Final de vida: La mort de Lluís XIV (Albert Serra, 2016)

Es un plaer tancar l’any en aquest blog referint-me no només a una de les millors obres de l’any, sinó també a una pel·lícula que pot encara veure's a la cartellera. La mort de Louis XIV, a més de ser la cinta més accessible de l’inefable Albert Serra, és una obra bella, sensible i vinculada absolutament a la intenció d’aquestes línies.

A l’inici de la pel·lícula, el Rei Sol contempla, ja assegut a una primitiva cadira de rodes, l’únic exterior que veurem en tota l’obra i el darrer que ell veurà. Testimoni del poder terrenal, el paisatge que contempla el monarca es veu con un somni que precedeix el que esdevindrà el malson dels seus darrers dies. A partir d’allí, la seva autonomia es va limitant i el seu poder s’esvaeix. El rei deixa de ser totpoderós i passa a ser un pacient feble i indefens. 


Deixant-lo reclòs a la seva cambra, al llit reial, Serra ens mostra el progressiu despullament del poder per part del monarca. Primer acaben les celebracions, després les visites de coneguts i parents, més endavant és sotmès a proves humiliants... A la fi, l’acceptació, quan comprèn, enmig d’episodis de dolor, com tot es va acabant. Mentrestant els metges proven una cosa, després reculen i tornen a sagnies abans desaconsellades, desbarren uns dels altres (els de capçalera dels metges d’hospital, i aquests es malfien dels primers) i acorden, finalment, cedir a les propostes d’un xerraire de fira que li dóna a beure un elixir a base de semen de brau i sang de gripau.

Tots som reis del nostre món. Tots els pacients ho són, també, del seu. La mort de Louis XIV representa la mort del poder, banalitzat en ser desproveït d’atributs de la reialesa. Però també representa la mort de qualsevol ésser humà. I aquí, amb força subtilesa, fins i tot amb bellesa, Serra ens mostra com d’insensibles podem ser els professionals primant els diagnòstics o el tractament de la malaltia, per damunt del confort, la privacitat i la cura del pacient. Al cap i a la fi, tots anem a petar al mateix lloc, reis i súbdits, pacients i professionals. Però paga la pena que hi arribem amb la dignitat que el Rei Sol va perdre en els darrers dies.

L’obra d’Albert Serra té molts més mèrits que els expressables en aquestes breus línies. Com espectadors, els recomano que vegin aquesta obra magistral més d’un cop. Com a professionals de la salut, també... I no deixem de pensar en la darrera frase amb la que Albert Serra i el metge de capçalera, fracassat en diagnòstic i en cura, i amb el pacient ja difunt, tanquen la pel·lícula: la propera vegada ho farem millor. No tenim més remei, hem de saber millorar a partir dels nostres fracassos, però no oblidem que els hem de minimitzar, pel bé dels pacients.

Bon any i bon cinema a tothom!