Camuflatges

Antoni Peris
Derives de cine

Tot sovint les malalties i els traumes es camuflen, es transformen en símptomes i signes amb aparença d’altres patiments, d’altres situacions vitals. Al clínic li cal experiència i una certa intuïció per identificar les molèsties i els dolors presentats pels pacients, alguns dels quals els pateixen com a somatització, mentre que d'altres més aviat els viuen com un recurs que els ajuda a superar altres mals encara més dolorosos.

Més enllà de les llàgrimes

Antoni Peris
Derives de cine

Tot i que sovint es pot ignorar o infravalorar, el dol forma part de la vida i, evidentment, també de l’activitat assistencial. Camuflat sota disfresses diverses, orgàniques o emocionals –la pèrdua d’un ésser, d’una feina o d’un lloc a la vida–, el dol apareix com a símptoma en moltes consultes. En algunes ocasions no hi ha dificultat per identificar-lo i és verbalitzat com a tal pels pacients, però en d’altres calen diverses visites i entrevistes acurades per adonar-se que un malestar, una àlgia o un mareig són encarnacions d’un dol que es remunta a mesos o anys enrere. Aquest any tenim la possibilitat de veure situacions de dol en dues magnífiques obres que poden donar peu a múltiples reflexions des de diversos punts de vista.

El terror quotidià

Antoni Peris

Derives de cine

El parc d’atraccions (The amusement park, G. Romero, 1973)

Font: Shudder

Mentre la població del món occidental segueix envellint, les finestres des d'on mira sovint són tancades. Plataformes audiovisuals, cinema i, fins i tot, bona part de la graella televisiva estan pensats per a un públic adolescent i ofereixen una programació que és difícilment atractiva per a les franges de població que han arribat a l’edat de jubilació. És trist veure com les pel·lícules que tenen en compte l’anomenada tercera edat pateixen dos mals contraposats: o bé són obres reivindicatives, basades en el drama més clàssic i enregistrades en formats televisius, tot sovint poc imaginatius, o bé són obres més arriscades, assagístiques, que són ignorades per la distribució comercial i el públic més ampli. Entre aquestes, en va ser un exemple il·lustratiu The amusement park. 

A les residències, la solitud és el problema

Antoni Peris
Derives de cine

El agente topo (M. Alberdi, 2020)

Hem vist la història altres cops. Un espia necessita un infiltrat, n’escull un sense cap experiència i el submergeix en un món que desconeix. L’infiltrat s'haurà d’espavilar per assolir el seu objectiu sense ser detectat com a estrany. La diferència a El agente topo rau en el fet que l’infiltrat és un avi i el lloc una residència geriàtrica on ha de verificar si hi ha signes de maltractament als interns. 

A favor del dubte raonable, necessari i incorrecte

Antoni Peris
Derives de cine

Escric (reescric segons les notícies que canvien dia a dia) mentre la primera plana periodística mostra la nonagenària vacunada contra la covid al Regne Unit amb una vacuna a hores d’ara no valorada oficialment per l'FDA o l'EMA. Arrufo el nas, com a científic i com a ciutadà, mentre tots els polítics i els representants de salut pública donen un missatge acrític sobre la necessitat de vacunar-nos i, alhora, fan lloances d’un producte sobre el qual no s’ha publicat (fins ara) cap anàlisi independent.

Ràpida adaptació de l’atenció primària a l'epidèmia

@varelalaf

La pandèmia de coronavirus representa una emergència sanitària a la que mai havíem fet front. L’elevada contagiositat del virus, la manca d’equips de protecció individual (EPI) suficients i la reducció de professionals disponibles degut a baixes per aïllament o malaltia, ens han obligat a repensar l’organització ordinària dels equips d’atenció primària. Aquest replantejament ha d’ajudar a fer efectiva la resposta del sistema de salut mitjançant un pla de contingència per a la detecció, contenció i tractament des de l’atenció primària amb una resposta combinada a diverses prioritats sanitàries. L’atenció a les demandes vinculades amb infeccions respiratòries de vies altes ha de ser combinada amb l’atenció a pacients amb problemes de salut d’altre caire potencialment greus i, a l’hora, evitar contagis professionals.

Cos incomplet, vida plena: On és el meu cos?

(J’ai perdu mon corps, J. Clapin, 2019)

A les acaballes d’un any que ha concentrat (amb l’interludi estiuenc de Tarantino) les obres cinematogràfiques de més interès a l’inici (Sunset, La favorita, Ash is purest white, An elephant sitting still, A portuguesa) i al final (Parásitos, Joker, Portrait de jeune fille en flammes, Una gran mujer, El tiempo contigo, El traidor), em permeto destacar una de les millors pel·lícules d’enguany, ignorada per molts perquè és una realització animada que camina cap als Oscar i pot recuperar-se a Netflix. 

L’atenció primària, al bell mig de l’estepa

The river (Ozen, E. Baigazin, 2018) va ser una de les obres més destacades del Festival de Cine d’Autor (D’A 2019) celebrat recentment. Cinc nois, vestits amb roba de sac, treballen incansablement seguint les ordres del pare en una àrea remota del Kazakhstan. Al més gran se li atribueix la responsabilitat que les tasques de tots es facin, però si el pare en queda descontent aplica càstigs físics violents a aquells que no han fet bé la feina i, a la vegada, desmoralitza l’hereu per la seva manca de lideratge. El director del film retrata el grup amb una fotografia admirable alhora que la posada en escena, molt precisa, recull els moviments coreogràfics dels cinc germans treballant o anant a divertir-se al riu, lluny de la zona de poder del pare. Una pel·lícula sens dubte al·legòrica, que fa pensar en una població sotmesa a una dictadura paterna que vol empènyer els “súbdits” en una determinada direcció, negant-los qualsevol autonomia i enfrontant-los al dilema entre el manteniment de les feines tradicionals i la modernitat, encarnada en un cosí ric equipat amb segway, tauleta i videojocs. 

Respostes en capses de cereals

Aquesta setmana s’estrena Lo que esconde Silver Lake (Under the Silver Lake, D. R. Mitchell, 2018). Desafortunadament per la peli i pels espectadors, una de les millors obres d’enguany pot passar desapercebuda per arribar a sales en un període en que no estem gaire pendents d’estrenes, un mal costum que ha passat altres vegades. Under the Silver Lake es la història de Sam, suposat aspirant a cineasta instal·lat a L.A., es limita a fer de voyeur i subsistir amb els pocs diners que arreplega aquí i allí. Quan desapareix una noia que l’interessa força, comença una cerca pels ambients de luxe de la ciutat que té molt de malson i de laberint, gràcies a una càmera molt mòbil i unes seqüències que ens porten al cinema clàssic de Hitchcock i als racons foscos de David Lynch.

Cinema saludable

Recentment he tingut l’oportunitat de formar part del jurat del IV Festival Internacional de Cortometrajes y Arte sobre Enfermedades FICAE. És engrescador i interessant veure com creadors d’arreu, sovint vinculats directament amb els serveis de salut, reflecteixen la seva experiència amb el llenguatge audiovisual. Hi ha, però, ja des del títol del festival, una orientació excessiva a la malaltia més que a la salut, i es corre el risc de fer propostes que es limiten a l’exposició del dolor i les misèries humanes. D’entre els guanyadors es veuen dos corrents. D’una banda tenim obres amb certa càrrega positiva com Il silenzio, d’Ali Asgari, que reflexiona amb sobrietat i concisió sobre com les males notícies afecten de manera diferent les persones, i també sobre les dificultats de comunicació que hi ha entre professionals i pacients de diferents llengües i diferents cultures. Així mateix, a You can’t hide from the truth, d’A. Amasi, veurem com pacients i familiars s’enfronten a la plaga de la sida a Àfrica amb perseverança malgrat les immenses dificultats. D’altra banda tenim l’excel·lent Storge, un drama a l’estil del germans Dardenne que retrata amb molta amargura la solitud dels cuidadors de malalts d’alzheimer però sense oferir cap solució ni respir.

Qui parlarà de nosaltres quan haguem mort?

Permeteu-me, primer de tot, que us recomani anar corrents a veure A ghost story (D. Lowery, 2017). No és una pel·li de fantasmes. És una pel·li amb fantasmes. No és una pel·lícula sobre el dol. És una pel·lícula sobre la permanència, sobre la memòria, sobre la permanència de la memòria i la nostra voluntat de perdurar com a éssers humans. Se’ns planteja què quedarà de la Novena Simfonia de Beethoven quan passin mil anys més. I què quedarà de nosaltres? Qui recordarà el nostre pas per aquest món? La presència que apareix a A ghost story (irònicament presentada com un d’aquells fantasmes dels contes infantils, amb llençol i forats per veure-hi) és alguna cosa que es resisteix a desaparèixer, potser el noi que apareix a l’inici de l’obra, potser el fantasma de la casa, o del lloc, o potser el cúmul de vivències que prenen forma intentant continuar existint. Una pel·lícula serena, bella com poques, que revisa amb imatges si l’existència i la memòria tenen sentit.

Scarred hearts: Morint aviat, morint feliç

Max Blecher (1909-1938) va ser un jove escriptor romanès que va passar bona part de la seva curta vida en un sanatori per a tuberculosos. A partir de textos i epístoles seves, el director Radu Jude construeix a Scarred hearts (cors ferits, amb cicatrius) una versió de l’estada al sanatori. Editada amb uns lluminosos tons pastel i amb un format quadrat amb vores arrodonides, sembla, a priori, una d’aquelles pel·lícules que anomenem “d’època”. Ans al contrari, l’obra de Jude no es limita a la reconstrucció d’un temps o d’un país, sinó que ens situa en una dimensió més enllà del temps o de l’espai.

Final de vida: La mort de Lluís XIV (Albert Serra, 2016)

Es un plaer tancar l’any en aquest blog referint-me no només a una de les millors obres de l’any, sinó també a una pel·lícula que pot encara veure's a la cartellera. La mort de Louis XIV, a més de ser la cinta més accessible de l’inefable Albert Serra, és una obra bella, sensible i vinculada absolutament a la intenció d’aquestes línies.

A l’inici de la pel·lícula, el Rei Sol contempla, ja assegut a una primitiva cadira de rodes, l’únic exterior que veurem en tota l’obra i el darrer que ell veurà. Testimoni del poder terrenal, el paisatge que contempla el monarca es veu con un somni que precedeix el que esdevindrà el malson dels seus darrers dies. A partir d’allí, la seva autonomia es va limitant i el seu poder s’esvaeix. El rei deixa de ser totpoderós i passa a ser un pacient feble i indefens. 

Guerres d'experts

Fa poc vaig tenir l’oportunitat d’assistir al Festival de Cine d’Autor de Barcelona, el D’A. Vaig poder gaudir d'una bona colla de pel·lícules: melodrames, obres socials, assaigs audiovisuals, comèdies, moltes d'elles innovadores, amb estructures narratives pròpies del temps i amb voluntat trencadora i juganera.

Al D’A hi assisteixen força crítics i cinèfils, el quals aprofiten, al mateix temps, per reivindicar les seves pel·lícules preferides i criticar la pèssima distribució i exhibició cinematográfiques que patim al nostre país, que és la causa d'un visionat quasi impossible per a la majoria de pel·lícules. Cal canviar, uns i altres, canviar. Cal establir circuits adaptats als nous gustos i, d'aquesta manera, canviar els costums dels espectadors. Menys sales pel cine mainstream, el cine de les grans superfícies, i més opcions per al cine més inventiu, més original, pel cine de més qualitat. Però, a l’hora de la veritat, me n’adono que vivim en mons allunyats, crítics i públic general. Fem comentaris per ser escoltats, entesos i acceptats per nosaltres mateixos. La majoria dels crítics parlem un llenguatge que no és entès per la majoria de la ciutadania. Amb voluntat purista i renovadora dissenyem marcs de referència que només ens serveixen per tancar-nos en les nostres pròpies cabòries. I, per si no en tinguéssim prou, els esquemes de pensament d’uns i altres son sistemes incompatibles: Dirigido Por...  pot reivindicar el cine de superherois, una noció allunyada de Caiman Cuadernos  i obscena per a l’ortodòxia de Lumière, publicació ancorada en el cinema més hermètic. Sensacine reivindica, a l’estil Fotogramas, les  glòries del cine amb despreocupació, mentre Miradas de Cine ha anat deixant de banda el cine més complex, per aplicar anàlisis en profunditat al cine comercial. Transit se situa a mig camí de les anteriors amb  innovadors anàlisis visuals, mentre Otros Cines, Contrapicado, Cine Divergente o Culturaca fan articles clàssics en forma, però atrevits en esperit.  El que compta per tots ells es la reivindicació del bon cinema i la seva promoció però, sovint, les seves propostes es contradiuen. I, d’altra banda, n’heu sentit parlar d’algun d’aquests mitjans? heu entrat algun cop a les seves webs? heu llegit algun article d’ells? No respongueu, no cal. Tots sabem la resposta.

Del cel a la Terra, de "Marte" a "El gran museu"

Al cel com a la Terra

Com sobreposar-nos a les grans adversitats? Podem sobreviure sols? Pot sobreviure algú sol a Mart? Ridley Scott recupera el pols sense deixar l’espectacularitat més comercial i per això ens ofereix preguntes i respostes a Marte (The martian, R. Scott, 2015). Veiem com l’astronauta Mark Watney, donat per mort pels seus companys a la superfície de Mart, ha d’enfrontar-se per ell mateix als perills del planeta roig i a la solitud. Amb més ficció (o optimisme) que ciència, veurem com els coneixements ben aplicats a la pràctica donen els seus fruits i Watney aconsegueix sobreviure una temporada, mantenint el nivell d’oxigen a l’habitacle, cultivant patates i, finalment, posant-se en contacte amb els companys. Fins aquí, una excel·lent posada en escena i una hàbil direcció, però sense gaire sorpreses. Com succeïa amb Sandra Bullock a Gravity (A. Cuarón, 2013) o amb Matthew McConaughey a Interstellar (C. Nolan, 2014), l’important és una bona base teòrica, un gran entrenament i una forta voluntat per tirar endavant. Però arriba un punt, ja ho diuen les cançons, en el que cal una mica de sort o una petita ajuda dels amics. I a Watney li cal l’ajut d’un equip per sobreviure, un equip amb recursos tècnics i humans fet d’aliances entre vells enemics, per reforçar les possibilitats d’èxit d’un projecte integrador.

L’hora dels adéus

Si ens plantegem una cinta de zombies amb Arnold Schwarzenegger imaginem aviat un munt de membres escapçats i sang a dojo. Maggie (H. Hobson, 2015) no es això, ni molt menys, sinó un emotiu drama familiar tractat amb força sensibilitat. En un món en descomposició per una epidèmia que mata i zombifica la gent, Wade Vogel (Arnie, en un paper fora del seu registre i amb una interpretació notable) veu com la seva filla Maggie, fugida de casa, torna infectada. El govern planteja l’opció d’una estada hospitalària i, finalment, l’obligatorietat d’una quarantena, que sembla ser un eufemisme, perquè es diu que els zombis terminals són abandonats a la seva sort en una sala aïllada on es devoren entre ells. Wade decideix portar Maggie a casa i se’n fa responsable fins el final.

Hipòcrates, hipòcrites!

En aquesta columna intento comentar obres d’alta qualitat cinematogràfica que, a l’hora, puguin vincular-se a temes del nostre interès. Però no sempre es possible assolir els dos objectius. Hipòcrates (Hipoccrate, 2015) del director i metge Thomas Lilti n’és un exemple. Hipòcrates revisa de manera simple i simplista la trajectòria d’un resident de primer any que comença la rotació al servei de medicina interna dirigit pel seu pare, on coneixerà a Abdel, un metge algerià que rota per aconseguir la convalidació del títol.

El camí de l'excel·lència

Ens podem plantejar si som bons professionals o ens hem acomodat massa. Si som bons treballadors o podem fer molt més. Si tractem bé als nostres empleats o be si ens prenen el pèl. En aquest cas, els hi podem exigir més? Com els hi plantegem què poden fer millor?

Whiplash ha estat una de les pel·lícules més ben valorades de la temporada. La història d’Andrew, jove ambiciós que vol arribar a ser el millor baterista de jazz, que s’inscriu a la millor escola de Nova York (del món!) i que ha d’enfrontar-se a un professor que li exigeix tot el que pot donar i més. Whiplash ens mostra el camí de l’excel·lència assumit per mestre i pupil. Nogensmenys penso que està molt allunyat d’allò que caldria plantejar a les nostres organitzacions. 

Dies de fúria

Un petit incident automobilístic dóna lloc a una espiral de violència, la burocràcia administrativa desencadena una revolta, la corrupció s’enreda en ella mateixa, la rancúnia i la bogeria donen lloc a insospitades venjances... Vivim a una societat extraordinàriament violenta. Tal vegada ha estat sempre així, però potser alguns punts de control estan sent desplaçats. Relatos salvajes (Damián Szifron, 2014) recull múltiples situacions similars. Es tracta d’una cinta enginyosa, brillant a estones i tremendament sarcàstica. Produïda pels germans Almodóvar, el pitjor que puc dir d’ella és que no s'hagi ambientat al nostre país, on els temes serien completament vigents.

Molts professionals de la salut es lamenten de l’agressivitat verbal d'alguns usuaris. Més enllà de les mesures que cada organització pugui prendre per a la protecció dels seus treballadors, és imprescindible que tots assumim l'existència d'aquest gens desitjable estat de violència que afecta un nombrós grup de ciutadans. La manca d’estudis ja no n'és l'única causa. Com es veu a Relatos salvajes, l’insult, la prepotència o la irresponsabilitat que donen peu a esclats de violència no són exclusius d’un nivell social determinat. La crisi econòmica i social, l’opressió de l’administració (ens abstracte eficient a favor seu però ineficient per resoldre problemes que crea en la ciutadania), la corrupció o els problemes de parella poden desencadenar ones expansives de violència que afecten a gent que no té res a veure amb la situació. És imprescindible que tots ho tinguem present.

Els conflictes que sorgeixen a la carretera, al domicili o a la parella poden tenir un impacte insospitat durant una assistència sanitària. Cal, doncs, que a més de les precaucions organitzatives, els professionals clínics i no clínics rebin formació, entrenament i suport per evitar caure en la resposta fàcil a les provocacions o per ser útils quan esclata la violència. Els cursos d’excel·lència en el tracte, d’abordatge a situacions difícils, de defensa quan calgui, o fins i tot el coaching, iniciatives que abans havien estat considerats com a rareses o capricis formatius per part d’algun equip directiu o comitè d’empresa, ara són eines necessàries per a la prestació de serveis de qualitat.

Refugiant-nos de la civilització

Una de les pel·lícules més interessants d’enguany (i potser per això de les menys divulgades!) és Sobre la marxa, de Jordi Morató (The creator of the jungle, en la versió en anglès), que explica la història de Josep Pijilà, mecànic de vehicles conegut amb el mot de Garrell, o també com el Tarzan d’Argelaguer, dóna molt de sí. Durant quatre dècades, com a diversió, en Garrell es va dedicar a construir, un i altre cop, en un petit bosc, un món de faula: cabanes, torres, passadissos i laberints. Amb eines bàsiques, martells, claus i poca cosa més, va construir un refugi per fugir de qui ell anomenava “l’home blanc civilitzat”, arribant a rodar pel·lícules, interpretades per ell mateix, sobre un Tarzan acorralat a la selva i perseguit per intrusos motoritzats. Sobre la marxa és fascinant pel propi personatge però també per la reedició de les cintes de vídeo amb les aventures d’un home granadet, el propi Garrell, en tanga, corrent pel bosc, saltant per marges i rocs, enfilant-se als arbres i capbussant-se a estanys. Una obra sense sentit del ridícul que, revisitada per Morató, desprèn amor per les velles pel·lícules i la natura que ens envolta.