El pagament per resultats (
pay for performance o P4P) no acaba de quallar, almenys és el que es desprèn d'un article de
The New York Times, al qual he tingut accés gràcies al tweet d'
Ash Paul. Sempre que es parla de resultats en salut apareixen dificultats de definició degut a que la mortalitat, la qualitat de la vida i fins i tot les minusvalideses i dependències tenen altres determinants més poderosos que els sistemes sanitaris. Malgrat això, la majoria de països, de manera tossuda, insisteixen a introduir elements de resultats en els seus sistemes de pagament dels serveis sanitaris.
Potser un del motius d'aquesta obstinació és deguda a que la incentivació econòmica actua de manera conductista quan es tracta de millorar eficiències o d'obtenir objectius operatius: valguin els exemples de la cobertura vacunal, l'hemoglobina glicosilada o la prescripció de genèrics a l'atenció primària, o bé l'estada mitjana, la taxa de substitució de cirurgia sense ingrés o la taxa de reingressos a l'atenció hospitalària. A aquest nivell més operatiu, el fet d'incentivar ha demostrat eficàcia, d'una forma gairebé pavloviana.
