Les consultes remotes també funcionen

Tino Martí
Ex Machina

Després de l'eclosió de l'ús de la telemedicina durant la pandèmia, molts ens preguntem si es mantindrà, disminuirà suaument o caurà dràsticament. L'experiència guanyada tant pels professionals com pels pacients hauria de portar a fer-ne un ús més adequat i a la mesura de les necessitats dels dos col·lectius. 

Salut digital: sobre desigualtats en les persones grans

Marco Inzitari
Manejar amb cura

“La priorització de l'atenció a la COVID-19 va canviar la relació metge-pacient en detriment de les visites presencials programades per a la detecció i seguiment de malalties cròniques, que van baixar gairebé un 41%. Per tornar als nivells prepandèmics de diagnòstic i gestió de les malalties cròniques, els serveis d'atenció primària de salut s’haurien de reorganitzar i dur a terme accions específiques per als col·lectius de major risc”. Cito textualment un article recent, molt interessant, del grup del Dr. Antoni Sisó, actual president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i destacat investigador.

La síndrome de la Ventafocs i la innovació en atenció integrada, una fatalitat ineludible?

Marco Inzitari
Manejar amb cura

Marco Inzitari i Lorena Villa 

El tortuós camí que ens ha de portar cap a l’atenció integrada social i sanitària, al qual fa referència un encertat post recent de Joan Carles Contel, del Pla d’atenció integrada social i sanitària (PAISS), passa de manera inevitable per proves de concepte sòlides i de gran magnitud, degudament avaluades i escalables. 

El poder d'una trucada

Andrés Fontalba
Mental fugit

Com a societat, els darrers mesos hem canviat la manera de comportar-nos. I tot i que molts dels  canvis continuen, alguns ja s'han consolidat i han vingut per quedar-se. Un d'aquests canvis ha estat l'ús de trucades telefòniques per al seguiment remot de pacients que no poden assistir a la consulta. Amb una trucada telefònica es pot compartir informació puntual, com ara el resultat d'una prova diagnòstica, o atendre una demanda concreta d'un pacient, però un dels efectes més poderosos que han produït aquestes trucades és que, si es fan de manera empàtica, també són capaces d'alleujar la solitud, l'ansietat i la depressió.

La telemedicina: reflexions de futur

The New Yorker. Il·lustració de Bianca Bagnarelli

Els professionals sanitaris que promocionem des de fa anys l'ús de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) en el sector sanitari vivim amb expectació l'entusiasme que va despertar l'increment de la telemedicina al començament de la pandèmia. 

Sense afany de generalitzar, crec pertinent comentar la meva experiència personal. A l'inici de la pandèmia ‒en els moments de més emotivitat i amb una elevada dosi de lògica improvisació‒ se'm va oferir l'oportunitat de col·laborar, en qualitat de metge jubilat voluntari, en el seguiment de pacients que havien emplenat l'aplicació Stop COVID-19 del Departament de Salut de Catalunya . A través del SEM (Servei Urgències), cada professional rebia cada dia una llista de 20 pacients seleccionats sobre la base de les respostes al qüestionari de l'aplicació i que havien manifestat signes suggestius d'infecció per COVID-19. 

Visites telemàtiques: sempre són la millor opció?

Font: Healthwatch Dorset 

La pandèmia de coronavirus ha tingut un impacte explosiu i profund en els sistemes de salut, especialment pel que fa a les formes d'atenció utilitzades tradicionalment. En la situació actual, a més d'atendre els pacients afectats per coronavirus cal tenir cura del “pacient invisible”, que continua sent aquí, afectat per altres patologies que van evolucionant al seu ritme habitual, algunes de les quals potencialment greus. Les visites telemàtiques, que en poc temps han passat de ser una modalitat poc estesa a ser la forma d'interacció habitual amb el pacient, es presenten com la millor opció per fer-ne el seguiment i evitar la concentració a les sales d'espera i, amb això, el risc de contagi. 

Més atenció primària, una innovació disruptiva

Una de les males notícies que ens deixa el 2020 ha estat la mort de Clayton Christensen, un professor de Harvard Business School que va desenvolupar la teoria de la innovació disruptiva i que ja va merèixer l'atenció del nostre blog amb el comentari del llibre "The Innovator's Prescription", on l'autor analitza els motius pels quals els sistemes sanitaris són tan refractaris a les innovacions. Com que crec que l'esforç que Christensen ha fet per adaptar la seva teoria de la innovació a la sanitat s'ho val, a manera d'homenatge, he recuperat un vídeo d'una conferència que va fer a la King's Fund el 2013.

Decàleg per a una consulta virtual més humana. Per on començo?

Últimament sentim molt a parlar dels passos de gegant que la telemedicina està fent arran de la pandèmia del coronavirus. Alguns creuen que hem avançat 5 anys i d'altres que en un mes hem aconseguit el que estàvem intentant des de fa 10 anys, diu J. M. Alaball, col·laborador d’aquest blog i un dels autors de dos estudis recents que conclouen que la consulta telemàtica redueix d’un 55 a un 79% la consulta presencial. 

Tornar a la normalitat (en l'assistència sanitària)

Image by Gerd Altmann from Pixabay

Ara que estem començant a notar, en relació amb la pandèmia per COVID-19, una disminució en la pressió que el sistema manté sostingudament, sorgeix la necessitat de reflexionar sobre com “tornar a la normalitat” en l'assistència sanitària i també, en la mesura del possible, a la vida d'abans. Pel que fa a la sanitat –i com a treballador de la salut–, em sorgeix la inquietud de si hem de tornar al que teníem abans o no. Seria un bon moment per aprofitar l'experiència apresa i capgirar el sistema de salut? 

La crisi com acceleradora de canvis latents

S'ha dit per activa i per passiva: d'aquesta crisi en sortirà una societat diferent, amb canvis profunds en els seus valors i les seves pràctiques. Pel que fa al sistema sanitari, hi haurà temps per analitzar-lo, una vegada es calmi la tempesta!, però els que som al backstage podem anar aplanant el terreny. A continuació, tres propostes d'aspectes que crec que es podrien començar a esmenar.

En primer lloc, el rol de l'atenció primària i comunitària. Ho explica un equip de metges de l'Hospital Papa Giovanni XXIII de Bèrgam, el focus del virus a Itàlia, en un article publicat al NEJM. Els sistemes sanitaris occidentals s'han construït al voltant del mantra de l'atenció centrada en el pacient, però en un estat de pandèmia aquest enfocament ha de ser substituït per un model centrat en la comunitat (vegeu la interessant iniciativa d'introduir community health workers posada en marxa a l'NHS). En el nostre context, els equips d'atenció primària han reaccionat davant d'aquesta situació reorganitzant-se amb canvis en els equips de treball, adequant els serveis i assumint noves funcions com el suport al procés final de vida, entre altres accions. Tot i així, el primer nivell d'atenció podria ser més protagonista en la gestió de la crisi actual?

Innovació a urgències: un circuit intern de teleconsulta

La situació de risc que vivim a causa de la pandèmia COVID-19 ens obliga a canviar l'organització funcional i els circuits habituals per evitar que els pacients i els professionals pateixin una exposició innecessària.

L'Hospital de Poniente, a El Ejido (Almeria), es va posar en marxa des del primer moment per articular mecanismes que permetessin, d'una banda, minimitzar el risc per als pacients i els professionals i, de l'altra, optimitzar l'ús dels equips de protecció individual (EPI).

Telemedicina i telemonitoratge: teoria i pràctica per a l'era del coronavirus

La definició bàsica de telemedicina és la que correspon a l'etimologia del terme: així és com es defineix la prestació de serveis mèdics a distància (del grec "tele", distància, i medicina). Aquesta definició és més àmplia del que sembla perquè també engloba tecnologies tradicionals que també serien telemedicina, com les campanes d'avís de l'arribada de leprosos o les peticions de recursos sanitaris i medicaments per telègraf amb cable durant la Guerra de Secessió americana. 

Avaluant l'impacte de la telemedicina asíncrona a la Catalunya Central

He acabat fa poc el meu doctorat, que avalua l'impacte de la telemedicina asíncrona a la regió de la Catalunya Central, un servei que està plenament integrat en el treball clínic diari dels professionals de l’Institut Català de la Salut des del 2012.

La telemedicina té una llarga trajectòria a la Catalunya Central, ja que el primer programa de teledermatologia es va implantar a l’Anoia el 2007. En la meva tesi no he avaluat aquest programa, que té unes característiques diferents, sinó el que es va desenvolupar posteriorment a les comarques del Bages i el Berguedà. A l'estiu de 2010 es va dur a terme una primera prova pilot de teledermatologia a la ciutat de Manresa, l'èxit clínic de la qual en va impulsar l'expansió a tota la comarca del Bages el 2011 i al Berguedà el 2012. En aquest servei de teledermatologia, els metges d'atenció primària fan una fotografia de la lesió dermatològica i la lliguen a la història clínica electrònica del pacient juntament amb una breu explicació clínica. Mai s’envia cap imatge per e-mail per evitar problemes de privacitat. A l'hospital de referència (Althaia de Manresa o Hospital Comarcal Sant Bernabé de Berga), les dermatòlogues accedeixen a la història clínica electrònica, revisen les imatges i suggereixen un pla de tractament i/o acció. A continuació, les professionals de medicina d'atenció primària revisen aquestes recomanacions i truquen al pacient per explicar-li els resultats. Generalment, tot aquest procés es completa en menys de cinc dies hàbils.

Visites virtuals 24/7: també en medicina?

Uns dies abans de Nadal vaig anar a Londres. Les fortes nevades dificultaven els accessos a la gran ciutat i feia un fred glacial. A Piccadilly Circus, els músics de carrer resistien les baixes temperatures i els llums nadalencs guarnien la ciutat. En agafar el metro em va sorprendre un anunci: “Un metge de família de l’NHS et visita gratuïtament 24 hores a dia 7 dies a la setmana".

Telemedicina a Texas? No gràcies

El Dr. Tom García, president de l'Associació Mèdica de Texas (TMA), declara estar "profundament decebut" amb la decisió judicial de paralitzar la nova Rule del Texas Medical Board sobre telemedicina que pretén prohibir als metges de Texas la prescripció de medicaments als pacients sense haver-los vist per primera vegada de forma presencial tal com informa el New York Times.

Es tracta d’un litigi amb Teledoc empresa amb seu a Dallas fundada al 2002 i que amb més de 300.000 consultes l’any és un dels líders de la telemedicina als EUA.

Els reptes de la telemedicina

Telemedicine has potential to expand access to high-quality care and reduce costs, but it faces major threats. http://t.co/xnofXFQvV5

— NEJM (@NEJM) abril 30, 2015

En un article al NEJM, Jeremy Kahn, intensivista de la University of Pittsburgh, analitza els reptes de la telemedicina, entesa com l'assistència mèdica no presencial. Avui ja hi ha diversos camps en els quals la telemedicina està consolidada, com en el radiodiagnòstic o la dermatologia; però també n'hi ha d'altres que les experiències són prometedores, com els teleictus o de telecrítics, programes que responen a models que permeten que l'expertesa de certs especialistes pugui fer-se efectiva en hospitals remots que, d'altra manera, no podrien comptar amb els seus serveis. També hi comença a haver experiències de telemedicina entre metges de família i pacients, com les consultes asíncrones no presencials (el pacient, ja conegut presencialment, consulta via mail segur, i el diàleg mitjançant missatges escrits amb el metge s'enregistra a la història clínica), o bé consultes per videoconferència entre metges i pacients amb limitacions de mobilitat.

Telemedicina: 18 pistes per evitar la pilotitis

Els serveis de telemedicina, igual que altres innovacions intenses en valor tecnològic, acostumen a funcionar bé en entorns controlats, a manera de laboratori, on les variables més determinants estan ajustades. A aquests experiments en diem pilots i són l'avantsala de l'extensió de la innovació. Els pilots solen tenir les característiques de l'efecte Hawthorne, el biaix de resultat que apareix quan l'observat és conscient de ser observat i en conseqüència adopta el millor de les seves maneres. Sota llum i taquígrafs tot funciona, però quan s'estén el projecte, fracassa. El fenomen és tan comú que les administracions sanitàries han abusat dels pilots com a mitjà d'implantació i es parla actualment de pilotitis.

Però, què fa que un projecte superi la fase pilot i es converteixi en habitual? I quines característiques tenen aquells projectes que fins i tot arriben a ser implantats a gran escala? Amb aquestes preguntes en ment i el suport de la Comissió Europea, es va llançar el projecte Momentum el 2012. El seu objectiu era elaborar una guia per a la implantació reeixida de telemedicina a Europa i la setmana passada va publicar la llista provisional dels 18 factors crítics d'èxit identificats mitjançant l'anàlisi de casos d'èxit de telemedicina, entesa com la relació entre professionals i pacients que no es troben al mateix lloc. Aquests factors cobreixen els següents blocs:

1. Estratègia 
2. Organització i gestió 
3. Seguretat i legalitat 
4. Tecnologia i infraestructura