta perfecta s'instal·la a la teva consulta: pacients programats saturant l'agenda, visites forçades que no poden esperar, demandes domiciliàries improrrogables i, sobretot , una sensació creixent de caos, estrès i col·lapse general. Et sona? El descens de les temperatures i l'aparició de malalties estacionals posen al límit el sistema sanitari, que en ocasions arriba a col·lapsar-se.

Però, estem ben dimensionaments per abordar l'epidèmia o caiem sempre en els mateixos errors? En aquest post abordarem cinc errors que no hauríem de cometre mai tret que no ens importi la implosió de la nostra organització o de la nostra consulta. Som-hi: 

Guia ràpida per millorar l'accessibilitat a la teva consulta: el top 5!

Passaran uns mesos, però finalment ho aconseguiràs: la teva agenda disposarà de visites lliures cada dia de la setmana i els teus pacients es beneficiaran d'una atenció més estructurada, propera i de qualitat. Però, com pots aconseguir sobreposar-te al caos organitzatiu, a la tensió i al desgast col·lectiu? Vegem les cinc regles imprescindibles perquè la teva consulta sigui accessible:

Top 1. Sigues inconformista. El canvi ets tu

Acceptar que treballar amb llistes d'espera i resolent eventualitats contínuament és una situació inevitable i natural és un error gravíssim, tant com atribuir la situació només a la manca de recursos o inversions. Convivim amb la variabilitat i és per això que en un mateix centre de treball, amb característiques poblacionals i condicionants similars, les dades d'accessibilitat dels professionals són molt dispars. Ens en qüestionem suficientment el per què?

Atenció primària: prou hype!

Vivim un moment convuls en clau de sistema sanitari i especialment a l'atenció primària (AP), la qual cosa suposa una oportunitat de reflexió i de construcció d'un model substancialment diferent. L'AP constitueix el primer contacte del ciutadà amb els serveis de salut i és un eix primordial en l'atenció sanitària d'un país. Aspectes com la promoció de la salut, l'atenció de les necessitats sanitàries al llarg de la vida o la prevenció de les malalties contribueixen (de vegades de manera silenciosa) a l'avenç i a la vertebració social. Per aquesta raó, ja ningú no posa en dubte que un sistema de salut és més fort si es potencien les inversions en AP i se'n reforcen la capacitat resolutiva i la infraestructura.

“El metge em dóna per a tres setmanes. M’apunta d'urgències?”

Torna el xoc de trens entre els professionals, els directors de dispositius assistencials i els gerents, la percepció d'alguns usuaris i la realitat mateixa... El millor és comprovar-ho: agafeu el telèfon i sol·liciteu al centre d'atenció a l'usuari una visita amb el vostre metge, i veureu com, en el millor dels casos, probablement us donaran cita per d'aquí a bastants dies. Tot seguit intenteu trucar al metge per fer-li una consulta telefònica; segurament en pocs minuts rebreu una trucada del professional. Finalment, acosteu-vos al vostre centre de salut perquè us visitin, comprovareu que segurament us proposen una visita urgent i us atendran en un termini molt breu.

Doctora, per què em canvia el medicament de l'especialista?

Seria estrany que un metge de família no hagués sentit mai aquesta frase culpabilitzadora o la seva versió ampliada: "M'ha dit l'especialista que no me'l canviï!". I és que quan el pacient torna al metge de família després de consultar un nivell assistencial superior és habitual que es produeixi una discrepància entre la prescripció de l'atenció especialitzada i la que finalment emet l'atenció primària.

La gestió d'aquest gap quotidià del sistema provoca malestar entre els facultatius de l'atenció primària i de l'especialitzada, i a més genera en el pacient una sensació de contradicció inexplicable i de suspicàcia en relació amb un possible conflicte d'interessos.

Spillover knowledge, l'assignatura pendent per a la innovació

El nostre sistema de salut és una font generadora d'innovació tecnològica en cadascun dels seus processos productius. Està present tant en la reenginyeria d'una acció quotidiana que optimitzi el temps a l'agenda d'un professional com en el disseny d'una eina que millori la seguretat del pacient o en les estratègies de consens de guies clíniques i millora de la comunicació entre diferents nivells assistencials. Qualsevol procés de canvi tecnològic o innovació sanitària travessa quatre etapes que descriuen el seu limitat cicle de vida.

La fase inicial o de desenvolupament sol succeir en un marc extern a la pràctica estrictament clínica. La tecnologia és dissenyada a escala institucional o bé en el si de comissions de treball interdisciplinàries que es formen en els equips sanitaris. L'actitud dels professionals que adopten aquesta nova tecnologia sol ser molt entusiasta fins i tot encara que hi hagi escassa evidència sobre la seva efectivitat.

Innovació en l'atenció del pacient crònic complex

Fa anys que s'està produint una "seroconversió" en el sistema de salut. Hem passat de buscar solucions a la tensió organitzativa que provocava l'excés de consultes per urgències menors a entendre que la sostenibilitat passa per la bona gestió del pacient pluripatològic i complex incorporant a la intervenció l'abordatge dels seus condicionants socials.

Ja comencem ja obtenir evidència en relació amb algunes iniciatives que s'han dut a terme arran de les recomanacions de la gestió de la cronicitat que recullen els diferents plans de salut. Un recent assaig clínic publicat per María González Ortega qüestiona la utilitat d'una intervenció basada en el seguiment telefònic realitzada en l'atenció primària i per metges de família externs als pacients crònics complexos com a activitat complementària a l'atenció que reben des del seu equip d'atenció primària (EAP).

Una altra aposta estructural interessant és la incorporació de la infermera gestora de casos en els EAP: tot i que es tracta d'una figura crucial per a la gestió de la complexitat, hi ha patrons heterogenis en cada territori de manera que en alguns casos es troba vinculada als propis EAP i, en d'altres, depèn funcionalment d'unitats territorials de gestió de la cronicitat.

Digue'm com em pagues i et diré com em comporto

Pere Vivó 
Galénica quàntica

Cada vegada és més freqüent que els metges de família tinguin accés a les dades de control assistencial del contingent de pacients que tenen assignat. Aquestes dades, juntament amb les de balanç econòmic, es troben allotjades en potents sistemes d'informació de cada proveïdor de salut i de cada centre d'atenció primària, com passa a qualsevol empresa.

Els responsables de la gestió dels centres són coneixedors que durant el primer trimestre de l'any es formalitza l'acord de gestió entre cada centre i l'administració amb l'objectiu d'establir l'anomenada funció de producció de salut fixant les fites de les variables relatives als indicadors seleccionats i el pressupost per a dur-los a terme.

És la gerència de cada institució qui decideix aquesta assignació de recursos que un cop sentenciats acostuma a provocar una sensació d'injustícia generalitzada. La bona notícia és que aquesta sensació agredolça pot tenir solució. Tot i que la resposta més que probable sigui "depèn" i no aconseguiu millorar el capítol d'ingressos, us convido a que supereu l'halo enigmàtic de Replicant del vostre gerent i li pregunteu simplement com es fa el repartiment pressupostari.

Necessitem una peixera

El psicòleg americà Barry Schwartz a qui es pot llegir amb freqüència a The New York Times o escoltar en les conferències TED (Technology, Entertainment, Design) ens fa reflexionar sobre la paradoxa de triar. La seva exposició comença amb el que anomena el "dogma oficial" de totes les societats industrials occidentals, que diu així: "Si estem interessats a maximitzar el benestar dels nostres ciutadans, la manera de fer-ho és maximitzar la llibertat individual". La raó d'això és que la llibertat en si mateixa és bona, valuosa, lloable i essencial per als éssers humans: "si la gent té llibertat, cadascú de nosaltres pot actuar pel seu compte per fer coses que maximitzaran el nostre benestar i ningú haurà de decidir en el nom nostre. La forma de maximitzar la llibertat és maximitzar l'elecció: quantes més possibilitats tingui la gent, més llibertat i al seu torn major benestar tindrà".

'Curar' en excés perjudica seriosament la salut

El mercat dels serveis de salut es diferencia molt del mercat convencional: mentre que resulta acceptable suposar que el consumidor està informat quan compra un bé material, no passa el mateix quan els consumidors esdevenen usuaris dels serveis de salut.

Aspectes com la incertesa del pacient respecte l'evolució de la malaltia i els efectes del tractament o les conseqüències que la seva malaltia pot tenir en la societat i en el seu entorn, així com el tipus de sistema de provisió (públic o privat), constitueixen imperfeccions o fallades de mercat que li atorguen certa complexitat.

En l'article de referència que el pare de l'economia de la salut, Kenneth Arrow, va publicar el 1963 a la revista American Economic Review titulat “Uncertainty and the Welfare Economics of Medical Care" afirma que, a causa de la informació asimètrica i imperfecta, es produeix una delegació del pacient en el metge en relació a la presa de decisions, que no és compatible amb l'objectiu de maximització d'ingressos o beneficis dels proveïdors de serveis de salut, ja que els professionals faran tot el tècnicament possible perquè el pacient mantingui la relació de confiança.

Comptar per decidir

Un amic, director d'una sucursal bancària, sempre em recorda amb certa superioritat, que els metges no sabem triar, com a norma general, els millors productes financers que ofereix la seva entitat. Pel que sembla, en el món de la banca està estesa l'opinió que som mals gestors de les nostres finances personals i és per aquesta raó que som un blanc fàcil per a ells.

Al marge d'impressions particulars i de generalitzacions, que sempre tenen un punt d'injustícia, el que sí és constatable és que qualsevol sistema de salut absorbeix la major proporció del pressupost públic d'una administració i que els seus professionals, a través de les seves decisions clíniques i organitzatives tenen un important paper en la seva gestió. Si bé és cert que en la formació estàndard d'un metge no es contempla, per ara, la formació en economia, potser convindria impregnar als professionals d'una mínima base teòrica en nom de la supervivència del propi sistema i de la pròpia professió.