El cirurgià anglès, a propòsit de Henry Marsh

No fa massa vaig escriure sobre Ian Harris, un traumatòleg australià, després d'haver llegit el seu llibre "Surgery, the ultimate placebo". Recordo que Harris defensa el rigor en les indicacions quirúrgiques a partir d'haver observat que més de la meitat de la cirurgia que es practica no té prou suport d'evidència científica consistent. Ara he acabat el llibre "Do no harm" traduït al català per "Sobretot no facis mal", de Henry Marsh, un neurocirurgià anglès al dintell de la jubilació, i em veig immers inevitablement en la comparació entre els dos textos: el primer, el de Harris, és un assaig escrit per algú que estima la cirurgia i que creu que massa sovint es practica amb escàs rigor, mentre que el segon, el de Marsh, és una biografia de gran nivell literari, no en va ha rebut diversos reconeixements, elaborada a partir de les notes que el cirurgià ha anat prenent al llarg de la seva carrera. Marsh, com Harris, és un apassionat de la seva feina, però la seva aportació literària no procedeix de l'exaltació científica sinó dels aprenentatges que n'ha tret dels propis errors. El veterà neurocirurgià anglès no ha publicat cap recerca reveladora, no ha liderat cap descobriment innovador. La seva honestedat i les seves mans són la seva força.

Segons Marsh, cada cirurgià arrossega el seu petit cementiri, i és en el seu on ell hi busca les lliçons per continuar millorant: Què va passar? Per què vaig voler ressecar més del compte si em sentia massa cansat? El neurocirurgià, després d'haver intervingut a més de 15.000 persones, reclama ara més humilitat als seus col·legues. Ell, en el llibre, fa el primer pas recordant un per un els casos que no li van anar bé. N'analitza els motius i n'extreu lliçons, però el que fa més entranyable la lectura és quan l'autor va més enllà de la retòrica professional i recorda també com es deien aquelles persones, com eren i com aquells processos clínics tan desastrosos els hi van afectar les seves vides i les de les seves famílies.

Decisions clíniques compartides

Marsh reflexiona sobre les relacions que manté amb els pacients. La vinculació emocional la creu necessària, de fet ell no ho sabria fer d'una altra manera, és un home temperamental, però -segons afirma- s'ha de saber trobar un equilibri, que no ha parat mai de buscar. Els pacients han de ser tractats amb franquesa, tot i que -admet- la dificultat apareix quan no hi ha esperança i el pacient es vol aferrar a un ferro roent. Segons Marsh, saber transmetre la profunda tristesa que suposa no poder ajudar prou, és una de les dificultats més grosses que afronta qualsevol metge.

Quantitat o qualitat de vida

Quan el pronòstic és dolent, moltes persones se senten desconcertades. De vegades operar, malgrat els riscos evidents, els hi obre excessives expectatives, i la majoria creu que allò dolent que els hi diuen que pot passar és per als altres; mentre que la decisió de no operar és una opció menys atractiva, malgrat que, imaginem, sigui objectivament la més recomanable, degut a que a tothom, inclòs al cirurgià, si no es fa res, els hi queda la sensació que s'ha llençat la tovallola abans d'hora. En una entrevista de Carles Capdevila, Henry Marsh diu que en aquest punt les persones s'haurien de plantejar per què val la pena viure, però això molts no ho volen, o no ho poden fer, només volen escoltar opcions terapèutiques que els hi prometen més quantitat de vida, malgrat els riscos inherents a aquests tractaments. Són situacions de gran incertesa en les quals, sovint, el cirurgià es veu en la insuportable pressió d'haver de decidir sobre com han de ser els darrers dies dels pacients.

"El cirurgià anglès"

Henry Marsh, en plena dictadura comunista, va ser convidat a Kiev a donar unes conferències. Va quedar impressionat per la sordidesa dels hospitals ucraïnesos i va conèixer Igor Kurilets, un neurocirurgià jove represaliat pel règim per les seves propostes massa agosarades sobre la pràctica de la medicina. Igor i Henry es van fer amics i, des de llavors, el cirurgià anglès va establir un pont Londres-Kiev, que va obrir pas a una intensa relació professional, incloent donacions de material quirúrgic, per la qual cosa, com a mínim un cop a l'any, Marsh fa una estada a l'hospital del seu amic ucraïnès on visita els casos més greus, n'opera alguns i, sobretot, ensenya una manera honesta i entranyable de practicar la medicina.

L'any 2007 el canal Odisea va gravar un documental, "The english surgeon", multi-premiat, basat en les activitats d'Henry Marsh a Ucraïna. A youtube podran trobar la versió original en anglès, a més d'una traduïda al castellà (que és la linkada).

El documental és sensacional, com no podria ser d'una altra manera tractant-se de Henry Marsh, i en ell he vist dues coses impossibles de captar en el llibre. La primera és veure Marsh passant visita a l'hospital de Kiev, on m'ha cridat l'atenció la seva emoció genuïna en el casos en els quals no hi ha res a fer, i la segona és com tracta el cas de la Tania, una nena amb un tumor cerebral que va operar ell mateix a Londres, en un procés clínic que va acabar malament. Doncs bé, en el documental es veu com Henry i Igor van a la casa de Katia, la mare de Tania, visiten primer la tomba de la nena i després accepten la invitació a berenar amb la família. Commovedor.

Jordi Varela

Editor