Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Meier D.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Meier D.. Mostrar tots els missatges

divendres, 24 de març del 2017

Comunicació efectiva per planificar les decisions anticipades








La planificació de decisions anticipades (PDA) és un element clau per a la cura i l'atenció de persones amb malalties cròniques avançades i les seves famílies. En els últims anys, s'han desenvolupat models i propostes a tot el territori espanyol, com l'andalús o el català, basats en el respecte envers la persona i emmarcats en una atenció de qualitat, tenint en compte els seus desitjos, les seves expectatives i les seves preferències.

La comunicació en la PDA ha mostrat que té importants beneficis quan es preveu un procés terminal del pacient, ja que s'estableix un procés de presa de decisions compartides en un entorn de confiança, alhora que s'incorporen la família i les persones properes a la planificació de les cures. Abordar aquestes qüestions de manera efectiva implica fer-ho en el moment en què el pacient encara conserva la seva capacitat de decisió, és a dir, en el moment més primerenc de la seva hospitalització. Fer-ho més tard pot suposar més risc d'aplicar tractaments agressius i innecessaris.

Malgrat el seu elevat valor terapèutic, els professionals refereixen grans dificultats per mantenir una comunicació fluïda amb el pacient en fase terminal. En un recent estudi canadenc publicat a la revista JAMA es descriuen algunes de les raons d'aquesta dificultat: incertesa del pronòstic, por de causar angoixa o percepció de pacients poc preparats per parlar-ne.

divendres, 9 d’octubre del 2015

Ja no hi ha res que jo pugui fer per aquest pacient






En un article a Washington Post, la Dra. Diane Meier, Directora del "Center to Advance Palliative Care" de l'Hospital Mount Sinai de Nova York, va explicar el cas d'una pacient seva. D'aquell escrit vull destacar la frase que va dir l'oncòleg quan la malalta, finalment, va haver d'ingressar a una unitat de cures pal·liatives: "Que quedi clar que ja no hi ha res més que jo pugui fer per ella". Ara, el tweet del Dr. Brad Stuart ens remet a un article de The New York Times que comença amb la mateixa frase, unes paraules que enfonsen les persones en la desesperança i que es continuen pronunciant a les sales clíniques, un dia rere un altre.

dilluns, 28 de setembre del 2015

El valor de la pràctica clínica en els pacients crònics complexos









Perduts en el país dels pitets roses

Per il·lustrar de quin tipus de pacients parla la Dra. Meier, he trobat un article a The New York Times, on l’escriptora Marcy Cottrell Houle explica el cas del seu pare, que als setanta anys va desenvolupar una demència i, a més a més, es va trencar el fèmur. Diu Cottrell House que, durant el llarg postoperatori, el pare va empitjorar molt i sovint el trobava en una sala amb altres pacients dements, tots ells amb un pitet rosa lligat al coll. El silenci del lloc impressionava i la mirada d'aquell home ja no reconeixia ningú. La infermera els deia que no s’amoïnés, que era normal que estigués més desconnectat degut als tranquil·litzants que li donaven per evitar l'agressivitat que mostrava durant les cures. L’escriptora va acabar anant al despatx d’un bon geriatre, que li va dir que era molt probable que el dolor del postoperatori, o de la mateixa poliartrosi, estigués torturant el seu pare. Li va aclarir que els problemes cognitius no eviten sentir el mal dels ossos i les articulacions. El fet –explica l’autora- és que amb un gram de tylenol tres cops al dia (un analgèsic), el seu pare va reviscolar i va tornar a somriure quan sentia la seva música i, encara millor, es va poder escapar del país dels pitets roses.

divendres, 31 d’octubre del 2014

Final de vida: el debat professional pendent






El tweet de @kevinmd ens remet a un post signat per l'oncòleg James Salwitz, un professional molt actiu a la xarxa que compta amb un blog propi: Sunrise Rounds. Malgrat que tinc la sensació que al tema de final de vida ja li he dedicat molta atenció, m'he animat a triar l'escrit del Dr. Salwitz com a tweet de la setmana, perquè m'ha semblat que ha sabut posar el dit a la llaga d'un debat professional que ni tenim resolt, ni estem a prop de fer-ho.

El Dr. Salwitz explica que en un workshop sobre control de dolor i depressió, un dels metges participants va aixecar la mà i va dir: "Penso que aquesta deriva cap a la medicina pal·liativa ens tornarà a la foscor dels temps perquè ens oblidarem de derrotar les malalties, i la recerca mèdica deixarà de tenir sentit, la qual cosa pot ser el final de la medicina moderna i de la manera de ser de la nostra societat".

divendres, 6 de juny del 2014

El metge que no sabia aturar un tractament






Ash Paul és un epidemiòleg britànic, molt actiu a les xarxes, que amb aquest tweet ens obre l'accés a un cas redactat per la Dra. Diane Meier, Directora del "Center to Advance Palliative Care" i professora del Departament de Geriatria de la Facultat de Medicina de l'Hospital Mount Sinai de Nova York. L'article ha estat publicat a la secció "Narrative Matters" de Health Affairs i al Washington Post, i com que jo també crec que la narrativa importa, i el cas s'ho mereix, els hi facilito una traducció:

A la meva consulta d'atenció pal·liativa vaig rebre la visita d'una dona elegant, esbelta i rossa. Era evident que el seu aspecte no tenia res a veure amb el de la meva clientela habitual. Es tractava d'una psicòloga clínica de poc més de 50 anys que en feia 6 que havia estat diagnosticada d'un càncer de pulmó, que no era de cèl·lula petita, en estadiatge 4. La pacient va rebre tractament quirúrgic, quimioteràpic i radioteràpic, i amb cada nova recidiva, que en va tenir unes quantes, l'oncòleg sempre tenia a punt un nou tractament, que sortosament funcionava. Amb tota això, la pacient va poder mantenir la seva atrafegada activitat professional i la seva expectativa era aconseguir revertir la sentència de mort per una malaltia crònica.