La mala ciència, nous capítols

El mes de maig de l’any passat vaig comentar un treball de Paul Glasziou i Iain Chalmers que concloïa que, tenint en compte les carències metodològiques, els estudis no publicats i els mal explicats, el malbaratament de la recerca biomèdica podia ser de l’ordre del 85%. És a dir, segons aquests autors, només el 15% del que s’investiga arriba als clínics en condicions de qualitat i de comunicació apropiada. Una mica més d’un anys després, disposo d'altres fonts que insisteixen a dir que la recerca biomèdica, en termes generals, no dona senyals de recuperació i, per fer-ho entenedor, seguiré el mateix esquema que vaig fer servir en el post que he citat.

S’estima que el malbaratament en recerca biomèdica arriba al 85%

Amoïnats per la mala qualitat de la recerca biomèdica, l’any 2014, The Lancet va publicar una sèrie de 5 articles per analitzar l’abast del problema i proposar-ne solucions i, amb aquesta finalitat, va néixer Reward Alliance, una plataforma que té per finalitat defensar el valor de la recerca, d’on he extret l’escandalosa xifra del 85% i, d'acord amb Paul Glasziou i Iain Chalmers, dos dels líders del moviment, el volum dels diners malbaratats per la recerca biomèdica podria arribar als 170 mil milions de dòlars anuals, un import superior al producte interior brut d’Hongria. Els dos autors, que ja van vaticinar aquesta xifra el 2009, defensen que aquest import emana d’una acumulació de fins a tres vegades el 50%.

Clam per la fi de les guies de pràctica clínica

James McCormack, un professor de farmàcia de la British Columbia University, en el seu canal de youtube, ha penjat un videoclip que adapta la cançó del grup Travelling Wilburys, "End of the Line", per escevenir "End of the Guidelines". El video comença amb l'escena de "La vida de Brian", on es veu el fals Jesucrist, l'actor Graham Chapman, quan es dirigeix als seus seguidors des de la finestra de casa seva per dir-los: "Esteu equivocats. No teniu cap necessitat de seguir-me. No heu de seguir ningú. Sigueu vosaltres mateixos. Cadascú de vosaltres és una persona diferent."

Aquest ha de ser el segle del pacient, l'anterior ja va ser el del metge

RT @gesclinvarela Historia oral de la Práctica Basada en la Evidencia #PBE http://t.co/jXEyQ4o3o8
— X.M. Meijome (@EnferEvidente) julio 6, 2014

Aquest compte de twitter, @enferevidente, especialitzat en seguretat clínica, ens ha ofert el link a una document sobre la història de la MBE que és una joia en ell mateix. Si el punxen podran accedir a un video editat de manera col·laborativa entre el British Medical Journal i The JAMA Network. Es tracta d'una tertúlia, moderada per Richard Smith, en la qual hi participen els pares de la MBE: Gordon Guyatt, Kay Dickersin, Drummond Rennie, Brian Haynes i Paul Glasziou. També hi ha connexions enllaunades amb David Sakkett, Iain Chalmers i Muir Gray. Si els ve de gust clicar el play (faci'n servei el link del tweet de la setmana), veuran com els veterans científics expliquen la seva conversió a la llavors nova manera de veure la recerca clínica, a més de les seves opinions sobre les circumstàncies actuals de la ciència mèdica.

Com diagnosticar el sobrediagnòstic

En un recent editorial de BMJ, en el marc de la campanya "Too much medicine", el professor Paul Glasziou i l'editora Fiona Godlee, entre altres autors, parlen del fenomen del sobrediagnòstic i analitzen les seves característiques, i donat que aquest és un concepte trending, crec que és bo que hi parem atenció.

En una medicina prèvia als programes de cribatge del càncer tal com els coneixem avui, les persones es diagnosticaven d'acord amb l'aparició dels primers símptomes. Era la part del iceberg que surava. Però com que se sospitava, amb raó, que quan hi havia manifestacions ja feia temps que la malalaltia es coïa per sota de la percepció clínica, es va creure que s'havien de desenvolupar tècniques diagnòstiques que permetessin veure la part de l'iceberg per sota de l'aigua, amb la pressumpció que quan abans es detectés el procés patològic engegat abans es podria actuar i, per tant, el pronòstic seria més bo.

Però ara es veu que les coses no acaben d'anar plenament com es desitjava. En general es pot afirmar que gràcies als programes de cribatge s'han millorat els pronòstics, però malauradament no la mortalitat, i les veus crítiques a això de furgar per les parts invisibles del iceberg tenen arguments per dir que el diagnòstic precoç detecta molts casos que potser no haurien emergit mai i que és aquest fenomen el que fa millorar supervivències de manera artefactada.