El pagament per resultats no acaba de quallar

The Problem With 'Pay for Performance' in Medicine http://t.co/8XDoPBZvAO via @aaronecarroll

— Ash Paul (@pash22) agosto 31, 2015

El pagament per resultats (pay for performance o P4P) no acaba de quallar, almenys és el que es desprèn d'un article de The New York Times, al qual he tingut accés gràcies al tweet d'Ash Paul. Sempre que es parla de resultats en salut apareixen dificultats de definició degut a que la mortalitat, la qualitat de la vida i fins i tot les minusvalideses i dependències tenen altres determinants més poderosos que els sistemes sanitaris. Malgrat això, la majoria de països, de manera tossuda, insisteixen a introduir elements de resultats en els seus sistemes de pagament dels serveis sanitaris.

Potser un del motius d'aquesta obstinació és deguda a que la incentivació econòmica actua de manera conductista quan es tracta de millorar eficiències o d'obtenir objectius operatius: valguin els exemples de la cobertura vacunal, l'hemoglobina glicosilada o la prescripció de genèrics a l'atenció primària, o bé l'estada mitjana, la taxa de substitució de cirurgia sense ingrés o la taxa de reingressos a l'atenció hospitalària. A aquest nivell més operatiu, el fet d'incentivar ha demostrat eficàcia, d'una forma gairebé pavloviana.

La realitat és, però, que quan s'analitzen resultats en salut, els programes P4P no obtenen els objectius que a priori s'esperaven. L'article de NYT parla d'un treball fet a més de 3.000 hospitals on es va comparar mortalitat a 30 dies de l'alta entre centres amb pagament tradicional i centres incentivats, sense cap influència del P4P en els outcomes, fins i tot en processos tan sensibles com els infarts de miocardi i els bypass coronaris. En un altre estudi també s'ha vist que les penalitzacions econòmiques per infeccions hospitalàries tampoc han aconseguit cap millora, i pel mateix camí van els models d'incentivació en els programes d'atenció a la cronicitat.

Aquestes referències proven que el pagament per resultats no acaba de quallar, però això, lluny de desanimar-nos, ha de ser un estímul per aconseguir perfilar quin és el valor que s'espera de les activitats sanitàries, perquè el que és segur és que no es pot continuar finançant els proveïdors de serveis només en funció de l'activitat que acrediten que fan.


Jordi Varela

Editor