La incomprensible fragmentació dels serveis a domicili

Jordi Varela

Editor

@varelalaf

Als pacients, quan ingressen en un hospital, se'ls assignen uns referents (metges, metgesses o infermeres), que coordinen un munt d'accions diagnòstiques i terapèutiques i saben que, almenys durant uns dies, algú s'encarregarà que tot vagi encadenat. Ara bé, si pensem en els diversos serveis que els pacients crònics complexos poden necessitar en el seu domicili, no veiem per enlloc la figura del referent, i els professionals que apareixen per casa, per atents que siguin, només poden exercir competències limitades a les prestacions específiques que ofereixen, però no estan autoritzats a incidir en les altres.

Clam per l'autonomia dels centres d'atenció primària

Jordi Varela

Editor

@varelalaf

Els sistemes autonòmics de salut gestionen l'atenció primària de manera directe, llevat d'excepcions com les OSI (Euskadi), les EOXI (Galícia) o les EBA i altres formats diversos (Catalunya).* Per aquest motiu la immensa majoria dels centres d'atenció primària pateixen d'excés de regulació, jerarquia i control i, per tant, els seus responsables esdevenen simples transmissors d'instruccions, esforçats gestors del personal que els hi envien des de les bosses de treball i angoixats controladors d'uns pressupostos que els hi venen donats. Es podria dir que els sistemes sanitaris públics han creat el marc idoni perquè ningú vulgui assumir el lideratge dels centres d'atenció primària.

Integració de serveis: atrapats en el powerpoint?

Jordi Varela

Editor

@varelalaf

Hi ha un refrany que es fa servir força en els powerpoints de les reunions sobre integració de serveis que diu que si vas sol aniràs mes de pressa, però que si vas acompanyat aniràs més lluny. Es tracta òbviament d'un elogi al treball col·lectiu per a l'abordatge dels pacients amb necessitats socials i sanitàries complexes. Però massa sovint els desitjos es veuen desdibuixats per una realitat tossudament fragmentada. Per aquest motiu m'he animat a escriure aquest post. Però llavors m'he preguntat, què podria afegir, després de tot el que ja s'ha dit sobre integració de serveis en els cenacles d'experts, que fos útil? Doncs, se m'ha acudit elaborar una recepta senzilla a partir de quatre ingredients que, segons el meu entendre, i al marge dels models, són la clau per anar sortint del powerpoint i començar a canviar les coses.

Els serveis mèdics, un anacronisme

Jordi Varela

Editor

@varelalaf

Clayton Christensen diu que si es vol ser eficient cal oferir serveis com més a prop millor d'on es produeix la necessitat. Michael Porter i Thomas Lee, per la seva banda, defensen la creació d'unitats de pràctica integrada (IPU), mentre que els de Corporate Rebels afirmen que els projectes atractius ho són pel compromís dels professionals i no per l'estructura jeràrquica de comandament. Bé doncs, per començar el nou curs, he preparat un post contrari a l'statu quo dels organigrames dels hospitals i, per aquest motiu, he triat aquestes tres referències que, des de diversos punts de vista, apunten contra el centralisme, el corporativisme i la jerarquització que desprenen els serveis mèdics actuals, ancorats en una visió més pròpia del segle passat que de l'exigent complexitat dels problemes de salut d'avui.

Unitats funcionals transversals, un repte a l'abast

Jordi Varela

Editor

L'any 2003, un estudi liderat per Chris Ham va observar que per a onze situacions clíniques relacionades amb la cronicitat i l'edat, l'NHS hi destinava fins a tres vegades i mitja més llits hospitalaris que Kaiser Permamente. Aquest va ser un resultat tan sorprenent que va generar una gran admiració dels gestors sanitaris europeus per l'asseguradora californiana, especialment tenint en compte que, segons els propis investigadors, l'èxit de KP rau en la integració transversal dels seus serveis, la promoció de l'auto-cura, el paper actiu de les infermeres comunitàries i la implicació dels metges per aconseguir la màxima resolució dels problemes en el marc de l'atenció primària.

Per què no s'incentiva la integració de serveis?

Jordi Varela

Editor

@varelalaf

Els serveis sanitaris i socials estan fragmentats entre diverses institucions, nivells assistencials i un munt d'especialitats i cadascuna de les fraccions del sistema dona un servei que té sentit en ell mateix com, posem per cas, una prestació de tres hores setmanals de treballadora familiar per donar un cop de mà a casa d'una persona gran que viu sola, o la intervenció d'una angioplàstia a una senyora que acaba de patir un infart de miocardi i, d'acord amb aquest sistema, els finançadors paguen de manera diferenciada cada activitat. 

Com informar, persuadir i recordar perquè ens vacunem contra la COVID-19

Pedro Rey
Comportament saludable

@varelalaf

Després d'un any en què la lluita per controlar la transmissió de la COVID-19 ha marcat l'agenda, ara el debat se centra en com aconseguir que un percentatge suficient de població es vacuni per assolir l'anomenada “immunitat de grup” tan aviat com sigui possible. Òbviament, ara l'objectiu es dirigeix al costat de l'oferta: es tracta d'establir la seqüència en la qual diferents grups poblacionals s'han de vacunar (i amb quina vacuna cadascun) i assegurar-se que la priorització es compleix. També hem de resoldre com més aviat millor la manera d'eliminar les traves burocràtiques perquè les vacunes siguin més fàcilment accessibles, més operatives des del punt de vista logístic i puguin ser adquirides pels estats a un preu raonable. Tanmateix, no servirà de res resoldre el problema de l'oferta si no aconseguim alhora estimular la demanda perquè la taxa de vacunació efectiva sigui la màxima possible. Per a això és imprescindible entendre tant el comportament dels potencials subjectes que s'han de vacunar ‒guiats per les seves creences i percepcions sobre seguretat i risc i per biaixos cognitius‒ com de quina manera podem influir en aquest comportament per guiar-los en la direcció socialment desitjable que permeti reduir la incidència de la malaltia.

La llar com a centre d’operacions sanitàries i socials

Nota dels editors: Aquest post va ser publicat el 2 de març, però degut a l'avenç de l'epidèmia que es vivia en aquell moment, creiem que no va merèixer l'atenció habitual dels nostres lectors, per la qual cosa hem decidit donar-li una segona oportunitat.

@varelalaf

Les persones, mentre gaudeixen d’independència, reben els serveis sanitaris en instal·lacions homologades, en les quals els professionals treballen en un entorn que els és propici, on gestionen tot el que pot influir en la qualitat del seu treball, com els sorolls, els llums, els ordinadors, els aparells clínics, les sales d’espera, etc. Per contra, quan les persones esdevenen dependents, la seva llar va agafant protagonisme. Es tracta, però, d’un lloc aliè per als professionals, sovint amb dificultats d’accés i ple d’imprevistos. La qüestió és que molts metges i infermeres prefereixen no haver de sortir de la seva zona de confort i, probablement per aquest motiu, els programes d’atenció domiciliària decauen cada cop que hi ha restriccions pressupostàries o agendes massa plenes.

Sanitaritzar les residències?

@varelalaf

Cada cop que hi ha una crisi sanitària, evidentment no del gruix de la d’ara, es genera una resposta reactiva dirigida a augmentar la inversió en allò que es creu que ha fallat. Posem l'exemple de quan cada hivern es col·lapsen les urgències a causa de la corresponent epidèmia de grip, llavors la premsa i l’opinió pública reclamen més llits hospitalaris i tenen raó, ja que en aquell moment segur que en calen, però a part d’obrir temporalment més plantes d’hospitalització, la pregunta que caldria fer-se cada hivern es si no s’hauria pogut prevenir el col·lapse amb uns serveis comunitaris més intensos i efectius.

Qui deia que els models hospitalaris eren massa rígids?

@varelalaf

A partir de la segona meitat del segle passat, els hospitals es van organitzar de manera compartimentada en serveis mèdics que, des de llavors, s'esforcen a defensar els límits del que els hi pertoca i del que no. Cal reconèixer que aquest model ha donat els seus fruits, sobretot en procediments protocol·litzats però, per altra banda, som molts els que pensem que tanta fragmentació està sent un llast per abordar el tractament als pacients complexos que requereixen avaluació integral i treball en equip multidisciplinar.

Priorització per a l'atenció intensiva: una mirada des de l’ètica

@varelalaf

Fa poc més d’un any, la revista Nature publicava aquest article sobre el que en aquell moment semblava un dels reptes ètics de futur més rellevants: el dels dilemes morals en els vehicles autònoms. En una enquesta realitzada a 40 milions de persones de 233 països i territoris de tot el món, es demanava l’opinió de les persones sobre quina decisió hauria de prendre un cotxe intel·ligent que es queda sense frens, en cas de trobar-se en la dicotomia d’escollir entre atropellar una persona que creua de sobte el carrer o dos gats que es troben en el carril contrari; la resposta va ser unànime en pro de salvar la vida humana. Què passava, però, quan s'havia d'escollir entre dues persones grans i una dona embarassada? I si eren 5, les persones grans? o 10? Una persona pobra vs una de rica? Una dona vs un home? els passatgers del vehicle vs els vianants?... En aquelles situacions, es constatà una cridanera diversitat d’opinions, curiosament amb diferències culturals significatives. 

Ràpida adaptació de l’atenció primària a l'epidèmia

@varelalaf

La pandèmia de coronavirus representa una emergència sanitària a la que mai havíem fet front. L’elevada contagiositat del virus, la manca d’equips de protecció individual (EPI) suficients i la reducció de professionals disponibles degut a baixes per aïllament o malaltia, ens han obligat a repensar l’organització ordinària dels equips d’atenció primària. Aquest replantejament ha d’ajudar a fer efectiva la resposta del sistema de salut mitjançant un pla de contingència per a la detecció, contenció i tractament des de l’atenció primària amb una resposta combinada a diverses prioritats sanitàries. L’atenció a les demandes vinculades amb infeccions respiratòries de vies altes ha de ser combinada amb l’atenció a pacients amb problemes de salut d’altre caire potencialment greus i, a l’hora, evitar contagis professionals.

Protegir els cuidadors, una prioritat

@varelalaf

“Espero que us vagi bé. A Itàlia estem vivint una emergència molt excepcional ocasionada per un virus fins ara desconegut. La meva recomanació és que els treballadors sanitaris us ho heu de prendre molt seriosament des del principi... A Itàlia hi està havent massa professionals infectats." Aquest és un extracte del missatge que una bona amiga, Paola Obbia, presidenta de l’associació italiana d’infermeria comunitària, ens va enviar ara fa uns dies, acompanyat d’un informe de l’OMS que explica quines haurien de ser les mesures de protecció dels treballadors sanitaris en aquesta crisi. La qüestió és que, ara per ara, els epidemiòlegs ens diuen que el període d’incubació de la malaltia és d’uns 5 ò 6 dies, però que la infecciositat comença un o dos dies abans dels símptomes, la qual cosa explica, en part, la seva elevada contagiositat. Amb tot això, les preguntes que ens fem els professionals: metges, infermeres, auxiliars d’infermeria, administratius, personal de la neteja i la llarga llista d’altres col·laboradors, són:

Aportant valor, equilibri i humanitat als serveis d'urgències

@varelalaf

La urgència és un entorn únic en l'assistència sanitària. Funciona amb l'objectiu d'atendre situacions que poden posar en risc la vida de la persona, però també és una "xarxa de seguretat" o, com l'hem definit en alguna ocasió en aquest blog, "un camp de refugiats del sistema sanitari". L'atenció de les persones en aquest àmbit assistencial no obeeix només a trastorns fisiopatològics, sinó que de vegades els que acudeixen a urgències ho fan com a conseqüència d'una disfunció del nostre sistema sanitari que es manifesta amb "danys col·laterals" derivats d'una accessibilitat deficient i, en altres casos, d'un excés d'activitat.

Centralització de la cirurgia complexa: clarobscurs i propostes

@varelalaf

Un grup nombrós de cirurgians europeus i nord-americans han publicat a l’Annals of Surgery una revisió de les dificultats de la centralització de la cirurgia complexa arreu del món, un assumpte complex en ell mateix, que compta amb múltiples actors, començant pels governs i els respectius models de finançament i continuant pels hospitals, els metges implicats i les seves corresponents societats científiques. És sorprenent, però, que els pacients rarament apareixin en aquesta mena de debats.

Medicina basada en els costums

@varelalaf

L’univers de la meva infància era ple de regles incontestables, la majoria d’elles tenien a veure amb els preceptes de la religió, malgrat que l’assumpte afectava a tots els aspectes de la vida quotidiana. Recordo, per exemple, que no podies banyar-te al mar o a la piscina si havies menjat o begut en un termini mínim de dues hores, període que les famílies més estrictes allargaven fins a tres. Quan ja eres adolescent i protestaves, els pares t’explicaven tota mena de calamitats que et podien passar si incomplies la norma, segons un munt de legendes que anaven passant de generació en generació.

Per una medicina més conservadora

@varelalaf

La setmana passada vaig parlar de la influència del machine learning sobre la pràctica clínica, una dinàmica carregada de clarobscurs i, per aquest motiu, crec que val la pena avui fer-se ressò del manifest “The case for being a medical conservative” escrit per quatre metges: John Mandrola (cardiòleg), Adam Cifu (internista), Vinay Prasad (onco-hematòleg) i Andrew Foy (cardiòleg). Els autors aclareixen que el seu manifest no té res a veure amb la política, sinó que, donat l’enlluernament de la tecnologia, i la pressió del consumisme, es veuen forçats a abraçar el conservadorisme, una manera de dir prou quan ningú està disposat a fer-ho.

"Machine learning" i pràctica clínica

@varelalaf

El machine learning és una branca de la intel·ligència artificial que es basa en la idea que els sistemes poden aprendre, identificar patrons i prendre decisions amb la mínima intervenció humana, com passa, per exemple, amb les previsions del temps. Quan jo era petit, els homes del temps (llavors no hi havia dones en aquests afers) dibuixaven les línies isòbares en una pissarra on hi feien prediccions comptant només amb la seva experiència i les quatre dades que els feien arribar des dels observatoris meteorològics. Ara, com que les previsions les fan els models, els meteoròlegs han esdevingut comunicadors que tenen temps per comentar les fotos que els hi envien els espectadors, a més de conscienciar el personal sobre els efectes de la contaminació i del canvi climàtic.

Els sistemes adaptatius complexos, un model útil per a la gestió clínica

Les unitats clíniques reclamen formats avançats de gestió

@varelalaf

Els treballs científics sobre la gestió de la complexitat s’han desenvolupat amb aportacions molt variades procedents de físics, economistes, sociòlegs, experts en desenvolupament computacional i biòlegs, els quals han anat convergint en llocs comuns en les seves conclusions. És així com el 1997, Kevin Dooley, professor de logística de la Universitat d’Arizona, va definir els sistemes adaptatius complexos (CAS) com grups d'agents semi-autònoms que interactuen per produir patrons del sistema corresponent que, al seu torn, acaben influint en el comportament dels propis agents.

El model funcionarial, un llast

Les rigideses del sistema limiten la innovació i generen burnout

@varelalaf

El model funcionarial es va desplegar a l’ombra de la creació dels estats moderns com una garantia de professionalitat i d’homologació dels seus serveis, i així va ser com la seguretat social primer i el sistema nacional de salut després van adoptar una variant del model funcionarial que van anomenar estatutària, un univers de reglaments, concursos, instruccions i expedients. La decisió, aparentment, va ser encertada, perquè va aconseguir que tots els ciutadans, metropolitans i rurals, tinguessin un accés raonable a uns serveis sanitaris de qualitat força homologada.